LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Clinc, clinc, clinc… S’escolten gotes caient al terra, és una sala fosca, petita i tot ressona… “Clinc, clinc, clinc”.
Sóc la Paula, tinc 15 anys i estic segrestada, no és el primer cop. No tinc família, així que ningú em troba a faltar. Amb mi hi ha el meu entrenador de hoquei, el Sergi, la seva parella, la Maria, i algunes de les meves companyes d’equip; la Carla, una noia baixeta, cabell arrissat i ulleres, l’Ester, també porta ulleres i té el cabell arrissat, però és molt alta, la Laura és la més gran amb 17 anys i és la portera de l’equip, la Mireia és molt tímida i reservada, poc sociable i no acostuma a parlar gaire i la Laia, la Laia és la meva millor amiga, totes dues juguem al mig del camp i ens coneixem des de que vam començar l’escola a P3.
Avui es el segon dia que som aquí dins i de moment no hem vist a ningú més, estem dia i nit soles en aquesta sala fosca i freda, ningú sap què dir.
No sé quina hora és, però sembla tard des de fa estona. Així que anirem tots a dormir, s’escolta el “bona nit amor” del Sergi, el “bona nit” de la Maria i silenci absolut.
Fins l’endemà al matí no s’escolta ni el zumzeig d’una mosca, ningú s’atreveix a parlar, què serà de nosaltres? Ens preguntàvem.
Afortunadament o desgraciadament (depenent de com ho miris) jo ja en sabia la resposta, era la única persona que els podia treure d’allà, no perquè fos més valenta o més forta, sinó perquè, com ja he dit abans, no era el primer cop que em segrestaven. Sempre era el mateix, un home de mitjana estatura amb ulleres, semblava dèbil i innocent, però era fort com una roca i de innocent no en tenia un pèl! Anava sempre amb tres homes rere seu, eren homes com armaris, i aquells sí que feien por de debò! No l’havien atrapat mai, ja que jo escapava pel meu propi peu i ningú no podia seguir-li el rastre.
Elles no en sabien res del que em passava, de que m’havien segrestat anteriorment, dic, i en principi no tenia presa en explica’ls-hi res, tot té el seu moment, i jo no en trobava cap per explicar-ho malgrat el silenci que ens envaïa.
Aquell matí, per sobre del silenci, a pocs metres de nosaltres escoltàvem el soroll d’unes passes, i rere la foscor hi veiem una petita llum que ens impedia veure amb serenitat. Poc a poc aquella llum s’acostava, i el soroll era cada cop més fort. Es podia sentir la por de les meves companyes, que no cridaven perquè s’havien quedat sense alè. De fet, jo també tenia por, com seria aquell cop? Per què elles també estaven segrestades?, per què havia canviat de mètode? Dins del meu cap hi havia mil i una preguntes sense resposta, però el que sí que sabia era com reaccionar a les paraules del segrestador i que tard o d’hora els hauria d’explicar la veritat als que em rodejaven aquells dies tant llargs i lents tancats en aquella caixa fosca i seca.
La llum ja era tant a prop nostre que sentíem respirar a l’home que la duia.
No trigaríem a saber qui ens retenia allà dins, i probablement ens resoldria algunes preguntes que ens fem tots.
Ja era molt a prop, estàvem totes pendents del mateix, juntes el més lluny possible de la porta de la gàbia on dormíem, el més lluny possible d’aquell home misteriós. Ningú no gosava dir res, hiperventilavem i pel nostre rostre hi queia suor freda. De sobte la cara de l’home de la llum es va poder veure amb claredat, un home jove, despentinat, feia una forta olor a deixadesa, seguit de 3 homes grossos i forts, no eren els mateixos de sempre, ni els havia vist mai, i això per a mi no era bona senyal, no sabia el que volien ni em podria escapar amb tanta facilitat.
Els homes ens van fer posar en fila, tots emmanillats i units per una corda, ens van tapar els ulls, així que no veiem res. En aquell moment vaig tenir una visió, un pressentiment, i efectivament no em vaig equivocar, aquell seria l’últim cop que veuria a les meves companyes amb vida, seria l’últim cop que respiraria, que caminaria o escoltaria, aquell dia va ser el final de les nostres vides. Amb un simple tret, i sense la necessitat d’intercanviar cap paraula, ens van anar matant d’un en un.

The Witcher es tracta de una serie de cinc novel·les i tres videojocs basats en un món fantàstic. Els llibres, escrits al voltant de 1999 per el polonès Andrzej Sapkowski, narren les aventures de Geralt de Rivia, un bruixot. En aquest univers medieval fantàstic els bruixots són discriminats ja que són humans que han estat sotmesos a durs entrenaments i mutats per processos alquímics; els bruixots són tractats com monstres. Aquests no tenen sentiments de ningún tipus i la seva principal labor es donar caça a les diferents bèsties que es poden trobar en aquest univers de fantasia, des de Grius fins a homes llops, mitjançant tots els seus coneixements adquirits en les escoles on es crien. Alguns d’aquests coneixements tracten de alquímia, combat, bruixeria apart de saber identificar totes i cada una de les bèsties amb els seus punts forts i debilitats.

