LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Era un matí com qualsevol altre, estava a casa mirant la televisió, un programa on les persones riques competeixen per aconseguir encara més fortuna. Per a mi, una persona humil a qui no li sobra però tampoc li falta. Aquell programa no despertava gens d’interès, així doncs, vaig decidir apagar la televisió i anar a prendre alguna cosa.

Vaig parar a beure un cafè a un bar. Estava tranquil·lament assegut en una butaca que tenia vistes a l’exterior contemplant el carrer bulliciós. Entre tota aquella inquietud que regnava el carrer, vaig reconèixer a una de les adinerades concursants del programa que estava veient uns minuts enrere. Era una senyora gran i afeblida, es veu que no podia travessar el carrer perquè el semàfor canviava de color molt ràpidament. Jo, que em sentia malament per la impotència que podia sentir la senyora, vaig sortir del bar i la vaig ajudar a creuar. Ella em va oferir uns diners, però, amablement els vaig refusar, argumentant que no ho havia fet per rebre cap cosa a canvi.

Arriba el moment on et sents atrapat, tot el que t’envolta diàriament va malament. Els estudis no van com t’agradaria, necessites més temps per a tu mateix, els amics et fallen quan més els necessites, la relació amb la parella no continua i la família tampoc ajuda.

Quan et trobes tancat entre les quatre parets tot és fosc, no ets capaç de veure un punt més llunyà del que se’t presenta en aquell mateix moment i et rebaixes a qualsevol altre problema que se’t presenta i no pots veure cap altre camí per on treure el cap. És en aquests moments que cal tenir present el que creus que està bé encara que ara no et sembli el més correcte. No fer res per sortir d’aquesta habitació fosca del que després te’n puguis penedir o sentir-te utilitzat, ja que et rebaixes als teus mínims i és quan perds la dignitat.

S’ha de pensar en aquells petits plaers que construïm amb la nostra pròpia vida, moments amb els amics o d’altres, com algun viatge, etc. Sempre pots recolzar-te en un passat o mirar més en un futur, potser, no tan llunyà, simplement pensar que demà serà un altre dia diferent i les coses poden canviar.

Ningú s’ha de veure aterrit perquè les coses no vagin bé, en aquesta vida sempre hi haurà èpoques millors i èpoques pitjors perquè no vivim sols. Per tant, cal escollir com estar i afrontar els problemes de la forma en què cadascú ho trobi més convenient.

No has d’estar viu, sinó sentir-te viu. Només així pots aconseguir veure-ho tot possible.

L’altre dia vaig anar a Barcelona a la nit, feia molt de fred i, a més a més, també plovia. Em va cridar molt l’atenció trobar-me cinc o sis indigents al carrer, dormint junts, aixoplugats sota uns cartons fets malbé per mantenir la seva calor corporal.

Em vaig preguntar com era possible que succeís això en ple segle XXI, on els avenços tecnològics han arribat fins on han arribat. Per què ells no tenen els mateixos drets que els altres? La resposta és ben senzilla: diners. Vivim en una societat capitalista i condicionada, per tant basada en els diners, on qualsevol ésser humà amb poder adquisitiu pot fer el que vulgui a la seva conveniència.

Hi ha un 1% de gent que controla el 50% dels diners del món. És aquesta mateixa gent la que provoca aquesta situació d’indigència. Si els éssers humans som racionals, no seria la racionalitat mateixa la que ens hauria d’impedir realitzar accions d’aquesta mena? Això significa que aquest 1% no es demostra a si mateixa la seva pròpia racionalitat, per tant són immorals. És a dir, som els ninots d’uns porcs satisfets, com diria John Stuart Mill.

La principal característica que ens diferencia dels animals és la racionalitat, però també la dignitat. Si ens arrabassen qualsevol d’elles, automàticament ens convertim, en què? En un animal sense cap dret. Els indigents que vaig veure no en tenien pas de dignitat, sinó que els hi havien arrabassat. Potser no són persones? Sí, sí que ho són, però és el govern qui no les reconeix com a tals.

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’un document de trenta articles en el qual se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans.

Un d’aquests trenta articles, en concret l’article vint-i-cinc, diu que tot ésser humà té dret a un nivell de vida adient; però jo em pregunto, si és un document que s’aplica sense excepció, a tots els éssers humans, perquè hi ha gent que no té casa, ni menjar… ni res? Per comprovar-ho no cal anar-nos a països del Tercer Món, en veig cada dia al metro, al tren i em pregunto: “En quin moment la societat ha renunciat i ha oblidat els Drets Humans? On està la nostra dignitat?”

Jo veig que la gent no hi pensa, deu ser per pur egoisme a perdre el seu estatus i els seus privilegis comprats amb diners. Mentre ells visquin bé no voldran pensar en l’infern que està passant la gent que no té res. El consumisme i el materialisme s’han apoderat d’aquesta societat podrida i, com deia John Stuart Mill: “Els ignorants seguiran sense voler saber res sobre el món i es quedaran amb el seu propi bé”.

Això és el que estableixen les ètiques materials, perquè així és la naturalesa humana. Egoista. I a mi em sembla immoral.

