LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els moments més feliços són els que aconseguim fent alguna cosa amb l’esforç propi. I aquesta felicitat no és de tipus material, és a dir, no és efímera. Crec que en aquest moment, això es reflecteix perfectament.

Un dels moments més feliços que he viscut va ser aquest estiu passat. El futbol és una part important de la meva vida i hi poso molt d’esforç i sacrifici per intentar estar al màxim nivell. Jo jugava al Vilassar de Mar, però vaig anar a provar al Mataró. Si em fitxaven, volia dir jugar a la màxima divisió que puc estar, és a dir, jugar entre els millors 16 equips de Catalunya (Barça, Espanyol, etc.). Tot i que això significava més temps en viatges i fer un major sacrifici, era un dels meus somnis i lluitaria fins al final.

Vaig estar dues setmanes entrenant fins que, després d’un partit, l’entrenador ens va cridar al meu pare i a mi, i ens va donar la notícia: em volen per l’any que ve! El moment de felicitat va ser màxim, ja que vaig veure recompensats tots els esforços que he anat fent. Això és el que més m’agradava i, a més, contra els millors.

Aquest va ser un dia que difícilment oblidaré i que em fa sentir molt orgullós. Per tant, em sembla el moment més idoni per definir la felicitat, ja que és una cosa que sempre recordaré, l’any que estava entre els millors de Catalunya.

Una vegada hi havia un home tan, però tan ric, que un dia va quedar encegat per l’or. Vivia envoltat d’abundància i opulència, però no ho vivia. S’acompanyava dels productes més exclusius i exòtics que podia comprar el seu gran cabal, però no podia gaudir-los de veritat.

Aquest home tenia un secretari. El secretari era un home humil, que vivia en una casa petita però acollidora, i que gaudia llegint els diumenges, assegut en una vella i foradada butaca (això només quan podia arribar a fi de mes, clar). El pobre home es veia obligat a gestionar cada dia la hisenda del seu cap i havia de presenciar la dilapidació contínua i desmesurada de la seva fortuna: un casalot aquí, un cotxe per allà… Cada dia havia de tornar a la seva penúria, a la seva vida de pobresa, amb el record de les noves i luxoses adquisicions de l’home ric. A vegades, somiava ser el propietari de tan abstracta riquesa. Treballava cada dia, amb un esforç que podria semblar fútil, amb l’objectiu d’arribar a assolir la posició desitjada.

Un cop plantejada aquesta situació, només queda preguntar-nos: qui dels dos homes és el més feliç? L’home ric, que no sap el que té; o el secretari, que és pobre i que somia amb el que pot arribar a obtenir?

La felicitat és un concepte que tothom o la majoria de gent intenta apropiar-se. Acaba sent un desig de la necessitat de tenir-la. La felicitat no es pot comprar, encara que certa gent l’associï amb el concepte de tenir més i més, per arribar a aquell punt concret en el qual creiem que som feliços. És com una ànsia. Nosaltres la identifiquem com la millor compensació. Encara que molta gent, tot i estar al punt extrem de poder-ho tenir tot, no és feliç.

Però la felicitat és temporal. Molts cops ens pot semblar que, en moments determinats, una gota de felicitat pot arribar a ser un gran raig de llum dins de la completa tempesta en què vivim. Cadascú té les seves maneres i els seus propis objectius per ser feliç. I si algunes d’aquestes metes no les tens o les deixes de tenir, te’n vas a l’altre extrem. Sí que sabem que, quan ho ets, és perquè vius ben lluny de tots els problemes, els odis, el dolor i més a prop de tot allò que sabem, que estimem.

En canvi, el plaer ja no és una idea general sinó que podem dir que és dins d’un dels molts apartats que hi ha dins la felicitat, com per exemple l’amor. Conceptes que, en realitzar-los, pugen o baixen un tant per cent del teu estat d’ànim, en aquest cas de la felicitat. Cada persona té uns criteris diferents, uns percentatges diferents, li dóna més valor a unes coses que no pas a unes altres…

En conclusió, la felicitat no depèn més que d’un mateix. Ets lliure d’escollir què fas i què deixes de fer, i què o qui pot canviar-te.

Jo sóc esportista, ho sóc de naixement. Ho porto a la meva sang i m’enorgulleixo. Em sento un privilegiat, perquè no tothom ho pot dir; em sento realitzat fent el que faig. Et fa sentir d’aquella manera tan especial, que només reconeixen els esportistes; aquella sensació de superar els teus límits cada dia lluitant contra corrent, contra la pluja, contra l’adversitat i contra el rival.

