LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Actualmente con la incorporación de las redes sociales en nuestras vidas hemos podido observar como una serie de personas desconocidas en un primer momento se han hecho virales con tan solo publicar en las redes, fotografías o videos de su vida diaria y sus gustos en ámbitos como la moda.

Este hecho que se ha dado en pleno siglo XXI ha hecho que muchos jóvenes aspiren a ser un Instagramer, youtuber o blogger el día de mañana, causando así un movimiento al que muchos denominan como fantasioso o irreal, sobre todo en los sectores más tradicionales de la educación.

“Mamá quiero ser influencer” se ha convertido en una expresión masiva de la cual muchas personas no ven verdaderamente el sentido. Sí señores, ser influencer, blogger, youtuber , etc.,se ha convertido en un trabajo, una profesión y un hobbie para mucha gente. Se le dedican horas, trabajo y esfuerzo, y aunque esta no esté basada en una carrera universitaria puede llegar a ser en un futuro bastante próximo una simple realidad a la que se le echa mucha creatividad y originalidad.

Hay veces que te sientes como si estuvieras en medio de un desierto, perdido y sin un camino al que seguir y sientes que andas sin un destino. Pero lo importante es andar, aunque no sepas hacia donde, porque cuando menos te lo esperas, encuentras el oasis que necesitas, el que te saca de tu cansancio y de las pocas fuerzas que te quedan. Y cuando lo encuentras piensas que ha valido la pena andar sin un rumbo porque has podido aprender de no saber hacia dónde ir. Y cuando estás en el oasis disfrutando, recuerdas ese momento en el que pensaste en dejarlo todo y rendirte y das gracias a no haberlo hecho. Así que aunque no encuentres un camino y sientas que de tanto respirar te quedas sin respiración, no des nada por perdido, no te des a ti por perdido.

Ara fa dos mesos vaig tenir una competició de patinatge a Dosrius. En el moment que ens van donar els resultats jo confiava en el meu ball i pensava que havia de quedar primera… Però no va ser així, havia quedat segona. En lloc de pensar en les coses que havia de fer per millorar per la següent competició vaig pensar en com eliminar a la noia que havia quedat primera. En aquell moment jo l’anomenava “la noia de Dosrius”. Al cap d’un mes vam tenir la segona fase a Premià de Mar. Durant l’entrenament per provar pista em vaig fixar que “la noia de Dosrius” no havia triat bé les rodes, no podia estar més contenta. Aquell dia la situació havia canviat i les posicions també. Jo vaig quedar primera i ella segona. Per a mi ella seguia sent “la noia de Dosrius”. Després d’aquella fase les dues ens vam classificar per a la final intercomarcal, que va tenir lloc el passat dia 21. Allà aquella noia, de la qual no sabia ni el nom, em va començar a parlar. Com que les dues compartíem una passió, el patinatge, en pocs minuts no hi havia qui ens fes callar. Era l’hora de la veritat, ens tocava competir. Ella va sortir primera, per cert ara ja sabia el seu nom, es deia Emma. Quan va acabar havia fet un disc realment bo i em vaig alegrar molt per ella. Després, vaig sortir jo. Quan vaig acabar ella m’estava esperant amb els braços oberts per felicitar-me. En aquell moment em vaig adonar que aquella noia que havia començat sent la meva rival i gairebé enemiga, s’havia convertit en una companya i amiga.

Els ciutadans solen acostumar-se al funcionament dels sistemes que fan la societat moure’s. Moltes vegades, s’accepten els mètodes utilitzats sense ni tan sols reflexionar sobre la seva eficàcia o qualitat. El sistema d’ensenyament és un d’aquests mecanismes que molts cops es dóna per bo sense avaluar-lo objectivament.

La major fallada d’aquest sistema és l’agrupació de forma genèrica dels alumnes i l’assumpció de la seva igualtat. La primera errada és agrupar els alumnes per les seves edats i planejar la seva trajectòria escolar exactament de la mateixa forma per a tots. A partir d’aquest pas, hi ha una sèrie de estructures i procediments que no són del tot correctes. Procedent de la generalització dels alumnes, apareix l’obligació basada en l’autoritat amb l’objectiu de poder controlar de manera fàcil a una massa tan gran de joves. Tot i que és el camí més fàcil, cal recordar que aquest procediment mai ha sigut un factor positiu en cap moment de la història humana. Altres conseqüències són la pressió imposada en l’alumne per seguir el model, per un costat, i per l’altre la motivació a l’oposició  a aquest.

