LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La dignitat és el respecte i l’estima que una persona té de si mateixa i mereix que els altres ho respectin.

Al llarg de la història, moltes persones han viscut directament com es posava en joc la seva dignitat. Podem parlar dels esclaus que eren tractats com a objectes i no com a persones; de la dona que, durant molts anys, ha sigut considerada només apta per la cura de la llar, etc. I actualment, hi ha persones que viuen amb una baixa dignitat.

Per això, és important aprendre a acceptar-nos a nosaltres mateixos i no esperar a ser acceptats pels altres. Hem d’aconseguir ser fidels amb les nostres idees i amb allò que volem aconseguir, ja que està en les nostres mans la pròpia felicitat.

Vaig entrar al metro un divendres a la nit. No tenia bitllet i havia de treure’m un viatge de la màquina de venda. Quan estava buscant els diners, vaig notar com algú em donava cops en el meu braç dret. Em vaig treure els cascos i un noi jove, devia tenir la mateixa edat que jo o potser un o dos anys més, em va dir que ell em passava amb el seu bitllet. Era un noi moreno, vestit amb roba esportiva i amb una carpeta plena de papers. Ens vam apropar a l’entrada i ell va picar el meu viatge. Jo, somrient, li vaig agrair d’una forma bastant tímida. Estava bastant sorpresa, com per a poder dir qualsevol cosa… I quina casualitat! Vaig anar a parar a la mateixa andana que ell, i va asseure’s pel final. Ell em mirava i jo a ell també, però va treure la mirada i es va posar a observar aquella carpeta que portava.

El metro va trigar uns 10 minuts a arribar, i jo, de tant en tant, el mirava, però ja no vaig veure que ell em mirés més. En el meu cap van començar a passar molts dubtes, i jo no entenia res. Quan va arribar el tren no li vaig dir res, ni tan sols em vaig posar al mateix vagó que ell, només vaig seure a un lloc on el podia veure. Ell va baixar a la mateixa parada que jo, però ell va canviar d’andana. Jo el vaig mirar des de l’altra andana i, de tant en tant, em feia alguna mirada. Finalment vam pujar al mateix temps, però en un metro diferent, i ja no em va tornar a mirar en pujar al seu vagó.

La dignitat es basa en el reconeixement de la persona de ser mereixedor de respecte, és a dir, que tots hem de ser respectats sense que importi com siguem. En reconèixer i tolerar les diferències de cada persona, perquè aquesta se senti digna i lliure, s’afirma la virtut i la pròpia dignitat de l’individu, fonamentada en el respecte per a qualsevol altre ésser.

La dignitat és el resultat del bon equilibri emocional. Al seu torn, una persona digna pot sentir-se orgullosa de les conseqüències dels seus actes i dels que s’han vist afectats per ells. Un excés de dignitat pot fomentar l’orgull propi, podent crear la sensació a l’individu de tenir drets inexistents. La dignitat reforça la personalitat, fomenta la sensació de plenitud i satisfacció.

Alhora que forma part del món, l’home mostra una singular capacitat, per la seva intel·ligència i per la seva llibertat, de dominar-lo. Podem acceptar, per tant, que el valor de l’ésser humà és superior respecte de la resta d’éssers. I, a aquest valor, l’anomenem “dignitat humana”.

La dignitat de l’home és un valor específic que fàcilment es pot reconèixer. Però aquest valor ni el podem donar, ni el podem treure a ningú. És una cosa que ens ve donada. És anterior a la nostra voluntat i ens demana una actitud adequada: el seu reconeixement i acceptació com un valor suprem.

En una situació en la qual, malauradament, la gran majoria dels països i la seva població s’hi han vist involucrats en algun moment de la seva història, com és una guerra, no només es perden objectes i algunes possessions personals, entre d’altres, sinó que també els ciutadans que es veuen enmig d’aquesta situació, estiguin involucrades en la guerra o simplement siguin víctimes del que els alts càrrecs del govern decideixen, també perden la seva dignitat.

Milers de persones, en aquests moments, viuen en uns camps de refugiats amb unes condicions indignes en tots els aspectes. Però el pitjor és que som nosaltres els que els fem viure així. D’acord que no serà la gent del carrer la que hagi d’assumir la culpa que aquelles persones, que a sobre fugen del seu país deixant-ho tot a allà i perdent el que primer es perd en una guerra, els objectes personals, es trobin les fronteres tancades, no els deixin passar i els agrupin en una mena de càmping que no val res.

I també és cert que la culpa no serà d’una sola persona, sinó compartida. Gairebé segur que aquests exiliats que ara mateix viuen en aquestes tendes de campanya enmig de fang, quan plou, farien tot el que se’ls hi demanés per tal d’aconseguir entrar en un país, que potser està vivint en una gran crisi i que té sense-sostres que dormen en caixers automàtics en unes condicions semblants a les d’ells.

Admirablement, són capaços de caminar travessant tot un país sencer si els hi fa falta. Això demostra que aquests refugiats no tenen dignitat, se’ls hi ha arrabassat, com també casa seva, i la seva família en molts casos.

L’altre dia, vaig començar a pensar en l’actualitat política del nostre país. No és gens estrany, ja que, normalment acostumo a fer-ho. Habitualment m’envaeixen els pensaments més dramàtics, els factors que realment et poden fer mal a tu i sobretot a la gent que t’importa, i aquest n’és un. El fet és que, el que em preocupava no era la incertesa política actual, sinó l’esperança que, els que finalment succeeixin l’actual govern, siguin honestos amb nosaltres i no abusin del poder que els concedim. Sí, és una democràcia, una bonica i perfecta democràcia, però no ho és tant com sembla.