Proxeneta. Aquest el mot prové del grec i significava mercader o comerciant. Actualment un proxeneta és aquell qui treu rendiment econòmic de la prostitució d’una altra persona.

Aquests homes es guanyen la vida utilitzant a altres persones com a instruments per a aconseguir diners. Sovint tenen un gran cabal econòmic i un alt estatus social. De cara al públic són homes galants, amables i rics, però rere aquesta imatge de prosperitat hi ha la venda, la humiliació i la tortura d’altres éssers humans.

Per tant, aquests que no respecten la dignitat dels altres i els utilitzen, són realment dignes?

M’agradaria fer una reflexió sobre el comportament que tenim els éssers humans en moltes ocasions. L’avarícia i la poca dignitat que tenim com a éssers humans em fa pensar en perquè actuem així. Amb això vull dir que, en moltes ocasions, mirem només per a nosaltres mateixos sense importar-nos la gent que pugui ser afectada al nostre voltant.

Un cas a destacar és el tema dels refugiats que està passant actualment, ja que em sembla totalment indignant el comportament que seguim tenint en el s. XXI. La poca empatia i el rebuig envers les persones iguals que tu (deixant de banda la raça, el sexe…). Persones que estan passant per unes condicions pèssimes i que nosaltres no som capaços d’acollir-los en el nostre país per tal de garantir-los una vida millor.

Per això, de vegades, em poso a pensar i m’adono que m’avergonyeixo de com som per la crueltat i la insensibilitat que tenim envers la nostra pròpia espècie.

L’actitud capitalista i consumista que tenim molts humans ens fa oblidar que l’altra meitat del món està lluitant cada dia per aconseguir un tros de pa. Nosaltres però, seguim treballant per comprar més i més coses que han estat fabricades en llocs del Tercer Món amb condicions molt desfavorables.

Amb aquest text vull aconseguir que fem cadascú una valoració sobre nosaltres mateixos i que intentem deixar un món millor del que ens hem trobat.

Jo crec que la dignitat és un sentiment que tenim de nosaltres mateixos i un pensament que tenim dels altres i que és propi i individual de cada persona. La dignitat va acompanyada de la moralitat, de la raó, de l’experiència i dels coneixements.

Quan ens referim a què hem perdut la dignitat és quan tenim un sentiment de culpa per una acció que sabem que està mal feta i, tot i així, la fem, o ens la recorden, jutjant-nos.

Tenim dignitat perquè vivim en societat? O, si visquéssim sols també en tindríem? I com se suposa que es recupera la dignitat? Només un mateix pot jutjar la seva dignitat i saber quan l’ha perdut, encara que altres persones et puguin jutjar de no tenir-la. Això només ho sap un mateix. Però fins a quin punt influeix la resta de persones del teu voltant? Hi ha persones que fan el mal sabent que això no està bé i no creuen que, per aquesta raó, hagin de perdre la dignitat. En canvi, hi ha d’altres persones que, amb una petita cosa mal feta, ja es pensen que l’han perdut.

La dignitat és un sentiment com la moralitat que és individual i lliure i diferent per a cadascú, i ens afecta de manera diferent. Si hi hagués un món on tothom fos bo i tingués bona fe, no hi hauria ocasió de perdre la dignitat.

Com a persones tenim una dignitat. No som objectes, i per tant, no ens podem posar un preu ni negociar-nos. L’ésser humà, com a ésser racional, s’ha de fer valer, demostrar el que som i tractar-nos per igual.

Però per desgràcia no és així. Milers de dones, siguin del tercer món o d’altres que busquen una vida millor, són enganyades, forçades i utilitzades com a objectes. En aquell instant, senten que deixen de ser persones, que han perdut els seus drets i la seva dignitat de manera que ja no els hi queda res.

Per què hi ha gent que tracta a altra gent com si fossin inferiors? Per què no són racionals? Per què cometen actes que no s’haurien de fer? Per tot això no hi ha una resposta, simplement els humans deixem de ser-ho; perdem nosaltres mateixos la nostra essència, deixem d’actuar correctament i molts cops ens arribem a sentir superiors davant dels altres per satisfer el propi benefici, sense importar-nos a quanta gent hem d’enfonsar.

L’exemple d’aquestes dones, és un dels milers de problemes que hi ha sobre la dignitat al món. Penso que ningú hauria de perdre la dignitat, com ho fan algunes persones que sí realment l’han perdut en cometre aquests actes inhumans, tractant com a objectes a les persones innocents.

Els drets de les persones són indestructibles i crec que tothom hauria de respectar això, perquè és un valor que no té preu.

Últimament és noticia gairebé diària el tema de l’exili, sobretot, dels sirians cap a Europa. Sembla mentida que en ple s. XXI estigui passant aquesta desgràcia des de fa tant de temps i el pitjor de tot, no sembla que s’apropi el seu fi. En ple segle de les innovacions tecnològiques i del progrés científic, és indignant que hi hagi milions de persones que visquin en condicions insalubres i inhumanes.