Ara per ara, estic en aquesta situació: sobre la bicicleta, porto 90 quilòmetres, estic situat a Blanes i, per arribar a casa, encara he de recórrer 50 quilòmetres més. Porto un cansament a sobre que no m’aguanto, tinc molta gana i estic patint. Malgrat això, sabent la duresa, constància i patiment que requereix aquest esport, faig això perquè m’agrada, perquè penso que em fa feliç. Hi ha una sensació que és incomparable. Quan s’apropa la meta, la tensió augmenta de manera progressiva, els músculs em pesen. Tinc certs dubtes de si podré arribar o cauré desplomat d’esgotament. Però continuo cada dia superant-me a mi mateix fent petit aquell cronòmetre que, en un principi, semblava que girés d’una forma vertiginosa. Cada dia em sorprenc més a mi mateix.

En dies festius, com el Nadal, acostumo a anar a algun centre comercial per a comprar els regals dels meus familiars. Quan hi estic, veig tots els productes que es venen i em plantejo: “Quina necessitat tenim que siguin nostres?”

Els homes acostumem a buscar la felicitat mitjançant el consum de béns materials, la felicitat material. En un principi és un desig, però al final s’acaba convertint en una necessitat que hem de satisfer. El fet de tenir aquell producte ens dóna un plaer. Aquest plaer es veu molt potenciat a causa del sistema en què vivim, el capitalisme, que es basa en el consum massiu.

Però el fet de sadollar aquesta necessitat derivada d’aquest desig de pertinença ens donarà un plaer gaire qualitatiu? No, aquest plaer serà totalment efímer. Ens produirà un plaer molt limitat que després haurem de reemplaçar pel desig d’obtenir un altre bé material.

Serà, per tant, segons el criteri d’alguns pensadors com J.S. Mill, un plaer inferior. Els plaers que hem d’intentar assolir, els plaers superiors, van més enllà de la possessió d’un objecte. El plaer material ha estat creat artificialment pel sistema per tal que les classes dirigents guanyin més capital a força de fer-nos comprar productes que no ens són necessaris en absolut.

Fou una vegada un home que vivia a la muntanya, es dedicava a pescar en un llac darrere de casa seva i a vendre els peixos que ell pescava. Cada matí, ell sortia al llac i es posava a pescar peixos; mentre ho feia, ell somiava en pescar la gran i vella truita del llac. Alguns dies havia estat a prop d’aconseguir-la pescar, d’altres no. Ell deia que l’única cosa que el podia fer feliç en aquest món era pescar-la.

Dia rere dia ell ho intentava, ho desitjava. Fins que un dia cansat de no aconseguir-ho va decidir buidar l’aigua del llac amb una galleda. I, entre moviment de galleda i moviment de galleda, va buidar tota l’aigua del llac. Finalment va vendre la truita.

El pescador va guanyar molts diners i va fer-se un palau. Tenia tants diners que podia tenir de tot. Tot i així, ell no acabava de sentir-se feliç. No sabia per què, però de tant en tant ell desitjava tornar al llac a pescar la gran truita. Va ser aleshores quan va entendre que el que li feia més feliç no era pescar-la, sinó estar dia rere dia intentant aconseguir pescar la gran i vella truita del llac.

Si ara mateix se’t preguntés si ets veritablement feliç, què diries? En què o qui pensaries primer? I, per tant, què o qui et proporciona la felicitat? Què és el que et garanteix una vida plena? Però, més enllà de tot això, realment existeix el concepte de felicitat?

Ens enfonsaríem en un mar de dubtes sobre totes aquestes qüestions, però el que la meva pobra experiència m’ha assegurat és que sí; sí que existeix i, no tan sols això, sinó que constitueix un estat natural de tot ésser humà, on el problema que l’afligeix és que no cau en el compte que ja és felicitat. La porta incorporada quasi inconscientment i, tot i així, transcorre la resta de la seva existència buscant-la pertot arreu excepte on certament es troba, que no és altre lloc que en el seu interior.

Per tant, esmentaríem amb tota seguretat que es tracta d’un criteri de caràcter individual, però les persones no constituïm entitats separades, sinó que estem connectades, de manera que la recerca de la felicitat no funciona sense la dels altres. Parlem, doncs, de manera recíproca, car no existeix felicitat sense oferir-la als altres i, d’igual manera, tenint en compte que tractem amb un sentiment contagiós, s’ha de saber com incorporar-la al cos i a la ment.

