LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Parlem de dignitat quan som capaços d’actuar de manera que el valor de les nostres accions sigui una finalitat en si mateixa.

No es tracta d’actuar d’acord amb les conseqüències provocades en els altres. Cadascú és autònom (parlant universalment), però cal saber que no ens podem vendre a qualsevol preu. Hem d’imposar les nostres normes (morals) per tal de dirigir la nostra pròpia vida.

Així, és clar que un ésser humà no és intercanviable, com ho seria qualsevol altre objecte material. Tots hauríem de ser capaços de valorar la nostra pròpia dignitat i saber respectar a les altres persones.

Sóc a la plaça Catalunya amb els meus pares, estic assegut en un banc i converso tranquil·lament amb ells. A l’altra punta, observo una dona asseguda a terra, demanant diners i uns turistes estrangers joves, que semblen seguidors d’un equip de futbol, li tiren monedes per veure com les agafa amb ànsia, arrossegant-se. Aquests joves no deixen de riure, sembla que no han vist mai un pidolaire.

Posteriorment, aquests homes, li demostren a la dona, d’una manera exagerada, que tenen molts diners, agafen alguns bitllets de poc valor i els cremen davant de la dona, burlant-se d’ella. M’impacta aquesta situació, però, estic situat lluny d’ells i en aquests moments vaig amb crosses, no tinc massa ganes d’anar a recriminar-los per la seva immoralitat. Així que faig veure que no me n’adono i segueixo parlant amb els meus pares.

En arribar a casa, al vespre, a les notícies apareix exactament el que he vist amb els meus ulls en directe, i m’he sorprès. Després d’haver reflexionat, m’he adonat que encara que m’hagués costat arribar-hi fins allà amb les crosses, hauria valgut la pena dir-los un parell de coses a aquells turistes ignorants que trepitjaven la dignitat d’un ésser humà.

Cada matí a l’hora d’esmorzar poso les notícies. Sempre són els mateixos temes. Un dels que més es parla aquests dies és el tema dels refugiats, una de les pitjors crisis que s’ha enfrontat la UE.

En ple segle XXI, com pot ser que es produeixi una situació com aquesta? Milers de persones que venen a Europa fugint de la guerra (una guerra que nosaltres mateixos hem provocat) i en comptes d’ajudar-los, com a persones humanes que són, els tanquem les portes de “l’Europa Civilitzada”.

Què estem fent amb la dignitat d’aquestes persones? L’argument que donen els dirigents europeus és que aquí no hi ha lloc ni diners per a tanta gent. En canvi, sí que hi ha diners per a què les persones que fan aquestes declaracions se’ls puguin guardar en paradisos fiscals.

En permetre que tots aquests refugiats es morin de fam, ofegades o per malalties, els estem privant de la seva dignitat i també els estem degradant com a persones. Un acte vergonyós i inhumà.

El duc de la vall, el deien, tenia un munt de terres que dia rere dia eren conreades pels seus esclaus. No els tractava gaire bé, però, que més dóna! Només eren esclaus! Per a ell, ni els donaria menjar, però això si, al carrer vinga a rebre insults: malparit, repressor, idiota…

El posava tant dels nervis que va anar a demanar consell al monjo del monestir més proper. Preguntava el perquè de tants insults i el monjo savi va dir:

–Tothom sap de la teva conducta amb els teus pobres esclaus.
–I que més dona com tracti als esclaus, no tenen cap valor –va contestar.
–No es tracta del valor dels esclaus, sinó de la teva conducta amb ells. Aquesta et converteix en un home no valorat pels altres, en un home indigne…

No van passar ni tres dies que ja tenia a tots els seus amics a taula dinant amb ell. Bé, ara els nomenava amics, els havia posat nom i tot. Quin home més ximple, deia que la dignitat d’un provenia de l’opinió que creaven els altres sobre ell. Sort que jo visc sol en aquest món i tampoc he d’explicar a ningú aquesta història.

Qui sigui un ésser digne que llenci la primera pedra. Tothom dirà de saber què és la dignitat humana, tot i que poca gent l’haurà conegut, ja que és tant intrínseca com desconeguda, tant consistent com vulnerable. I aquest no és el problema, sinó que la gran majoria d’aquesta gent la perdrà sense haver-la apreciat, ni tan sols. I és que, a diferència del que es pugui pensar, és un fet categòricament autònom però, el pitjor de tot, en el rotund hipotètic cas, arribarem a ser dignes de què, exactament?

En el que estaríem d’acord, és que forma part de nosaltres connaturalment, i que, sense cap altre privatiu, constitueix la nostra pròpia essència. Som nosaltres.

D’altra banda, caldria pensar en la nostra dignitat com la part intrínseca de l’ésser humà que no assoleix en tota la seva vida però en canvi és agredida constant i indefinidament per nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la història de la humanitat és més aviat la història de l’atemptat contra la dignitat humana. Per això, cada vegada que algú la cita, entren unes ganes terribles de deixar-se bigoti i conquerir mitja Europa.

Responent a la pregunta, és necessari tenir en compte que una persona està condemnada a ser-ho fins a la seva mort, i això la priva de l’alliberament de la seva dignitat? L’ésser humà s’ha adonat que no és res més que una passió inútil, que ha viscut enganyada des de la creació del foc i que s’utilitza aquesta miserable barrera diferencial per justificar la seva infinita feblesa. En aquest sentit, equivalem a un mosquit, a diferència que nosaltres vivim cent vuitanta vegades més.