Agafen les quatre coses que poden carregar i se’n van a la recerca d’un futur, no demanen tenir una casa enorme ni un mòbil d’última generació, només tenir la certesa que no els caurà una bomba mentre dormen. El següent pas que els espera a aquesta pobra gent, que ho ha invertit tot a la recerca del somni europeu, és recórrer milers de quilòmetres en condicions pèssimes o bé, pels que tenen diners, pagar a una màfia que s’aprofita de la seva situació, per enviar-los amb pasteres on van tots amuntegats cap a la costa europea més propera.

Pels que prenen la decisió d’anar caminant, des de fa poc, s’han trobat que les fronteres europees estan tancades i que no poden seguir endavant. Estan al mig del no-res, sense diners ni menjar, sense lloc on viure, sense poder tornar a casa, ho han perdut tot… Sí que molta gent s’ha mobilitzat i està donant la seva vida per ajudar a aquesta gent.

Sí que moltes ONG han anat a ajudar en el que poden; però tots hem vist imatges sobre les pèssimes situacions en què viuen aquestes persones que han estat obligades a marxar del seu país per una guerra. La pregunta és: “És just que aquesta gent es trobi en aquesta situació només pel fet d’haver nascut una mica més al sud que nosaltres?” Ells no han fet res i no s’ho mereixen i, mentrestant, des dels governs d’aquí, sembla que ens ho prenguem amb calma mentre aquesta gent s’està morint.

És indigne que hi hagi gent que estigui vivint en petites tendes situades en camps, sense aigua corrent, amb poc menjar, amb lavabos compartits per moltes persones, sense medicines i sobretot sense saber com acabarà aquesta història.

Crec que s’hauria d’aprofitar aquesta situació per plantejar-nos si hem de permetre que torni a passar una desgràcia com aquesta i que hi hagi tanta gent passant-ho tan malament. Cal posar-hi solució, no és just que passi això.

Divendres a la nit. Sortir de festa, els amics, la música… La beguda. Les drogues. Avui has decidit que et deixaràs anar una mica més que de costum. Per fi has acabat els exàmens i vols passar-t’ho bé, vols gaudir d’una nit en un món més “adult”. Les noies, el flirteig, les faldilles i les volades. No et sents del tot còmode, et fa vergonya ballar o parlar amb desconeguts. Tot i estar en mig d’un remolí de gent movent-se, ets sents aïllat, sol. T’afeixuga un sentiment de sufocació, per tant, decideixes anar a la barra a prendre alguna cosa per a refrescar-te i alliberar-te de les teves inhibicions.

Després d’un parell de copes, recuperes les forces i les ganes de festa i tornes a la pista. Ara ja pots moure’t i gaudir entre rialles amb els teus amics. Entre cop i cop de música veus una noia. És molt bonica. Té un cabell llarg i daurat que balla al ritme de la seva cintura. T’interessa. La seva manera de fer girar els malucs pausadament, com si no s’adonés que fa estona que ha canviat el ritme; la seva mirada, posseïda per l’eufòria iridescent que l’envolta; els seus llavis… Ella aixeca la vista i les vostres mirades es troben. No arribes a distingir el color dels seus ulls, que brillen reflectint la llum, però això no té importància. Ella et somriu i, sense canviar el ritme, s’apropa cap a tu. Tu, acovardit, et perds entre la multitud. Encara no et sents preparat i suficient valent, per tant tornes a la barra. Aquest cop, treus de la butxaca una pastilla. Se suposa que et farà ser més tranquil i valent.

Un parell d’hores després, ja no saps dir el dret de l’inrevés. A dalt o a baix. Sí o No. Perds la teva capacitat de raonament. Ja no saps què fas. No saps què és el que has de fer. El que ja has fet. La noia dels cabells daurats fa temps que ha marxat, després de llançar-te una mirada de decepció en descobrir el teu estat. T’has quedat sol. Ets en mig de la pista, el moviment de la resta t’impulsa a continuar seguint els batecs de la música, però ja no la sents. De cop, les cames et fan fallida. Per a evitar caure, et recolzes en la persona que tens al davant, una dona baixeta que et mira amb cara de preocupació. Tu vols companyia, passar-t’ho bé. A qualsevol preu. Decideixes que pots substituir el sentiment de preocupació de la dona per interès. Comences a abraçar-la i a portar-la cap a un racó. Ella intenta desfer-se de tu i crida, però tu la calles amb un petó forçat. Ella t’empeny i demana que paris, però tu ets sord a les seves súpliques. Ella no sap el que vol, oi? El que pensa no és important. Tu només vols passar una bona estona amb algú. Segueixes. Ja no hi veus. Tot és una taca borrosa al teu davant, però saps que sigui qui sigui la persona que tens agafada, la necessites per a deixar aquest sentiment d’angoixa que t’envaeix, la soledat, els problemes… A poc a poc, la teva consciència fuig, entre els crits de la dona i el tremolor de les teves mans…

Què has fet? L’has utilitzat per a fer-te sentir millor. L’has ultratjat. L’has cosificat. Has esborrat la seva opinió del teu llenguatge, has suprimit el seu valor com a ésser humà. I ara pensa: i a tu, què t’has fet?