Així doncs, l’evolució humana ens pot dir com som o com ens correspon ser, però mai com serem feliços, perquè aquesta responsabilitat recau en cadascun de nosaltres, en ningú més. El que converteix la felicitat en perceptiva, ja que serà la respectiva virtut de cadascú la que tindrà la determinació d’aconseguir-la. D’aquesta manera, el que per a un és una profunda crisi i desgràcia, un altre pot veure un bon exemple o una oportunitat per a una vida millor.

Com a resultat, aconseguiríem dividir-la en una felicitat immediata d’una postergada, ambdues d’igual transcendència. La primera correspondria a quedar-se en el present; puix que la ment influeix en el cos ho sap molta gent, però no tants saben que passa de manera contrària. Somriure o canviar una postura negativa pot invertir aquesta baixa autoestima que tenim inculcada des de petits; doncs, tan important és cuidar el físic com alimentar la ment amb saviesa sense descuidar el nostre esperit. D’una altra banda, considerem una felicitat llunyana, establerta amb el propòsit d’uns objectius que s’han de saber triar correctament, i que ens asseguraran un estat d’autorealització i satisfacció un cop assolits.

De la mateixa manera, el millor aliat i el pitjor dels enemics per obtenir aquesta preuada felicitat és la por. És tan capaç de regular el seu camí com defugir d’ell. Així doncs, en un mateix cor no poden residir junts la por i la gratitud. La gratitud com a amor, ja que la felicitat no és una altra cosa que amor a la vida. Estimem-la.

Per a mi la felicitat és passar bons moments amb la gent que estimo. La felicitat és sentir-se bé i gaudir de la vida sense cap preocupació. Jo em sento bé quan he tret bona nota a un examen o quan la meva mare se sent orgullosa de mi per qualsevol cosa que he fet bé.

Quan estic amb els meus avis vull aprofitar cada moment perquè algun dia no hi seran. Molts cops jugo a cartes amb ells i quan veig que comencen a riure em sento bé. Quan faig una bajanada comencen a riure i a imitar-me, i jo també em començo a riure d’ells amb el que fan.

M’agrada molt quan els meus avis m’expliquen el que han fet i llavors m’ho pregunten a mi. Segurament no els hi importa el que els hi expliqui, però posen cara d’interès perquè el que volen és que la seva néta estigui bé, feliç.

Els meus avis ho són tot per a mi, són els que m’escolten quan tinc un problema i intenten que em senti millor. Recorden cada moment bonic de la meva infantesa i m’ho expliquen tot tan detalladament que sembla que només hagin passat un parell de dies.

Sóc feliç quan la gent que estimo és feliç.

La felicitat és allò que ens passem tota la vida buscant, però cada persona segueix un camí diferent per arribar a ser feliç. Cadascú té desitjos diferents que vol complir per ser feliç. Però com arribem a aquesta felicitat? S’aconsegueix a través d’objectes materials?

Estem en una societat en què tothom pensa que la felicitat s’aconsegueix tenint aquell vestit que tant t’agrada, el mòbil d’últim model, el rellotge que està a la moda… Totes aquestes coses només ens alegren en aquell moment en concret però no ens portaran a la felicitat màxima a la qual volem arribar.

La felicitat ideal arriba en el moment en què et trobes bé amb tu mateix i amb els que estan al teu voltant. Per estar bé no necessites cap objecte material. I allò que és ideal no és real. Per tant, la màxima felicitat existeix? Per ser feliç has de passar també per moments de dolor, de tristesa, i així coneixeràs realment la felicitat.

Crec que la felicitat és la satisfacció propia de veure’t a tu mateix com a tu t’agradaria ser sempre, amb un somriure a la cara, gaudint d’allò que t’ha fet, et fa i et continuarà fent feliç. Però quan ja creus que ets completament feliç, veus que encara hi hauria coses que et farien ser encara més feliç. Malgrat això, la felicitat és diferent per a cadascú de nosaltres. Hi ha persones que amb molt poc ja són feliços i unes altres que necessiten més per aconseguir la felicitat. També crec que si ets feliç, la vida se’t fa més fàcil, veus la vida d’un altre color, per això crec que la felicitat és indispensable per a la vida.

Jo penso que la felicitat no són les grans fortunes, sinó les petites coses positives de cada dia. Però el més important per ser feliç un mateix és sentir-se feliç amb totes i cadascuna de les nostres accions, en poques paraules: estimar-se a un mateix.

Per això, per a mi mateixa, la meva felicitat és seguir gaudint de la companyia d’aquestes persones que fan tot el possible per veure’m somriure, i gaudir de cadascun dels moments viscuts i per viure al seu costat.