LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vint-i-tres de desembre de 1989. Ens situem a Rússia on en Borys es passeja pels carrers sense saber on anar. Fa fred i tot està cobert de neu. Tot i això, ell camina per intentar resguardar-se del fred en algun bar de la zona. No en troba cap.

Cinc anys abans.

Una nit freda a Ucraïna, En Borys, un nen de vuit anys, està assegut en una cadira esperant que la seva mare acabi de fer el sopar:

-Què tens gana, Borys?

-Una mica mama. Què falta molt per sopar?

-No, ja quasi el tinc enllestit.

Acte seguit, entra a la casa el Pare, un home de cos corpulent vestit amb una granota blau marí ennegrida i amb cara de cansament.

-Ja soc aquí, Oohh, he tingut un dia molt dur a la mina!

-No et preocupis ara. Amb aquet soparet que he preparat et trobaràs millor, Borys a taula.

-Ja vinc.

Transcorreguts uns minuts del sopar, de cop i volta truquen a la porta .

-Qui és?

(Silenci)

-Qui és? (repeteix el pare amb un to de veu més elevat i neguitós)

Inesperadament, tiren la porta a terra i entren a la casa.

-Corre Borys, CORRE!

Era la Milítsiya (la policia), que ens buscava perquè érem refugiats il·legals des que ens vam haver d’exiliar del nostre país natal degut a la guerra. Vaig sortir corrents per un forat que hi havia en una de les parets de la casa abandonada, mentre veia els meus pares resistint-se a la polícia. Vaig córrer i córrer cap el primer bosc que vaig veure i vaig amagar-m’hi durant un dia. En tornar-hi, la casa estava buida, ja no quedava res. Era un nen sense pares.

Finalment, vaig trobar un bar anomenat “Горячие закуски и водки”( Aperitius calents i Vodka) vaig entrar-hi amb normalitat i em vaig asseure en una taula. El cambrer em va demanar on eren els meus pares, però jo li vaig dir que estaven a casa i m’havien deixat venir a sopar aquí i que en una estona demanaria el que volia menjar. El meu pla era anar al lavabo i quedar-me allà per poder trucar a un tiet meu que vivia a Bielorrusia perquè em vingués a buscar. El bar ja havia tancat. Devien ser les quatre o les cinc de la matinada quan de puntetes vaig anar fins al telèfon que hi havia al costat de la porta d’entrada i vaig marcar el número del meu tiet. Pi, pi, pi……

No me l’agafava, però vaig recordar que podia deixar un missatge de veu. Em vaig preparar i vaig dir: Hola, tiet. Sóc en Borys. Des d’allò dels pares vaig poder arribar a Rússia i porto aquí arrecerant-me del fred uns quants dies. Ara mateix sóc al carrer Raz’yezd Borshchëvo en el número 12 en un restaurant anomenat Горячие закуски и водки. No sé si podré subsistir molt de temps aquí, el teu estimat nebot Borys.

Ara només he d’esperar, suposo.