En cada un dels jocs, publicats en 2009, 2012 i 2015 respectivament, Geralt parteix des d‘un punt en el que ha de recuperar a algú o alguna cosa, en el primer la seva memòria, en el segon el seu honor i en el tercer la seva filla adoptada. En tots els jocs es troba una narrativa interessant i diàlegs de qualitat si es comparen amb molts altres videojocs.Tot i que, durant el curs dels jocs es poden prendre decisions que afecten al futur del protagonista i això es conserva entre els tres jocs, es a dir, si es realitza una decisió en la segona entrega, pot afectar al desenvolupament de la tercera entrega. En tots els llibres i videojocs es troba una història adulta amb guerra, drama, política i romanços.

Els llibres no van tenir massa èxit internacional fins la publicació del segon videojoc The Witcher 2: Assasinsof Kings, ja que aquest va tenir força popularitat i va donar a conèixer la franquícia a molta gent que avui en dia espera la traducció del últim llibre.

Por un resfriado leve e insignificante se dejó por completo, hasta que un día no podía respirar se sentía tan mal y decidió avisar a sus padres, quienes vivían a las afueras de la ciudad; los cuales dejando de lado sus responsabilidades fueron inmediatamente. Dos horas más tarde llegaron al hospital, donde fue atendida por el personal de salud con aquella amabilidad, entrega y dedicación profesional que les caracteriza.

Después de muchas pruebas realizadas, llegaron a la conclusión “neumonía”, así fue.  Amanda tenía que seguir las recomendaciones del personal de salud al pie de la letra, pasaron los días y se fue notando la mejoría de Amanda hasta que por fin llegó el gran día en el que le dieron el alta; feliz  rodeada de sus padres, familiares y un amigo, pero le faltaba uno muy especial, su perro Saibor.

Deseando con todas sus fuerzas llegar a casa y olvidarse de todo lo que había pasado, se despidió de los médicos, enfermeros agradecida por la buena atención recibida y en especial de su compañera de habitación con quién hizo muy buenas migas.

Con saltos de alegría salía de la habitación se la veía feliz (cuentan sus padres) de camino a la salida principal del hospital.

En la calle lo esperaba una sorpresa, era su inseparable perro Saibor, quien al ver que Amanda se iba del hospital se volvió loco de felicidad y sin darse cuenta que sobre la avenida  venía un coche a toda velocidad, cruzó la avenida y con un fuerte golpe contra la acera ocasionando una muerte en ese mismo momento.

El llanto se apoderó sobre todos, en especial en  Amanda.

La felicidad es un sentimiento o estado de ánimo que todos perseguimos incansablemente, pero quizás no nos damos cuenta de todo lo que tenemos.

La felicidad no está en poseer cosas materiales, sino en disfrutar cada momento de la vida, cada segundo con los amigos, con la familia… Quizás para muchos la felicidad sea algo utópico pero yo no lo creo. En mi opinión todo depende de las fuerzas que tengamos para seguir luchando por lo que realmente queremos.

Es posible que mientras la buscamos no nos damos cuenta de que siempre ha estado con nosotros. Y en el caso de que no nos sintamos felices no nos quedamos de brazos cruzados pensando qué podríamos hacer para encontrarla, luchamos por lo que nos hace feliz por que la sonrisa vale la pena y la felicidad no es algo imposible.

Hoy en día muchos de los jóvenes que cursamos cuarto de ESO no tenemos claro a qué nos queremos dedicar en un futuro, y eso que empieza el tiempo de tomar decisiones y cada vez queda menos tiempo para escoger nuestro futuro. A muchos nos angustia tomar decisiones que marcarán nuestro futuro y nos preocupa la idea de escoger nuestro destino.
A mí, personalmente, esta situación me tiene muy preocupada ya que tengo miedo a equivocarme al decidir y luego, al cabo de un tiempo, darme cuenta de que no he escogido bien y que no es la profesión que realmente me llena.
En conclusión, pienso que el sistema educativo debería tener en cuenta que la mayoría de alumnos de cuarto de ESO no tenemos claro a qué nos querremos dedicar en un futuro y así en lugar de tener que cursar un bachillerato especializado poder realizar un bachillerato mixto donde cada uno pueda escoger las asignaturas que le agraden y no las marcadas por la ley. Otra posibilidad sería durante la Enseñanza secundaria obligatoria poderse acercar a las diferentes profesiones, ver cómo se trabaja en un hospital, en un bufete de abogados, en una peluquería, en televisión, en una escuela etc etc etc.

Els aliments d’avui dia no són igual de sans que els de fa centenars d’anys enrere. Sembla que la gent comença a conscienciar-se que l’alimentació és molt important avui en dia per mantenir una forma de vida equilibrada. Ara mateix les persones comencem a menjar sa .

Una alimentació variada i equilibrada farà que d’aquí uns anys puguem mantenir el mateix ritme de vida. Per mantenir una dieta equilibrada hem de menjar de tot.