Constantment apareixen nous casos de corrupció dins del govern, en relació amb aquest, o de gent poderosa. Així és com penso, ens estan prenent la nostra dignitat com a honestos ciutadans de carrer o realment estan venent la seva per uns zeros més al compte del banc?
El més sobtant és que els últims a entrar en l’espiral sense fi, han estat clars vencedors de les últimes eleccions. Així és com em qüestiono la capacitat humana i si al final hem evolucionat tant com ens creiem, o ens han fet creure.

És que a l’actual societat li han pres la capacitat de raonar? Sé que no tinc dret a jutjar les decisions alienes, però m’és impossible evitar-ho. Potser és que el sistema no està ben estructurat, o potser està tan ben planejat que des de ben petits ens preparen per manipular-nos en un futur, no ho sé. El que sí que sé és que, si aquesta espiral no és tallada de soca-rel, el futur que ens espera no és de color blau cel.

Qui mai s’ha sentit utilitzat? O, qui mai ha utilitzat a una persona com a mitjà per aconseguir un altre objectiu? A ningú li agrada ser utilitzat i tothom sap que fer-ho és immoral, no és digne del mateix ésser humà. Tothom té els seus interessos i capritxos, i poques persones trien decisions adequades per satisfer-se a un mateix: és difícil decidir i és massa fàcil culpar als altres, fins i tot potser difícil considerar que tots els nostres actes són humans i morals.

Malauradament, hi ha gent de tot tipus, gent molt egoista, hipòcrita i poc digne de considerar-se humana pels seus actes; com totes aquelles persones que s’aprofiten d’individus amb grans fortunes i no pel fet d’estar a gust amb ell o amb ella. Totes aquelles persones que a l’hora d’escollir amb qui han de treballar, trien a aquella persona perquè tenen la garantia que ho farà tot. Persones que pretenen ser amigables per fer-se amic d’un altre amic… Són exemples indignes del que ha pogut fer qualsevol persona. Tots aquests actes els podem considerar morals i dignes? Evidentment, no.

Són poques les persones que, veritablement, actuen sempre de bona fe i voluntat, sense esperar res a canvi. Tothom que vulgui merèixer-se ser pròpiament un ésser humà, hauria de ser honest, respectuós i humil davant de cada decisió que pren, doncs tot el que fem, si ho fem bé, ens fa més humans i més dignes de ser-ho.

La meva germana és negra. L’Aina-Zeritu va néixer a Etiòpia, un país preciós ple d’olors i colors. Però pobre, extremadament pobre, fins al punt que no tothom pot viure d’una forma digna, amb un mínim benestar.

La vam adoptar quan només tenia sis mesos; la seva llengua materna és el català, la seva dieta la mediterrània i el seu equip el Barça. Ara té set anys i és una nena feliç, li encanta ser de color xocolata (com ella es defineix) i a l’escola i al seu entorn s’ha adaptat totalment i és acceptada sense diferències, com ha de ser, pel seu valor com a ésser humà, amb dignitat.

Però jo penso: quan creixi i ja no sigui una preciosa nena negra de la mà dels seus pares i germans, quan surti de l’entorn del poble que no l’ha vist néixer però si créixer, quan sigui una dona negra que camini sola pel carrer, llavors, també tothom la respectarà com ho fan ara? O hi haurà persones que la discriminaran per raó de raça amenaçant així la seva dignitat humana? Per desgràcia, segur que es creuarà amb algun miserable que li doni un tracte vexatori. Però allà estarem nosaltres, la seva família per recordar-li que camini amb el cap ben alt, orgullosa del seu preciós color de pell, i que no permeti mai ni per un moment que ningú li intenti prendre la seva dignitat humana.

Una persona humana ha de ser conscient dels seus actes. Sí, però això no vol dir que es deixi manipular per altres persones. L’ésser humà posa les seves normes, i decideix si complir-les o no.

Ningú pot obligar a cap altra persona a fer un acte que no estigui d’acord en fer-lo, ja que, les persones tenim una dignitat pròpia la qual s’ha de fer respectar per nosaltres mateixos. No hem de deixar-nos portar per qualsevol que vagi en contra de la nostra raó, només pel fet de tenir-li por o qualsevol altra cosa semblant.

Com se sol dir, una persona no es pot vendre als altres. S’ha de tenir un criteri valuós on es respecti la seva dignitat, perquè si no haurà perdut tot el seu valor.

Fa uns dies, una amiga meva em va demanar que l’acompanyés a una discoteca, ja que no hi ha ningú que ho pugui fer. Li fa moltíssima il·lusió anar-hi, ja us deveu imaginar el perquè. Exacte, és aquell noi que la torna boja, també hi va.

La qüestió és que no estic segura de voler anar, no em ve gaire de gust. Penso que no hi faig res en aquest pla. Val la pena per a mi acompanyar-la? No? Bé, al cap i a la fi, l’acompanyaria perquè aconseguís el seu propòsit: estar amb el noi que li agrada. I tampoc em fa molta gràcia quedar-me sola.

Teniu raó, només vol utilitzar-me, i si no vull anar-hi, no tinc per què fer-ho. Però, penseu: qui no ha demanat mai un favor com aquest? Sé que no és digne utilitzar a una amiga de la manera què ella ho vol fer i segurament em direu que estic perdent la dignitat, però és realment així? No ho crec. Sóc jo la que decideix si em deixo utilitzar i la que vol ajudar-la perquè penso que no fer-ho tampoc seria digne per part meva; per què estan els amics sinó?

La veritat és que la comprenc, per a ella és important, i a mi també m’agradaria que m’ajudessin si em trobés en un cas semblant. Fer aquests petits esforços per ajudar a una amiga és digne d’admiració. Què opineu? L’acompanyo, no? A més, segur que al final m’ho acabo passant d’allò més bé.