LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sona el despertador, aquell que ja m’ha fet avorrir quatre de les que abans eren les meves cançons preferides. Intento buscar raons per les quals somriure. I tot i que ja començo a olorar a cap de setmana, no en trobo cap ni una.

La dutxa matinal intenta fer l’impossible: despertar-me, i no ho aconsegueix… Arribo a classe amb els ulls lleganyosos, segueixo ocupat amb no adormir-me i està clar que les classes no ajuden.

Unes hores més tard sona el timbre, trenca la meva concentració i vaig al pati. Dóna gust aquesta mitja hora entre amics. Sota les rialles, tornem a classe. Suplico al rellotge, vull tornar ja a casa, acaba cedint.

És tot un plaer tornar a casa. Dino tranquil·lament i després de fer els deures, vaig a futbol amb els meus amics. Ara sembla que un matí tan pesat ha valgut la pena. M’estiro al llit i deixo volar lliure la meva ment. Sóc feliç; fins demà al matí.

És una tarda de dissabte, tinc partit de futbol contra l’Alella i, ja després, m’espera un fantàstic vespre amb els amics, sopar i festa a la platja.

La meva mare amb recull amb el cotxe i em comunica que marxem a sopar a casa dels meus tiets, és el segon aniversari de la meva cosina i els hi fa molta il·lusió que hi anem. Em cau el món a sobre! No hi vull anar, no hi puc anar… Tinc altres plans! Petits plaers que ara mateix, encara que sembli mentida, m’acosten al que jo ara crec que és el meu concepte de la felicitat.

La veritat és que penso que no cal que hi vagi, ella és massa petita i tampoc n’és conscient del que passa o de si hi seré o no. I a més, ja m’havien dit que hi podria anar. Em sento enfadat i defraudat.

Intento reflexionar i penso que potser si que és important l’esdeveniment per a la meva família. Passo molts caps de setmana amb els amics, ens ho passem molt bé i m’agrada estar amb ells. Però sé que no puc estar sempre amb ells, ni tampoc sempre amb els meus pares (perquè és clar, ja vull ser una mica independent). Potser la celebració de la meva cosineta val la pena i als meus tiets els hi farà il·lusió que jo hi sigui. La meva cosina només farà 2 anys una vegada i ells no han faltat mai a cap dels meus aniversaris. Recordo que em sentia molt feliç quan venien a la meva festa.

Així que vaig a la festa i intento passar-ho el millor possible. Tot i així, m’avorreixo moltíssim, només hi ha nens petits. Però veure la cara de felicitat dels meus tiets i la careta de la meva cosina quan arribem tots per celebrar el seu aniversari; això sí ha valgut la pena.

Així que, de vegades, és bo passar per un mal menor per aconseguir un bé major. De família només n’hi ha una, però de caps de setmana n’hi ha molts.

He arribat a un punt en el qual penso que el menjar és un plaer de la vida. Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com un bon menjar i cap ésser humà hauria d’estar exclòs de poder obtenir-lo.

Gaudir del menjar no té res de dolent, fins al punt de fer-ho en excés; menjant sense control aquells aliments que ens fan temptar. És per això, que hem de ser conscients i saber decidir quins aliments són saludables pel nostre cos i quins no ho són tant.

Hi ha persones que decideixen deixar de banda aquells aliments que els hi provoquen plaer per diferents raons. Normalment això costa molt, ja que quan més evitem conscientment un aliment, el desig de consumir-lo augmenta fins que la persona al final no es pot resistir a la temptació.

Ja sigui per moments d’avorriment, estrès, nerviosisme o ansietat, tenim aquella sensació de necessitat de menjar perquè sabem que, passi el que passi, ell sempre estarà allà per complaure’ns.

Estem a dissabte, dia que em toca jugar un partit de futbol, possiblement un dels més importants de la temporada, ja que és contra el primer classificat a la lliga. El partit és a les quatre de la tarda.

He anat fent una bona setmana d’entrenaments i el més segur és que l’entrenador em posi a l’onze inicial. Em desperto ja nerviós per culpa del partit, però és normal perquè avui he de demostrar molt.

D’altra banda, avui vindrà l’entrenador del Juvenil A, per veure com jugo i això em fa estar encara més neguitós. Em dutxo per intentar treure’m els nervis de sobre, però no em serveix de res, segueixen al meu cos.

Arriba la una del migdia, hora de dinar. Em preparo un plat d’espaguetis perquè necessito hidrats de carboni que donen energia. Passades les dues em començo a mentalitzar per al partit. Em preparo la motxilla i l’altaveu, per motivar a l’equip amb la música.

Són les dues i quaranta-cinc, hora de marxar cap a El Masnou que és l’equip on jugo. Estem convocats a les tres però gairebé tots arribem una estona abans. Entrem al vestuari i preparo la música abans que l’entrenador entri per fer les explicacions pel partit. Tots estem molt motivats.

