LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La jungla y todas sus entrañas habían caído en la oscuridad de la noche. No había nadie capaz de escapar a aquel laberinto natural en una noche sin luna, cuando había demasiadas estrellas como para poder fiarte de alguna. Sin embargo, ellos no tenían la intención de escapar. En algún lugar demasiado remoto como para figurar en ningún mapa, dos caminantes yacían al lado de un fuego mirando esas estrellas. Una hoguera era la manera más fácil de atraer a cualquier posible predador, pero estaban a salvo, no podía ser de otra manera en la jungla donde se habían criado.

Ella miraba los astros, apoyando la cabeza en su jersey de lana rosa, mientras acariciaba el pelaje del enorme lobo blanco estirado a su lado, decidía  cuál de esas estrellas deberían explorar. Esa mañana, cuando la luz del sol iluminaba aún la jungla, ese enorme lobo blanco había aparecido de entre la maleza, y los había mirado con esos también enormes ojos azules que la habían hecho recordar el océano Sur dónde habían estado el año pasado. Y ella no había opuesto ninguna resistencia cuando el lobo los empezó a seguir por el sendero. No sabía cuándo se iba a quedar con ellos, los lobos salvajes eran muy impredecibles, pero le era fácil acostumbrarse a nuevas compañías durante sus viajes, y más  con esos ojos de agua.

Él se sentaba apoyado en su enorme mochila de viaje, mientras afinaba su guitarra. La había pintado de los colores rosa y violeta, porque ella le había dicho que eran sus favoritos, y que le recordaban a los anocheceres que pasaron en el Monte de las Brujas hacía ya demasiado tiempo. Levantó la vista sólo para encontrarse con los ojos de ella que lo miraban hacía rato. Esos ojos verdes suyos, ahora dorados por el reflejo de las llamas, le recordaban a las noches que acamparon en las Montañas rocosas, cuya localización había olvidado. Le parecía que había sido por algún sitio del Norte.

Después de tantos años de aventuras, habían decidido volver a su lugar de inicio, solo para marcharse dos días después. Y ahora, se embarcaban en un nuevo camino, dondequiera que acabase. Antes de dormirse mirando las estrellas, ella pudo ver sus ojos marrones tan oscuros, esos ojos le recordaban a casa, fueran donde fueran, esos ojos marrones siempre serían su hogar, pensó antes de caer dormida.

Els sentiments, depèn del moment són fantàstics o totalment al contrari, un desastre. En el moment que són un desastre, t’agradaria poder canviar-los al teu gust, però per desgracia no es pot.

Hi ha diferents tipus de sentiments: la felicitat és una de les que et fa gaudir més, també hi ha la tristesa, que aquesta conjuntament amb l’impotència són pel meu gust els pitjors sentiments de tots.
Per altra banda, hi ha els que són bonics, per exemple: estimar alguna persona… però també si no surt del tot bé, potser és un desastre i en aquell moment t’agradaria canviar els teus sentiments.
Moltes vegades els éssers humans, en general enyorem o volem el que no tenim i a la vegada, quan ho tenim no ho valorem. O també desitgem algún objecte material o inmaterial i quan l’obtenim al cap del temps l’apartem o ja no ens agrada i en volem un altre de ben diferent, perquè mai o quasi mai ens conformem amb el que tenim.

En conclusió, que els sentiments de les persones semblen un galliner, ja que de la felicitat podem passar a la tristesa en un tres i no res i a      l’ inrevès. Vaja, que els éssers humans, en els sentiments, som una caixa de cordills tots ben entortolligats!

Hi havia una vegada una família que vivia als afores de HypePort. Aquesta població era un petit llogaret pesquer situat al nord-est de Noruega. Aquesta petita vila, celebrava una gran festa per commemorar la nit més bella de tots els temps, aquella nit en què una família va tenir una trobada màgica amb un conill. Aquest animaló els donà un favor pel qual assegurava la presència de peixos a la seva costa. Quan els habitants del poble s’assabentaren varen decidir que aquell dia marcaria un abans i un després a la seva història.

