LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa uns anys, creia que la meva vida ja no podia anar més malament. Em discutia molt amb el meu germà gran i, el que passava realment, era que jo tenia un greu conflicte amb el món.

Ara que m’he fet una mica més gran, he après a valorar el que tinc i estic molt feliç de tenir la vida que posseeixo. He aconseguit una relació amb el meu germà que no té preu. Ara la meva estimada vida no la canviaria per res! Aixecar-me del llit amb un somriure i pensar en tot allò que em fa sentir bé és grandiós.

La felicitat de saber que la meva família i els meus amics m’estimen, és espectacular.

Realment quan sentim aquest plaer? Amb què podem arribar a ser feliços? Actualment el plaer s’està massificant en el consumisme i en les coses materials.

Pensem que el que ens pot arribar a fer més feliços és tenir l’èxit econòmic per sentir-nos satisfets amb una vida de luxe i gaudir d’objectes que no tothom pot tenir. Però realment el plaer i la felicitat es basen en les coses més simples de la vida. Pots sentir plaer veient pondre’s el sol o sentir-te feliç perquè tens una família que t’estima; fets que tothom pot gaudir algun cop.

La gent creu que serà feliç si obté la cosa material que desitja. Però veritablement si és innecessari per a la seva vida, perquè ha d’esperar per voler més i més, si el veritable plaer el pot trobar pensant o recordant un passat feliç? Aquests dos objectius que tothom es proposa a la vida són més aviat cosa de sentiments.

El plaer de saber que som feliços sense cap necessitat material, és valorar la vida real. Encara que la gent tingui diferents punts de vista.

Fa un dia gris que amenaça pluja. Mentre miro el cel assegut el sofà davant la llar de foc, assaboreixo aquest petit moment de tranquil·litat, no se sent res, només l’espetec de la llar de foc que dibuixa relleus amb les seves flames. M’agraden aquests dies tranquils en què puc gaudir d’una bona lectura sense que ningú em molesti. Moments com aquest contribueixen a la felicitat, són petits plaers que, a vegades, costen de trobar en el dia a dia.

De sobte, sento un soroll, aixeco el cap i miro cap al finestral. Sí, el que em semblava, ha començat a ploure, un motiu més que arrodoneix aquesta tarda grisa i tranquil·la. Mentre llegeixo estirat al sofà i tapat amb la manta, noto davant meu l’escalfor de la llar de foc i escolto les fines gotes de la pluja que cau sobre la terrassa. Quin moment tan especial! La vida està plena d’aquests moments, moments que ens omplen de felicitat i ens ajuden a gaudir de la vida.

Encara que no podem deixar de banda que també hi ha altres moments no tan bons, o fins i tot molt dolents. Però fins i tot aquests, els dolents, ens serveixen per aprendre, per saber, una mica millor, aprofitar tot el que tenim; donar valor a les petites coses que ens omplen els dies i donen sentit a les nostres vides.

Segons el diccionari, la felicitat és un estat de molta satisfacció espiritual i física.

Però per a mi, la felicitat és aixecar-me cada matí sabent que tinc el privilegi d’anar a un lloc on tenir l’oportunitat d’aprendre i això em fa ser feliç. Anar caminant cap a l’institut i pensar que, a l’hora del pati, passaré una estona amb les meves amigues, amb aquelles amb les que ric i ploro. Aquelles amb les que comparteixo mil experiències i fan que el meu dia a dia sigui cada cop més divertit i especial, això em fa sentir feliç. Sentir el timbre de l’institut a les 14.45 per arribar a casa i poder gaudir, per fi, del dinar que em va fer ahir a la nit la meva mare. Això també m’omple de felicitat. Quan a les 17.30 sento la porta del carrer i la veig entrar. Aquestes petites coses són les que hem d’apreciar perquè s’acaben i no tornen. Això és el que em fa sentir feliç.

Per tots aquests petits moments i per molts altres, m’esforço per ser feliç i donar felicitat a la gent que m’envolta i m’ajuda sempre.

De totes maneres, no hi ha cap obligació de ser feliços en tot moment. La felicitat, en tot cas, és intentar apreciar el que tens. Encara que vivim moments molt difícils, una mirada, un somriure, veure un nou dia o sopar cada nit junts, això és el que em fa apreciar el que tinc.

I ben diferent és la realitat que li passa a tanta gent que pateix guerres i que ha de marxar del seu país perquè la seva vida no té cap valor…

No puc plantejar-me que és la felicitat si miro al meu voltant, en el món on vivim, perquè per desgràcia, aquesta, depèn d’on hàgim tingut la sort de néixer.

Avui és el meu aniversari i per aquest motiu estic feliç. El dia comença a les 00.00 quan la majoria de la gent em comença a felicitar per WhatsApp, fen-me escrits que em commouen i, fins i tot, em felicita gent que no esperava que se’n recordés.

Cap a les 7.15 del matí començo a sentir sorolls estranys a casa però jo continuo dormint, quan, de sobte, noto que algú engega el llum. Pensant que és la meva mare continuo dormint com si res. De cop i volta, sento com la gent se’m tira a sobre. Em desperto de cop i veig a les meves amigues al voltant del meu llit amb un Dònut de xocolata i amb les espelmes de 16 anys. Em fa molta il·lusió, no m’ho esperava!