Entra l’entrenador al vestuari i diu l’onze, i al mig del camp estic jo, content. Penso que és un gran moment per demostrar les qualitats que tinc. Jugo els vuitanta minuts del partit, és a dir, sencer. Estic molt content, ja que hem guanyat 1-0; un partit molt complicat.

Surto del vestuari després d’haver-me dutxat i em ve a veure l’entrenador del Juvenil A per dir-me que li he agradat molt com he jugat i que em convoca per a l’endemà, anar a jugar amb ell. Quina il·lusió! No puc ser més feliç!

Els amics són importants i tothom té amics per pocs que siguin. El plaer i la felicitat que dóna l’amistat és incomparable. L’amistat no es pot crear ni comprar, no es pot demanar ni encarregar. L’amistat sorgeix i aquest fet és immesurable. El plaer de tenir uns bons amics, en qui confiar i poder parlar, sabent que ells et comprenen i t’entenen, és genial. I la felicitat d’aquells moments compartits que mai oblides i que, en els dies de pena, recordes per poder treure’t un somriure de la cara, es podria dir que són necessaris.

El cas és que no hi ha res que pugui donar més plaer i felicitat que l’amistat, ja sigui directament, per les vivències amb ells o indirectament, pels records que mai vols oblidar. Es podria dir que l’amistat és una font d’alegria.

Tots sempre ens queixem perquè ens agradaria tenir allò o allò altre, però perquè volem tantes coses? Si amb ben poques podem ser feliços igualment…

Sempre volem més del que tenim i pensem en el que desitgem. Això no és res dolent. Potser és el que ens fa feliços, el fet de pensar-ho. En tot cas, assolir tot el que desitgem sí que pot arribar a ser un inconvenient. Per exemple, a mi m’agradaria tenir una casa més gran. És obvi que no me la compraré per satisfer el meu desig, perquè no puc comprar-me-la, però tal com estic en el meu habitatge actual, estic bé.

És per això que mai assolim la màxima felicitat perquè no podem aconseguir tot allò que volem, tot sent feliços. Això respon al fet que la felicitat l’assolim tots en algun moment donat i és en aquell moment quan realment ens sentim satisfets.

La felicitat és un sentiment o estat d’ànim que tots perseguim incansablement, però potser no ens adonem de tot el que tenim. La felicitat no és la possessió de coses materials, sinó el fet de gaudir cada moment de la vida, cada segon amb els amics, amb la família…

Potser per a molts la felicitat sigui una mica utòpica, però jo no ho crec. En la meva opinió, tot depèn de les forces que tinguem per seguir lluitant pel que realment volem.

És possible que mentre que la busquem no ens adonem que sempre ha estat amb nosaltres. I en el cas que no ens sentim feliços, no ens quedem de braços plegats pensant: “Què podríem fer per trobar-la?”

Lluitem per allò que ens fa feliços perquè un somriure val la pena i la felicitat no és una cosa impossible.

Podríem confondre felicitat i plaer? La veritat, és que dit d’aquesta manera, podríem creure que són sinònims, però no és així. Per poder diferenciar el plaer de la felicitat, hauríem de pensar que, de les dues paraules, la felicitat és la finalitat última, la qual assolim passant per una sèrie de plaers.

Però perquè aquests plaers siguin perdurables i, per tant, puguem aconseguir la nostra felicitat, hem de tenir en compte que siguin uns plaers d’autorealització i no pas materials, és a dir, plaers estables i positius.

És així doncs com una persona podrà arribar a assolir el seu màxim plaer, la felicitat.

L’altre dia, mirant un documental, em vaig adonar de la quantitat de programes que no valen la pena de veure, ja que no aporten res més que una falsa idea d’una vida que no és real. Però tot sabent-ho, hi ha gent que els mira.

En aquell instant vaig veure que qui veu aquests tipus de programes està ignorant la greu situació mundial, els problemes que hi ha i mostra el seu menyspreu davant d’aquests fets.

Estic totalment en contra d’aquest plaer que obté aquesta gent en veure aquests programes en lloc de llegir, escriure o, simplement, no fent res. La mania d’haver de gaudir sempre de la mateixa manera en comptes d’exercitar el nostre cap fent coses de profit.

La veritat és que ens estem perdent moltes coses només per mirar la televisió, tant per a aquells que miren els documentals, com per als que miren les tertúlies.

A mi, personalment, si em preguntessin com definiria la felicitat, diria que és una manera d’organitzar la nostra vida per intentar aconseguir el màxim de plaer possible i el mínim de dolor. Tot ésser humà, inconscientment, busca aquesta felicitat.

Però bé, si em preguntessin què és el que em fa feliç, donaria una resposta sobre alguna cosa material. Allò que em van regalar, en aquell moment i que em va provocar la felicitat. Allò precisament, perquè ja tenia el que volia.

Però amb el pas del temps, m’he adonat que, realment, la felicitat no només està en les coses materials, sinó que també la podem trobar fent el bé i ajudant a la gent. Per exemple, col·laborant en una ONG o presentant-se com a voluntari per curar animals, etc.

La meva opinió és que no tota la felicitat està en els objectes materials, sinó que també es pot trobar fent bones accions.