LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Existeix la dignitat humana en algunes relacions de parella? El maltractament a la dona, per a mi, és una gran mostra d’egoisme.

Un home que maltracta una dona físicament o mentalment no té dignitat. Una de les raons d’aquest fet és la covardia. Tenen por a quedar-se sols, i per això s’aprofiten d’aquella persona que de veritat els estima. Una persona dèbil, que, en molts casos de desesperació per aquest abús, ha posat fi amb la seva vida suïcidant-se abans que ho faci la parella. És una mostra de covardia en tenir por per quedar-se sols i creure que no trobaran a ningú més, possiblement també algú de la que no es podran aprofitar.

Per què una persona ha de pagar la seva crisi amb la vida d’una altra persona? No només això, l’home sempre ha dit ser superior a la dona. Físicament potser sí que normalment són més forts que les dones, però els hi falten una sèrie de valors.

A vegades, els meus amics i jo, fem la típica broma al dir “has perdut la dignitat” o “la teva dignitat s’ha anat volant”. Però, a què ens referim quan diem el terme “dignitat”? Per a mi, la dignitat és un deure que tenim les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer el seu valor. Però, hi ha persones que no tinguin dignitat des d’un principi? Les persones sempre tenim un mínim de dignitat, encara que cap persona sàpiga reconèixer-la.

D’altra banda, crec que una persona pot perdre la seva dignitat amb el pas del temps. Una manera fàcil de descriure això és pensar en una persona d’edat avançada. Tota la seva vida que ha estat independent, capaç de fer o d’anar on vulgui, i, aleshores, potser es posa malalt i ha d’anar a l’hospital. De cop i volta, ja no pot vestir-se per si mateix o ha de trucar a algú quan necessita anar al bany. En resum, que necessita l’ajuda d’algú. Pot ser que senti que ha perdut la dignitat i ha de suportar tota mena de coses que són compromeses o incòmodes, però les altres persones que els envolten, saben que ja és un home gran i necessita més ajuda de la que tenia abans. Tothom ho ha d’entendre, ja que en un futur tots serem els que necessitarem l’ajuda d’altres persones.

Des que un mateix neix, és digne d’existir i de ser. Tot ésser viu ha de poder ser digne de conservar la seva pròpia dignitat, això va lligat a la llibertat. Sí que tothom és lliure quan neix, però hi ha persones que perden aquesta llibertat i, quan passa això, normalment perden també la seva dignitat: els esclaus.

Crec que hi ha humans que es creuen superiors a d’altres humans, quan això no és així; tots els humans hauríem de ser tractats per igual. Dic dignitat sobrehumana, perquè hi ha humans que tenen molt creguda i potenciada la seva dignitat i creuen que poden aixafar la dels altres. La persona que fa això realment està perdent tota la vertadera dignitat; la dignitat de ser, de néixer, de ser humans tots per igual.

Sempre hi ha moments en què tens ganes de desconnectar de tot i de tothom, vols estar sol i pensar. Així doncs, un dia a Holanda, quan estava a casa la meva àvia, em va venir un d’aquells moments i vaig agafar la meva bicicleta per anar a fer una volta pel poble on estàvem.

Durant tot aquell temps estava a gust i només feia que pensar en els meus problemes, en com solucionar-los i en el futur. Vaig decidir que ja era hora de tornar a casa, però jo sempre estic dubtant de si fer una cosa o no, de tornar-la a fer o no.. En aquell moment, estava pensant si tornar a fer una volta o no mentre mirava el cel, i, de sobte, em vaig trobar a terra perquè vaig xocar contra un cotxe. No volia aixecar la mirada, ni tan sols moure’m, per si veia a la gent rient-se de mi o si creien que era la típica espanyola que volia crear problemes a altres països. La meva dignitat es va enfonsar i em vaig sentir molt malament.

En passar aquest incident, la senyora que estava dins del cotxe va obligar als meus pares a pagar els danys que li havia causat al seu cotxe, encara que l’única que va sortir mal parada vaig ser jo. Tot el temps que ells van estar discutint a casa, jo el vaig passar a la planta de dalt, amagada, perquè em feia por anar al menjador i que em miressin amb mala cara i m’esbronquessin. Un altre cop la meva dignitat es va perdre en aquell moment.

Com cada dia em trobo el diari sobre la taula del menjador i només obrir-lo el veig ple de desgràcies sobre l’agressió, l’esclavitud, països enfrontats, condicions de vida pèssimes…

Com pot ser que l’espècie humana deixi que passi això? Com ens podem quedar amb els braços plegats, sense fer res, veient com l’ésser humà destrueix el món d’aquesta manera?

La gent que té aquesta mentalitat, al voler el mal, no és humana. No puc admetre que, en la societat actual, es permetin el luxe d’utilitzar, enganyar i sotmetre a il·legalitats a les dones i els nens; això no té cap perdó. Mai entendré com es pot ser així, sense escrúpols ni miraments, només per obtenir el bé personal sense donar importància als altres.

En aquests casos, podria definir que l’home no és moral simplement pel fet de no tenir dignitat ni consciència, ja que, en un moment, pot perjudicar la dignitat dels altres, és a dir, ens pot prendre el valor de ser persona.

Què hagués passat si jo hagués nascut a un país com els d’aquests nens tan innocents i treballadors que per uns quants cèntims es juguen la seva salut? I, per contra, nosaltres, encara ens donem el valor de comprar aquelles peces de marca tan cares que han costat moltes vides i no en som conscients. I si m’haguessin enganyat, agredit, advertit, obligat…

No penseu que això no pot continuar així? Les coses han de canviar, aquesta societat no va enlloc. Si ara ens destruïm d’aquesta manera a nosaltres mateixos, què passarà en el futur?

