LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sóc dins un somni, un dels bons, un d’aquells que la felicitat t’acompanya al llarg d’aquella nit. Quan em desperto a mitjanit i miro el despertador pensant que m’he adormit en un dia de competències bàsiques. És just quan m’omplo de felicitat en veure que encara em queden 3 hores per seguir dormint i somiant a gust. En aquell instant sóc per uns segons la persona més feliç del món. Ja que la felicitat és això, petits bocins que es mostren de tant en tant a la nostra vida.

Si es presentés a cada hora del dia, tindria la felicitat el mateix concepte? Crec que no seria valorada i estimada de la forma que ho fem actualment.

Per això mateix m’agrada pensar que la felicitat no és permanent, perquè així fa que estimem el que som i no el que tenim.

Normalment quan pensem en la felicitat tendim a fer-ho en coses materials: els diners són la felicitat. Per tant, com més ric, més feliç ets. En la meva opinió, aquesta afirmació no és del tot certa.

Com diuen alguns filòsofs, per tal d’aconseguir la plena felicitat s’han de fer bones accions que han de sorgir de manera voluntària, sense esperar res a canvi, és a dir, per ser feliç, l’ésser humà ha de ser altruista. A més, una persona no pot arribar a ser completament feliç si no comparteix la seva felicitat. Per això, considero que és important tenir empatia a l’hora de conèixer noves persones, perquè d’aquesta manera compartim la felicitat amb més gent i ets més feliç. Així mateix, hem de cuidar a les persones que estan al nostre entorn, siguin familiars, amics o coneguts, perquè d’una manera o altra ens ajuden a ser feliços. També podem trobar la felicitat en les petites accions de la nostra vida quotidiana, ja sigui practicant el hobby que més ens agrada o fent allò que més ens apassiona, com, per exemple, practicar algun esport, ballar o cantar, tocar un instrument, cuinar, etc.

Tot això es podria resumir amb aquesta famosa frase: “No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.” Així doncs, una persona que sempre vol més, mai estarà satisfeta, perquè li faltaran recursos per a ser feliç. En canvi, una altra que ja ho és amb el que ja té, valorarà la felicitat d’una altra manera.

Me dan rabia muchas cosas. En la sociedad en que vivimos todo es superficial. Si se trata del físico de la persona y ésta no encaja en los perfiles, es totalmente criticada. Pero, en cambio, si está físicamente bien, es aceptada por todos. Ninguna persona se fija en otra que no tenga un buen físico, y quien diga lo contrario, miente totalmente. En ningún momento, nadie se fijará en el carácter o la conducta de las personas. Nada por el estilo.

También me da rabia ver como hay gente que te pide mucho y espera cosas de tí, y en cambio, no hace absolutamente nada por tí. Ver como hay gente a tu lado y al día siguiente ya no está. Y con suerte, alguien te hará caso y quizá se acuerde de ti.

La gente, a la que tienes más cariño, es la que menos te suele valorar. Mientras que tú, intentas ayudar y nunca es suficiente. Y lo que más rabia me da, es cuando te dicen que has cambiado, después de no recibir respuesta, alguien te recrimina que has cambiado sólo por darte cuenta de las cosas.

Finalmente, lo que más odio es cuando ponemos nuestra fe en los demás y después los que están a nuestro lado, nos fallan.

En aquesta vida hi ha molts plaers i tothom té moments per a gaudir-los, ja siguin petits i de durada molt curta, o grans i de llarga durada. El plaer és com un petit temps limitat de felicitat.

Per a mi, hi ha molts tipus de plaers: dormir, menjar, escoltar música, beure aigua quan tens molta set, etc. Però un que a mi m’encanta és el de menjar, ja que és una cosa imprescindible per a la vida, que, a més, es pot gaudir. Sobretot, m’encanta quan arribo a casa, cap a les dues del migdia, després d’haver jugat un partit de futbol, quan arribo amb molta gana i que el meu pare em digui que va a buscar una paella que havia encarregat… Això és magnífic perquè quan arriba, ja seiem tots junts a dinar. I jo l’espero amb molta ànsia. Al final, quan ja has acabat de menjar i estàs molt tip, pots decidir fer una petita migdiada, ja que dormir és un dels altres plaers de la vida.