Cada any quan se celebrava la festa l’11 de gener sempre lluïa un sol radiant, els nens jugaven per la fira, els pares i mares explicaven contes de fantasia i encenien focs artificials. Dos-cents anys després un 11 de gener va succeir un fet sorprenent:  Aquest cop no fou així, bufaven grans cops de vent, sonaven trons acompanyats de llampecs. La persona més sàvia del poble esmentà que aquella família que es trobà el conill deixà per escrit en una botella què passaria en cas de sobre pescar  la costa, el conillet màgic  retiraria aquella gran ajuda.

Des de feia uns mesos aquell petit poble pesquer patia una forta crisi que els obligà a pescar més del necessari per poder sobreviure i vendre el peix en els mercats propers a la localitat. Això provocà l’incompliment de les condicions que havia posat el conillet i suposava la retirada de la presència dels peixos.

L’endemà de l’11 de gener es  van reunir els membres més importants al poble:  l’alcalde, el savi, el qual fou invitat, i el representant dels pescadors. Van decidir intentar tornar a passar per aquell camí forestal on feia dos-cents anys la família es trobà el conill.

Enviaren una família semblant. Quan es dirigien al camí forestal, un dels membres començà a reflexionar sobre el succeït. Passades dues hores fou capaç d’arribar a una conclusió, la qual va compartir amb la seva família: tots els habitants del poble havien tingut un mal comportament a l’hora de sobre pescar; la manera de fer va ser inapropiada i haurien d’haver intentat trobar una solució alternativa per superar la crisi perquè havien posat en perill l’ecosistema marí del seu entorn.

Sobtadament va aparèixer aquell conill màgic el qual havia escoltat aquella reflexió. Va decidir tornar a donar el privilegi en aquell petit poble si prometien no tornar a posar en perill aquell fràgil i sofisticat espai marí. Passat un més tots els habitants varen jurar que no tornarien a repetir aquelles accions que quasi els arruïnen del tot. I varen tenir peixos per sempre.

El divendres va ser un dia molt especial per mi, ja que va ser un dia que vaig poder fer el que més m’agrada lliurement. Ens vam allotjar a un càmping a prop d’Olot, allà vam estar cinc dies, però el dia que més em va agradar va ser el divendres.

Em vaig despertar, vaig anar a passejar la Blue, el meu gos, i mentre passejava pels camps plens de flors, la majoria de color groc, vaig tenir la idea de quedar-me al camp a fotografiar-les. Vaig anar a deixar a la Blue i a agafar la càmera. Mentre feia fotografies no convincents pel meu gust, vaig començar a tenir idees de com poder fer sombres, fer reflexes amb l’aigua, fer gotes d’aigua i posar-les a les flors, fins i tot vaig tenir la idea de posar una gota d’aigua a l’objectiu de la càmera.

La primera fotografia que em va quedar molt bé pel meu gust va ser quan vaig preparar una flor, una margarida, li vaig posar gotes d’aigua, així donava la sensació de la rosada del matí. La càmera va fotografiar molt bé els detalls de la flor i de les gotes d’aigua.

Desprès vaig fotografiar les flors més abundants, que eren dents de lleó. Primer vaig fotografiar tot el camp, amb unes enfocades i amb les altres desenfocades, però la imatge no em va convèncer. Més tard les vaig fotografiar per separat, enfocant una o dues flors. Aquestes imatges van quedar molt bé, ja que es podien apreciar tots els detalls dels pètals, de la tija, etc.

La fotografia que més em va impressionar feta per mi, va ser una col·lecció de dents de lleó. Aquestes fotografies estan fetes des de sota de la flor, fotografia la tija i els pètals de sota de la flor, però amb la llum del sol darrera de la flor, així fa una llum natural molt bona. La fotografia va quedar molt bé, ja que es veuen tots els detalls de la tija i de la flor i a part la llum natural del sol fa un contrast molt bo per la fotografia.