LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La dignitat és la lluita constant amb un mateix per sentir-se o, més ben dit, per ser valorat. L’única realitat que fa que tots puguem ser iguals en dignitat, és el fet de ser valorats per a nosaltres mateixos i, per això, tenim una raó, la nostra voluntat, les passions i la llibertat.
La dignitat d’un mateix es demostra en totes les accions que fem. Nosaltres, els humans, naixem amb una dignitat que ningú no ens podrà mai treure.

Què en podem dir de la dignitat? Tots mereixem respecte sense importar com siguem ni del lloc on venim. No ha d’importar ni el color de cabell o de la pell, ni la llengua que parlem, ni la religió que practiquem. Qualsevol persona, sigui més rica o més pobre, més o menys famosa, més o menys introvertida… En definitiva, ens hem de respectar, ja que tot ésser humà ha de tenir una estimació i un orgull que no ha de perdre, ja que tots tenim els mateixos drets davant la llibertat i som lliures per actuar i prendre les nostres pròpies decisions, pensant sempre que han de ser justificades moralment.

Per a mi, tenir dignitat és fer-se respectar. Per exemple, si estàs amb una persona i et deixa perquè no vol estar amb tu, has de tenir dignitat, és a dir, no arrossegar-te. Perquè si algú t’estima de veritat, no marxa de la teva vida. Quan estàs malament per alguna cosa, així primer t’has de trobar a tu mateixa i després anar pel que vols. Penso que tothom ha de tenir dignitat, ja que s’ha de fer valer pel que és. Cada persona s’ha d’estimar a si mateixa i estar còmoda. El primer que has de fer per tenir dignitat, és acceptar-te i no fer cas del que diuen els altres.

L’altre dia a l’institut, a classe de socials, vam parlar de la Segona Guerra Mundial i de com els nazis humiliaven i mataven als jueus per qüestions racials. Molts d’ells feien treballs forçats, obligats a passar fred i gana. En aquestes circumstàncies de vida que tenien, no podien escollir i havien de perdre la seva dignitat humana per poder sobreviure. Els nazis se’n reien d’ells, els insultaven, els maltractaven, els torturaven però els jueus no podien fer-hi res, si volien seguir vius o salvar a les seves famílies.

Per sort jo no passo aquesta situació, ja que estic en un país sense guerres, però encara hi ha països on passa això i s’ha de solucionar.

Sempre en el nostre interior ha regnat la raó, que ens fa ser el que pròpiament som. Però també i, juntament amb ella, ha estat la dignitat, allò que ens fa sentir el que som. El mateix ésser humà és qui dirigeix la seva vida segons un tipus de normes que ell mateix ha de complir. Aquestes són les que nosaltres les anomenem “les nostres normes”. Un dels principis bàsics d’aquestes normes considera que l’ésser humà no té cap preu, no es pot intercanviar per cap altre objecte. Per tant, tots tenim una dignitat i aquesta ha de ser respectada per qualsevol altre ésser humà. Tanmateix, per aquesta raó, pròpia del nostre pensament, tot home es mereix un respecte.

Però en alguns casos, totes aquestes normes que hem anomenat anteriorment es trenquen. I així, el propi ésser humà és dut a l’extrem, on tota la seva concepció sobre ell mateix canvia en un instant. Aquestes circumstàncies, tan dramàtiques per a la nostra humanitat, es duen a terme molt sovint. Un clar exemple va ser durant la Segona Guerra Mundial. Però no cal anar-nos tan lluny, ja que aquestes vulneracions de la dignitat humana es veuen en el nostre dia a dia. No és necessari pensar en altres països per saber que en el nostre també passa el mateix. Miris on miris hi ha abusos constants d’aquesta dignitat. Simplement veient la televisió, concretament les notícies, es pot observar el tracte indigne d’altres éssers humans, com ara el cas dels refugiats, que vénen dels seus països en guerra. Aquests éssers humans són iguals que nosaltres i no els tractem com els hauríem de tractar, ja que les normes es vulneren. Aquests refugiats l’únic que volen és que se’ls tracti com a persones i no com a animals. En aquest cas, i en molts altres, som nosaltres mateixos qui vulnerem les nostres pròpies normes.

En conclusió, tots els éssers humans sembla que tenim molt clar quines són les normes de convivència i en què consisteix la dignitat humana. Però la realitat és ben diferent, perquè quan l’ésser humà es troba en una situació extrema i veu perillar els seus béns més valuosos, no té en compte aquella norma interior humana que és tan important com la pròpia essència racional. L’ésser humà si es veu en perill físic o amenaçat de perdre el seu prestigi social o material, no dubta en vulnerar la dignitat dels altres éssers humans.