En el primer nivell tenim els cereals, el blat, la cibada i tot tipus de pasta(macarrons,arròs,etc), pà, en el segon nivell tenim les verdures i les fruites de les quals hauríem de menjar 5 al dia, en el tercer nivell tenim els làctis en el qual introduirían la llet, els formatges, iogurt, etc… En el següent nivell, el quart tenim tot tipus de carns i peixos i per últim tenim tots els sucres, dels que hauríem de menjar els justos.

Com a mínim hauríem de beure dos litres d’aigua al dia però com més millor.

Per mantenir una dieta equilibrada i sana hem de menjar de tot, però del que més, en funció de la piràmide alimentària.

Avui en dia els aliments porten molts productes perjudicials per al nostre organisme, ja que molts són cancerígens.

Per mantenir una dieta equilibrada hem de menjar productes de qualitat perquè els hi dediquen més temps a la producció i no hi afegeixen tants productes.

Per tant és millor comprar-se  productes de qualitat i gastar-se una mica més de diners per tenir una esperança de vida més alta.

Les girafes són mamífers molt coneguts perquè són les més altes de totes les espècies d’animals terrestres actualment. Poden arribar a mesurar de 4,8m a 5,5m d’ alçada i pesar fins a 900kg.

Són animals famosos pel seu coll llarg, d’aproximadament 2m de longitud. Aquest coll, junt amb les potes davanteres, els permet arribar a les fulles més altes i tendres.
Degut a la seva alçada, el cor de les girafes ha de bategar generant molta pressió perquè la sang pugui arribar a totes les parts del cos.
Per comunicar-se, emeten un so que no podem sentir les persones humanes.
Tenen una llengua de color negre, molt llarga, i la utilitzen per netejar-se les orelles.
El seu pelatge és groc, amb taques irregulars de color marro clar o fosc.
S’alimenten de les fulles dels arbres, el seu preferit és l’acàcia, un arbre de la sabana africana.

Viuen en grups d’entre 20 i 30 exemplars, i són animals molt tranquils i pacífics.

La Nintendo Switch es la nueva consola de Nintendo que saldrá el 3 de Marzo de 2017. Es una consola muy esperada porque es una gran innovación en el mundo de las consolas y los videojuegos.

Nintendo nos ofrece dos colores para la Nintendo Switch, una será la estandard, que es de color negra y con sus joy-con grises, y la otra opción es la Nintendo Switch de color negra con sus joy-con de color azúl neón y rojo neón, las dos costarán lo mismo (no habrá variación de precio). Con la Nintendo Switch podemos jugar de distintas maneras:la primera es poder jugar con la televisión, la segunda es jugar de manera portable, es decir, nos podremos llevar  la consola con nosotros a la calle y jugar; y la última pero no la menos importante es poder jugar con un compañero(multijugador).

Cuando compramos la Nintendo Switch, dentro de la caja no solo hay la Nintendo Switch y los joy-con, sino que también nos darán un mando que sirve para conectar los joy-con y jugar más cómodamente, unas correas protectoras para los joy-con y también tendremos la Nintendo Switch Station, que sirve para conectar la consola a la televisión.

Una de las cosas más importantes son los videojuegos. Cuando la Nintendo Switch salga el 3 de Marzo, el videojuego Zelda breath of teh wild sladrá con ella (se compra por separado). Habrá otros juegos como Just Dance, Skylandres Imaginatirs, Bomberman R…

Más tarde, en Abril saldrá el Mariokart 8 deluxe con Splatoon 2 y en las navidades de 2017 saldrán los juegos de Super Mario Odyseey, Minecraft, Dragonball2…

Para acabar, en Octubre de 2017 Nintendo pondrá el Wifi Online gratis durante una temporada, después se tendrá que pagar 20€ al año.

Des de que som petits, hem estat conscients de què són les modes. Li demanàvem als avis, pares que ens compressin allò que tenia l’amic, el guay de la classe. Com per exemple: cromos, pegatines, polseres, bambes, etc. Volíem allò que ens agradava, però hi havia vegades que si no tenies els cromos, polseres,… et deien: “Mira que tinc! tu no ho tens!” (amb veueta “burleta”) Però quan ens fem més grans, les modes es fan més importants?

Les modes quan ens fem més grans, quan estem a l’ESO per exemple, el que fan és fer grups de gent. És a dir, la gent que econòmicament és més poderosa és la que pot comprar tot allò que es posa de moda. Tota aquella gent que no va tant a la moda o tenen una altra forma de vestir o molts cops es veuen eclipsats per la gent popular, els seguidors de la moda. Perquè per alguns d’ells si no vas a la moda no ets del seu estatus i et critiquen i et diuen paraules fora de lloc.

Però al cap i a la fi, només tenen objectes materials perquè molts cops les persones que els envolten només hi van per interès. Aquesta opinió òbviament no es pot generalitzar perquè no tota la gent que segueix la moda es així. A tot arreu hi ha excepcions.