Encara que hi hagi una gran quantitat de mestres que intentin contrariar aquest sistema donant atenció especial a cada tipus d’alumne, acaba sent impossible fer-ho del tot, ja que el programa d’ensenyament està dissenyat per l’escolarització industrial. Tot i això, hi ha protocols d’ensenyament especial que encara debiliten més la seva qualitat, ja que donen per diferent aquell alumne en concret i hi posen uns límits per el que és especial i el que no ho és, sense tenir en compte l’espectre d’alumnes que hi ha, que fins i tot pot arribar a entendre’s en diferents dimensions.

L’altre dia estava mirant vídeos a Youtube de concerts de Metallica, i de cop i volta em vaig trobar amb un vídeo en el que es queixaven d’aquesta classe de música, describint-la com a “només soroll”. Vaig pensar: Com què “només soroll”?

En primer lloc, jo ni tan sols definiria el heavy metal com a una classe de música, el definiria com un estil de vida. Molta gent em pregunta què li trobo a una cançó d’Iron Maiden o d’AC DC, i no sé per on començar. Per a mi, el heavy metal té una forma de transmetre sensacions inigualable. Si la cançó que escolto vol transmetre ràbia, ho aconsegueix a la perfecció; si vol crear un sentiment eufòric, també ho aconsegueix. Aquesta manera de transmetre sensacions és el que fa al heavy metal únic.

Hi ha molts grups de heavy metal que són molt bons, però personalment, hi ha un grup que supera a tota la resta pel que fa a la seva manera de tocar, és un grup que (torno a remarcar, personalment) sap transmetre sentiments millor que molts poetes o pintors. Aquest grup és Metallica. Porto escoltant Metallica des de que tenia tres anys, i mai m’ha cansat. Una de les característiques que m’agrada més d’aquest grup és que les cançons son molt bones en general, però sempre hi ha un troç de la cançó que és brutal. No parlo dels solos de les guitarres o del cantant, parlo de trossos que de vegades duren tres minuts i de vegades duren cinc segons, i que són impressionants. Són fragments que em fan sentir capaç de qualsevol cosa, i potser és una petita variació del bateria o una frase de la guitarra, però la eufòria que m’origina és molt gran.

El món del heavy metal no es limita a l’escena de quatre vells fent saltirons, cridant i tocant la guitarra a dalt d’un escenari; és molt més profund que tot això. Molta gent no ho entèn i mai ho entendrà, però la única manera d’entendre aquest estil de vida és escoltant-lo.

Els records són objectes, paisatges, imatges,… Que ens recorden alguna cosa del passat, poden ser records bons o dolents però inevitablement sempre que els veiem ho recordem. Hi ha gent que guarda records en video, però avui en dia els records estan sobretot en les fotografies.

Això provoca que en tinguem una gran quantitat, tant de records com d’ imatges. Molta gent les guarda i després les elimina dels seus mòbils però hi ha altra gent, com és en el meu cas, que ens agrada guardar-les tot el temps que puguem o que ens permeti la memòria del mòbil. Som conscients que la nostra memòria és el cap, però tot i això en volem guardar.

Avui en dia les imatges ens ajuden a reviure, els records del passat. Gràcies a elles no oblidem tant fàcilment moments de la vida que ens han marcat com: el primer amor, viatges amb amics, moments de gran felicitat i tristesa…