Aquestes sorpreses són les que em fan estar al 100% de felicitat en el dia d’avui. I sé que aquest dia s’acabarà i que demà serà un com qualsevol altre. Però no hi penso i gaudeixo el setze de febrer al màxim. Carpe diem.

Tot el que he viscut i tot el que he plorat. El gran càstig de créixer tan de pressa, pels dolors incurables que et cura l’amor. L’alegria que et dóna veure el riure d’una persona. Les veritats indiscretes. L’amor correspost. El record d’infància. Escoltar la meva cançó preferida en el moment oportú. L’enyorança del meu lloc preferit. La dolça olor d’estiu que tots enyorem. Els somnis que t’aparten de la realitat. La passió del cor a la dedicació. La raó que no raona. Les persones d’aquesta vida que, sense oblidar, perdonen. L’amistat que no traeix. Tot aquest cúmul de coses són la meva manera de definir i d’expressar què és per mi la felicitat i les meves ganes de viure.

No necessito res material per ser feliç, si puc viure tenint tots aquests plaers que m’omplen d’alegria. Només el fet de tenir una bona salut, una família magnífica al meu costat i tenir la sort de poder tenir una educació, em fa feliç.

Si estimes tot el que tens, tens tot el que vols.

Les persones amb qui compartim la nostra vida, ens fan sentir a gust perquè són amb les que volem estar: la família, els amics, els amors…

Com ens movem? I amb qui ens movem? I per què ho fem amb aquelles persones i no amb unes altres? De què depèn de fer això que fem? Estem i volem estar amb aquelles persones amb les quals compartim gustos i que ens fan sentir bé. I, pot ser, fins i tot, que compartim moltes més idees de les que pensem. El que em fa seguir amb les persones que anem, és tenir un objectiu comú, una felicitat comuna; fer aquelles coses com jugar, un esport, dibuixar, ballar, cantar, caminar… Tot el que ens provoqui una satisfacció.

Què fem per ser feliços? Com som feliços? Fent el que ens agrada som feliços i això ens provoca plaer. Si som amb les persones amb les quals volem estar, som feliços només pel fet d’estar amb elles. I si fem el que ens agrada, això ens provocarà un plaer major.

No tot el que em proposo en aquesta vida ho puc aconseguir i assolir de manera alliberadora, una part de mi regira el que penso i interpreto. Intento escollir i pensar per tal de satisfer-me, sempre de manera intel·ligent, prudent i raonada per poder aconseguir allò que desitjo. Però no m’és gens fàcil, és com si el meu pensament i jo fóssim dos. De manera que assolir els meus plaers de forma serena i sense preocupacions es converteix en un objectiu difícil d’aconseguir. Tot i així, m’agrada avançar sense por i enfrontar-me al que m’espera en el futur. M’agrada esforçar-me per tal d’aconseguir els meus propòsits i arribar a la meva pròpia felicitat.

Els moments més feliços són els que aconseguim fent alguna cosa amb l’esforç propi. I aquesta felicitat no és de tipus material, és a dir, no és efímera. Crec que en aquest moment, això es reflecteix perfectament.

Un dels moments més feliços que he viscut va ser aquest estiu passat. El futbol és una part important de la meva vida i hi poso molt d’esforç i sacrifici per intentar estar al màxim nivell. Jo jugava al Vilassar de Mar, però vaig anar a provar al Mataró. Si em fitxaven, volia dir jugar a la màxima divisió que puc estar, és a dir, jugar entre els millors 16 equips de Catalunya (Barça, Espanyol, etc.). Tot i que això significava més temps en viatges i fer un major sacrifici, era un dels meus somnis i lluitaria fins al final.

Vaig estar dues setmanes entrenant fins que, després d’un partit, l’entrenador ens va cridar al meu pare i a mi, i ens va donar la notícia: em volen per l’any que ve! El moment de felicitat va ser màxim, ja que vaig veure recompensats tots els esforços que he anat fent. Això és el que més m’agradava i, a més, contra els millors.

Aquest va ser un dia que difícilment oblidaré i que em fa sentir molt orgullós. Per tant, em sembla el moment més idoni per definir la felicitat, ja que és una cosa que sempre recordaré, l’any que estava entre els millors de Catalunya.

Una vegada hi havia un home tan, però tan ric, que un dia va quedar encegat per l’or. Vivia envoltat d’abundància i opulència, però no ho vivia. S’acompanyava dels productes més exclusius i exòtics que podia comprar el seu gran cabal, però no podia gaudir-los de veritat.

Aquest home tenia un secretari. El secretari era un home humil, que vivia en una casa petita però acollidora, i que gaudia llegint els diumenges, assegut en una vella i foradada butaca (això només quan podia arribar a fi de mes, clar). El pobre home es veia obligat a gestionar cada dia la hisenda del seu cap i havia de presenciar la dilapidació contínua i desmesurada de la seva fortuna: un casalot aquí, un cotxe per allà… Cada dia havia de tornar a la seva penúria, a la seva vida de pobresa, amb el record de les noves i luxoses adquisicions de l’home ric. A vegades, somiava ser el propietari de tan abstracta riquesa. Treballava cada dia, amb un esforç que podria semblar fútil, amb l’objectiu d’arribar a assolir la posició desitjada.

Un cop plantejada aquesta situació, només queda preguntar-nos: qui dels dos homes és el més feliç? L’home ric, que no sap el que té; o el secretari, que és pobre i que somia amb el que pot arribar a obtenir?