LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un gos no és només un animal de companyia, sinó que amb el temps passa a formar part de la família.
Fa cinc anys la meva família va adoptar en Pelut. La primera vegada que el vam veure va ser a una desfilada de gossos que es feia a Can Rafart. Recordo com si fos ahir quan la meva mare al final va cedir i va dir: “ si avui tots quatre triem el mateix gos l’adoptarem”. Malgrat que ella era del tot contraria a tenir un animal de companyia.
Després de veure la desfilada, els quatre vam escriure el nom del gos que havíem triat. En Pelut estava destinat a ser un més de casa nostra. Recordo que la seva adopció no va ser gaire fàcil, en Pelut no es caracteritza per ser un gos massa tranquil, més aviat tot el contrari.
És un gos juganer i inquiet, uns dies abans de fer efectiva l’adopció es va voler escapar de la gossera i es va fer un trau al cap. Això va endarrerir tot el procés.
A casa estàvem molts il·lusionats amb la seva arribada. I els dies es feien molt llargs.
Quan ja va estar recuperat de la ferida, ens van avisar que el podíem anar a recollir, la meva mare poc avesada a les relacions amb animals, va ser a qui li va tocar anar-lo a buscar.
Jo que estava neguitosa esperant arribar a casa, en sortir em vaig trobar amb la gran sorpresa que la mare i en Pelut estaven a fora esperant-me. Aquell dia el recordaré sempre.
A la gossera ens van explicar que en Pelut havia estat un gos maltractat i abandonat pels seus amos, creien que havia estat un temps perdut i sol per la muntanya, fins que va veure a un ciclista i el va seguir fins la gossera.
Els primers dies d’estar a casa era un gos força desconfiat però amb el temps , amb molt d’afecte i molta paciència s’ha tornat afable, amorós i lleial.
Això ens demostra que podem aconseguir el millor de cada un donant amor i carinyo.
En Pelut ha estat amb nosaltres més de cinc anys, ara per raons personals fa dos mesos que no pot estar amb nosaltres, però és tant intens el vincle que ens uneix que malgrat la distància fem el possible per estar amb ell.
Per mi, aquesta situació no és gens fàcil, però jo sé que amb el temps tornarà ha estar al meu costat.

Els avortaments són cada vegada més freqüents en la nostra societat. Quan sentim aquesta paraula la relacionem amb la finalització de la vida prematura ja sigui de manera voluntària o natural. La legalització de l’avortament és una salvació per a molts nens que són condemnats a una vida de pobresa o desgraciada des del mateix moment què neixen.

Les raons per les quals s’hauria de legalitzar el dret d’avortament en tots els casos són moltes. Les dones han de tenir dret a decidir sobre el seu propi cos. Tot nen ha de ser desitjat i no pas un problema. La dona ha de poder avortar en el cas de quedar-se en cinta per culpa d’una violació. És necessari poder decidir en el cas de tenir un nen  amb una gran deficiència que pot alterar la seva vida d’una manera dràstica des del mateix instant que neix, ja que això li pot comportar uns altres problemes, tant a ell com als seus pares . Amb la legalització de l’avortament també podem deixar de banda els avortaments clandestins.

En conclusió, cal raonar sobre el tema de la legalització de l’avortament ja que pot aportar una millora a la nostra societat al reduir el nombre de nens no desitjats.

I com diuen les dones: “Nosaltres parim nosaltres decidim”

Quan ets petit, molts cops ja saps el que vols ser (bomber, futbolista, etc). Pero a mida que et vas fent gran, aquestes idees van cambiant.

Realment es molt difícil saber el que vols fer en un futur, sobretot quan estàs cursant l’ESO o fins i tot el BAT. Crec que això és degut a que molts joves no estem suficientment informats de cara a les sortides disponibles que té cada carrera, o la relació que té el que estudiem amb la carrera o la feina que vulguem fer. Tot i això, cada cop els joves tenen més informació per a tenir les idees més clares.

Finalment, és difícil saber el que s’ha d’estudiar. Però amb les ajudes indicades i fent sempre el que un vol fer, al final tot surt bé.

El bàsquet, teòricament, és un esport practicat entre dos equips de cinc jugadors en joc cadascun que cerquen d’introduir una pilota fins la cistella defensada per l’equip contrari. Però el bàsquet no és això, el bàsquet és molt més.

Porto cinc anys practicant aquest esport i, pràcticament, no em considero la millor jugadora del món, però tot i així, la meva satisfacció hi és, tant com a jugadora i com a persona. A mi, personalment, el bàsquet m’ha fet créixer molt. És un esport en el que has de superar-te dia a dia, tant siguis bo com dolent  i el més important de tot, formar equip, tant dins com fora de pista perquè sinó, no és bàsquet. No només el practico per pur amor, també com a forma de desconnexió i alliberament de la ràbia, ja que també és bona forma de créixer com a jugador/a. Les bones sensacions que comporta son indescriptibles, i no només interiorment, físicament també, tot i que per alguns aquest fet no tingui importància.

En conclusió, fer esport no només és sa físicament, també ho és mentalment, i molt. Per tant, recomano a tothom que es doni l’oportunitat d’animar-se a intentar créixer, superar-se i com a conseqüència, confiar en ell mateix.

Todo empezó cuando decidieron hacer los juegos olímpicos aquí en Barcelona. En ese instante el entrenador de la selección de los  Estados Unidos, Chuck Daly, empezó a organizar qué jugadores se irían convocados por la selección de USA.

Cuando confirmaron los nombres de los jugadores ya se olía que sería un gran equipo. El equipo estaba formado por 12 jugadores todos de una gran calidad de juego. Con el dorsal 4 Christian Laettner, con el 5 David Robinson, con el 6 Edwin Patrick, con el 7 Larry Bird uno de los mejores jugadores que ha habido en toda la historia del baloncesto, con el 8 Scottie Pippen, con 9 Michael Jordan el mejor jugador que ha habido en toda la historia del baloncesto era un jugador que lo hacía todo muy fácil, con el 10 Clyde Draxler, con el 11 Karl Malone, con el 12 John Stockton, 13 Chris Mullin, con el 14 Charles Barkley y con 15 Magic Johnson, otro de los grandes de este deporte, por desgracia enfermó  de Sida en los juegos olímpicos. Este equipo para cualquier otra selección solo con escuchar dos o tres nombres de lo jugadores ya se ponían nerviosos. Para esta selección no le supuso ningún problema ganar el oro olímpico y todos los partidos con mucha diferencia de puntos.

Sin duda como ese equipo no habrá ninguno que lo iguale ni siquiera que se acerque un poquito al nivel que tenía. Es que solo con 3 jugadores como Michael Jordan , Magic Johnson y Larry Bird  ya presentaban un gran equipo.

Fa uns mesos ja vaig començar a pensar que acabava l’ etapa de l’ ESO i que em tocava decidir el principi del meu futur.

El primer que vaig fer va ser recollir tota la informació que podia per poder decidir-me millor. Al no trobar res que m’ interessés molt, vaig pensar a triar un batxillerat ja que seria un camí més curt i m’ obriria més portes. Però després vaig trobar informació sobre un grau mig que es diu Conducció d’ Activitats Físiques i Esportives en el Medi Natural. Vaig localitzar les escoles on ho fan i les vaig anar a visitar amb els meus pares a la jornada de portes obertes, i així em vaig acabar de decidir.

Aquesta setmana ha acabat el període de preinscripcions, i ara que he aconseguit decidir-me, espero tenir plaça al centre que he escollit.