Per tant, l’home, en canvi, ha de fer-se la pregunta de si pot perdre la seva dignitat. Ha evolucionat per qüestionar-se com serà d’insignificant aquesta pèrdua. Aleshores, ho resol adonant-se que és un valor exigu i que no li serveix, però que, sense ella, ja no li queda res. Ja no és res.

És molt trist que sent éssers amb ment i cor arribem a fer coses molt lletges només pels nostres interessos. Nosaltres estem tot el dia criticant a tothom de dalt a baix perquè no ens cau bé o perquè no ens agradi la seva manera de vestir; també molts cops deixem de ser nosaltres mateixos per culpa de la moda i els pensaments de les altres persones cap a nosaltres.

T’agradi o no, sempre la gent et criticarà per qualsevol cosa, sigui la que sigui, però també tu criticaràs per qualsevol ximpleria que hagi dit aquella companya de classe.

També criticarem a la gent pel que té i deixa de tenir, per exemple, si et compres un dels mòbils més cars que hi ha actualment et diran que et gastes molts diners en una cosa absurda, però si et compres un mòbil amb un preu raonable, et diran que no tens suficients diners per permetre’t un mòbil una mica més car. Igual que passarà amb la roba, si et compres roba de marca, ets un materialista i no saps estalviar els diners perquè has invertit una mica més en uns texans, però si vas amb roba de baix cost o amb roba per fer esport et diran que no et preocupes per la teva imatge.

Arribo a la conclusió que, facis el que facis o diguis el que diguis, sempre seràs apunyalat per l’esquena per alguna altra persona. Per tant, el que has de fer és ser tu mateix sense donar importància a les crítiques que puguis rebre.

Crec que tots ens hauríem de plantejar aquesta pregunta: ”Per què hi ha persones utilitzen a altres persones com a mitjans i no com a finalitats?” Vull dir, a la vida hi haurà moltes persones que, per exemple, voldran casar-se amb algú perquè aquella altra persona té diners, i no pel fet que l’estima, sinó només perquè té diners, és a dir, la primera persona estaria utilitzant a una segona com a mitjà per a aconseguir diners. I així poden haver-hi molts exemples de persones que utilitzen a d’altres per a aconseguir una altra cosa.

En el moment en què una persona és utilitzada com un mitjà i no com una finalitat, cosa que jo crec que tots ho hem passat, encara que no ens hàgim adonat, perd la seva dignitat. I, què som les persones sense dignitat?

Avui és un dia com qualsevol altre, estic a l’institut, concretament al pati, ja que són dos quarts de dotze. Estic sola ara mateix. Els companys em tenen com a una persona estranya. El motiu? No el sé, certament. Crec que és per ser com sóc i fer el que em fa feliç. Llavors penso en la dignitat, sí, aquest concepte que estem estudiant a ètica i que fins no fa gaire em semblava força estrany. Ara ja sé que és un límit infranquejable que compartim totes i cadascuna de les persones del món. Penso que no me’n queda gaire, de dignitat, a causa de les petites accions que m’han anat perjudicant, que han fet un forat en mi. Però, certament, això no pot ser.

La dignitat és el nostre valor, el principal que tenim, pel fet de ser persones. Però, què significa el concepte de “dignitat”? Sincerament, no es pot explicar amb paraules, ja que per a cada persona és diferent. Per a mi, la dignitat és l’espurna d’energia que tenim a dins; pot atenuar-se cada cop que algú ens humilia, però mai no es pot apagar. Per tant, és la força que ens ajuda a mantenir-nos drets i a somriure malgrat tot.

Sona el timbre. Bé, he de tornar a classe, però abans decideixo una cosa: seré més forta que la meva pròpia dignitat, per tal que ningú pugui ni tan sols atenuar aquesta espurna que habita en el meu interior.

Moltes vegades em quedo sorprès quan veig com la gent discrimina, insulta o, fins i tot, maltracta a una persona perquè aquesta té un altre color de pell o viu al carrer per qualsevol motiu que desconeixen.

Des del meu punt de vista, quan una persona fa mal (no necessàriament físic) a una altra per aquests motius, ha perdut la dignitat.

I si, en lloc de fer això, ajudéssim als necessitats i veiéssim per igual a les altres persones? Podríem fer entre tots un món millor i més digne; però, per desgràcia, encara estem molt lluny d’aconseguir-ho.

En la vida quotidiana acostumem a actuar moguts per l’interès. No dubtem en utilitzar a altres persones per aconseguir allò que volem. Però realment, com es deu sentir una persona que és utilitzada?

Imagina’t que aquest dissabte fas una festa perquè els teus pares no hi són i estàs sol a casa. Decideixes convidar als teus amics més propers, ja que no vols que es converteixi en un batibull. No saps com passa, però el rumor de la teva festa s’escampa. Comences a notar que gent que no et parlava, ara et saluda per l’institut i et mira amb uns ulls plens d’interès. Dos dies abans, reps un munt de missatges amb indirectes de persones que volen que les convidis, per tal de passar una bona estona amb els seus propis amics. Com et sentiries? Creus que aquestes persones pensen en tu quan et parlen? O més aviat pensen en què poden aconseguir? Lògicament, saber que tu no ets important et farà sentir malament i menyspreat.

Una persona utilitzada, pot arribar a perdre la seva autoestima i el pensament del seu propi valor. El culpable d’aquesta pèrdua és la persona que actua moguda pel seu interès. Així doncs, abans d’utilitzar a algú, tingues en compte que aquesta persona també té valor propi, pel que és i no pel que pot donar.