Segons la Wikipedia, la dignitat fa referència al valor de l’ésser humà quant a ser racional, dotat de llibertat i poder creador, doncs les persones podem modelar i millorar les nostres vides mitjançant les decisions; ja que som racionals i, per tant, som lliures.

A Espanya, avui en dia, poques persones poden millorar les seves vides “mitjançant decisions”. Doncs la diferència entre la riquesa i la pobresa és abismal. La dignitat de les persones en la pobresa és gairebé nul·la, mentre que hi ha gent guanyant milers de dòlars explicant la seva vida en la televisió. Això fa que en el món no hi hagi ni dignitat ni justícia.

A més, l’Estat, en comptes d’ajudar a les classes baixes i regular els sous, abaixa el pressupost en educació i sanitat, demostrant que la dignitat de les classes pobres és baixa. Mentre que els rics es poden permetre l’educació i la sanitat privada de qualitat.

Un veí, fa unes setmanes, va decidir que volia anar uns dies a un camp de refugiats d’Idomeni per poder oferir la seva ajuda des de més a prop. Quan fa res va tornar i vam parlar amb ell, ens explicava la situació que es va trobar.

Els mitjans de comunicació, quan ens parlen dels exiliats, sempre mostren imatges desastroses, de la brutícia i del desordre que hi ha. Però un cop allà va veure que les coses estaven més netes i organitzades del que ens diuen, que malgrat estar en una situació d’inseguretat i de rebuig per part de tothom, volen mantenir una bona imatge d’ells, que amb l’ajuda de voluntaris, que són gent del poble com nosaltres, poden tenir unes mínimes condicions d’estada: tenen menjar fresc gràcies a les campanyes, tenen accés a l’aigua potable… Les seves cabanyes estan ben ordenades amb les poques pertinences que tenen i sempre ofereixen el que poden al visitant.

Per sobre de tot volen mostrar-se tal com són a casa seva encara que no hi puguin ser.

-Alba se t’escapa!
-Què dius tu ara?
-La dignitat se t’ha escapat!
-Explica’m que és la dignitat.
-Doncs… És allò que portes dins i que perds si fas coses dolentes. Que és la dignitat per a tu?
-La dignitat no és material, com bé saps, sinó un sentiment. Com un òrgan que tots portem dins però, al contrari dels altres, és invisible. És el que ens ensenya com tractar a les persones o com t’has de tractar a tu mateix. La dignitat es pot veure en perill si la persona està sent maltractada, sigui psicològicament o físicament. També es podria veure afectada segons els actes que pots arribar a fer, és a dir, si a un polític l’enxampen perquè ha estat robant diners de l’Estat, la seva dignitat està perdent valor…
-I per què no es pot perdre la dignitat?
-Ningú diu que es pugui o no arribar a perdre, perquè, com t’he dit abans, és un sentiment que l’home ha inventat, per dir-ho d’alguna manera, per poder justificar amb un altre camí els nostres actes.
-Jo crec que la dignitat es perd quan fas una acció i després t’avergonyeixes. Però si dius que no es pot perdre…
-No t’he dit que no es pugui perdre. La perds si tu t’ho proposes, i si la vols mantenir, ja sigui per tenir sentit comú, també és cosa teva.
-Doncs no la deixaré marxar, sempre faré els millors actes que pugui! I seré racional amb tots els aspectes de la vida que ens envolta.

La dignitat és el respecte i l’estima que una persona té de si mateixa i mereix que els altres ho respectin.

Al llarg de la història, moltes persones han viscut directament com es posava en joc la seva dignitat. Podem parlar dels esclaus que eren tractats com a objectes i no com a persones; de la dona que, durant molts anys, ha sigut considerada només apta per la cura de la llar, etc. I actualment, hi ha persones que viuen amb una baixa dignitat.

Per això, és important aprendre a acceptar-nos a nosaltres mateixos i no esperar a ser acceptats pels altres. Hem d’aconseguir ser fidels amb les nostres idees i amb allò que volem aconseguir, ja que està en les nostres mans la pròpia felicitat.

Vaig entrar al metro un divendres a la nit. No tenia bitllet i havia de treure’m un viatge de la màquina de venda. Quan estava buscant els diners, vaig notar com algú em donava cops en el meu braç dret. Em vaig treure els cascos i un noi jove, devia tenir la mateixa edat que jo o potser un o dos anys més, em va dir que ell em passava amb el seu bitllet. Era un noi moreno, vestit amb roba esportiva i amb una carpeta plena de papers. Ens vam apropar a l’entrada i ell va picar el meu viatge. Jo, somrient, li vaig agrair d’una forma bastant tímida. Estava bastant sorpresa, com per a poder dir qualsevol cosa… I quina casualitat! Vaig anar a parar a la mateixa andana que ell, i va asseure’s pel final. Ell em mirava i jo a ell també, però va treure la mirada i es va posar a observar aquella carpeta que portava.

El metro va trigar uns 10 minuts a arribar, i jo, de tant en tant, el mirava, però ja no vaig veure que ell em mirés més. En el meu cap van començar a passar molts dubtes, i jo no entenia res. Quan va arribar el tren no li vaig dir res, ni tan sols em vaig posar al mateix vagó que ell, només vaig seure a un lloc on el podia veure. Ell va baixar a la mateixa parada que jo, però ell va canviar d’andana. Jo el vaig mirar des de l’altra andana i, de tant en tant, em feia alguna mirada. Finalment vam pujar al mateix temps, però en un metro diferent, i ja no em va tornar a mirar en pujar al seu vagó.