Cristina, era una adolescent molt positiva, sociable i amigable. Un dia , en entrar per la porta de l’institut, es va trobar a la seva amiga Alba. Com veien que arribaven tard a la primera classe , van anar corrents  per arribar abans que la professora.
En arribar, van veure que no havia arribat la professora perquè tots els alumnes estaven aixecats i parlant entre ells. Llavors, Cristina i Alba, es van anar on les seves amigues estaven. Elles van començar ha parlar sobre el què havien fet  durant el cap de setmana, fins que va arribar la professora.
En acabar la classe , les quatre es van dirigir a les taquilles per canviar els llibres i agafar els llibres de la propera classe. La classe començava a les 9:15 i elles van arribar a les 9:17, llavors la professora els va posar un retard a cadascuna. Durant la classe tots els alumnes estaven concentrats i parant esment a la professora mentre ella explicava quan de cop va sonar el megàfon de l’edifici dient que Cristina tènia que vaixar al despatx del director. Ella Estava una nerviosa perquè no sàvia el que hi havia fet.
El director, li va obrir la porta , la cara del director era de pena i tristesa. Una vegada dins, el director li explica a la Cristina el què li va passar a la seva àvia feia una estona, perquè els pares de Cristina li havien dit al director que l’hi comuniqués. Cristina, no s’ho podia creure, era com que el món li havia caigut a sobre.Va tornar a la seva classe a recollir tot. Es va anar amb els seus pares a la seva casa després de que la vinguessin a buscar.
En arribar a casa, la Cristina s’en va anar plorant a la seva habitació, els seus pares van intentar consolar-la però no va haver-hi manera. Ells van trucar als familiars per comunicar-los  la tragèdia, mentre que la Cristina seguia plorant.
Van pasar els dies i la Cristina seguia igual de trista, ara no parlava amb ningú, ni amb les seves amigues i ara no estava alegre i era passiva i insociable. Una tarda, mentre els pares de la Cristina estaven mirant la televisió, van pensar en buscar una solució per al gos de l’avieta, al principi, el pare va suggerir portar-lo a la gossera, però la mare en desacord va buscar una altra solució , llavors se li va ocórrer que el gos s’els podien quedar i regalar l’hi a la Cristina perquè a ella li agradava molt.
Al final, els pares van cridar a la Cristina perquè vingués, ells li van explicar la proposta a la Cristina , i ella es va posar molt contenta en escoltar-la. Des d’aquell dia, el comportament de la Cristina va anar canviant a millor i la família va tornar a ser feliç.

En el transcurso de la historia de la humanidad muchas historias han sido contadas sobre los tiburones como asesinos marinos, pero realmente ¿asesinan o siguen su cadena alimentaria?

Los ataques de tiburones son de lo más frecuentes hoy en día, con unas 100 muertes de humanos al año. Los tiburones son de los animales más temidos del mundo por sus graves heridas que causan a sus víctimas y la velocidad a la cual pueden atacar a sus presas, eso causa terror a las personas y el hecho de sentir una amenaza hacia su propia especie crea el seguido de assesinato hacia los tiburones.

El biólogo marino Nathan Mickaelson, sigue a estos animales desde hace años, estudiando su comportamiento. Nathan nos comenta: “los tiburones no tienen racionalidad para saber si esta presa se ha de comer o no, lo cual hace que haya esos accidentes, ¿pero la culpa la tiene el hombre o el tiburón? Desde mi punto de vista la tienen los hombres, ya que nosotros tenemos la capacidad de pensar y de poder evitar estos problemas, si se sabe que hay zonas de alto riesgo en playas se ha de evitar bañarse o como mínimo bañarse cerca de la orilla. Todo es cuestión de pensar.”

En definitiva, un tiburón es como cualquier animal, pero se sabe que es peligroso, la aniquilación de esta especie no ayudará a solucionar el problema, sino que lo empeora, quitando el depredador más grande de la cadena alimentaria de los animales marinos y con eso creando un problema medioambiental.

Los memes, la nueva tendencia en las redes sociales y entre los jovenes, tienen dos connotaciones. Una de ellas, la más popular en España, consiste en acompañar una imagen, la cual puede ser una fotografía normal o un fotograma de película o serie, y acompañarla de un texto jocoso y gracioso.

Otra de las connotaciones,  es más popular en países de habla inglesa, consiste en seleccionar un video o una imagen viral y que la comunidad online cree una serie de montajes con música o otros videos, incluso pueden ser trozos de películas, para hacer pequeños gags ingeniosos y cómicos.

La única desventaja de los memes, es que, se han viralizado demasiado, lo que hace que los memes que son muy graciosos y que quedan eclipsados por memes banales y sin gracia, que están hechos solo para que la gente que no tiene mucha idea del tipo de humor que se usa en los memes buenos,  le dé like a las publicaciones poco trabajadas de cuentas que solo quieren popularidad en las redes.