Era un dia, per desgràcia, ennuvolat. El vent, que es podia observar a través de la finestra del menjador, no ajudava a alegrar el dia tampoc. La temperatura rondava els 0° a causa de la gran ventada, la qual es trobava en la zona on visc.

Aquell dia, un divendres, era un dia especial per a mi. Els meus pares em van prometre que aniríem a esquiar a Andorra el mateix cap de setmana, i així ho vam fer. Vam matinar molt per poder arribar a l’hotel, situat a Andorra la Vella, tan aviat com fos possible per desfer les maletes i començar a esquiar aquell mateix dia.

L’alegria que s’apoderava del meu cos era immensa en aquells moments, ja que esquiar ha estat sempre una de les meves aficions esportives preferides des de ben petit. Podria dir que sempre espero l’arribada de l’hivern amb més ganes que qualsevol altra estació de l’any, tan sols per a poder practicar aquest esport, tot i que, com en aquest cas, només el pugui aprofitar un cap de semana.

Quan em pregunten què em fa feliç no sé respondre sense pensar. Em fan feliç les petites coses que em trobo al dia a dia, com pot ser llevar-me una mica més tard del normal en un dia festiu, estar a casa mirant alguna pel·lícula interessant quan a fora és fosc i fa fred, escoltar música, treure un somriure a un nen petit…

De fet, de petita, quan em preguntaven què em feia feliç, sempre responia que era la meva joguina preferida. En aquell moment em devia fer sentir bé el meu osset de peluix. Però, a mesura que passa el temps, trobes que el que et fa feliç no és material i que gairebé no té res a veure amb tu mateix o a alguna cosa que posseeixis, que no té mida ni es concentra en un sol lloc, sinó que simplement és una petita gran cosa que et fa sentir bé i que no per a tothom és igual ni en el mateix grau.

Vaig tancar els ulls, sentia com la lleu brisa d’estiu lliscava per la meva cara, el xoc de les onades componia una melodia que en aquell moment era meravellosa, immillorable. Aquell agradable sol d’estiu que, a poc a poc, anava escalfant la sorra on jo em posava estès.

Tot d’una, vaig començar a pensar en la situació i en el sentiment de benestar que m’omplia en aquell moment. Era allò la veritable felicitat? La sensació d’estar bé amb tu mateix i amb el que t’envolta, aquella sensació que et fa creure que no hi ha ningú més, només tu i la teva ment, envoltats d’una pau i serenitat profunda. Aquella sensació que realment et feia sentir en un núvol infinit de benestar.

Era allò la felicitat? No només es tractava d’una mera situació passatgera, que s’acabaria en un moment donat. En aquell moment m’era igual, podia ser que les immenses ganes de perdre’m en l’interior del pensament que m’anaven envaint, m’estiguessin ennuvolant la ment, no ho sé.

De mica en mica, aquells pensaments es van anar diluint en una son profunda, una son que tacava de negre l’interior més profund de la meva ment. Una son, que provocava que aquella sensació de felicitat s’anés esfumant en l’oblit.

Les persones tenim moltes metes, molts projectes pel futur, moltes il·lusions; i qui diu que no les puguem arribar a aconseguir? Estem en una època de trànsit i canvi, l’adolescència, tenim moltes inseguretats i dubtes sobre què farem en el futur i si el que ara estem fent no ens fa del tot feliç perquè en un futur ho hauria de ser?

Per ser feliç no cal tenir grans coses, ni una gran casa, ni milions d’amics… A vegades t’has de parar a pensar una mica la situació d’altres persones o simplement d’altres cultures (les seves lleis, els seus drets, la seva economia…) poden de veritat ser felices? Algunes si i algunes no. Arreu del món hi ha molta pobresa, molta fam, nens amb pocs recursos d’anar a l’escola i gent que s’esforça per la seva família perquè puguin tenir algun aliment per a la seva subsistència. Mentre que nosaltres, ens queixem de la nostra pròpia vida: perquè hem d’anar a l’institut?, per què no puc tenir aquest objecte i els altres si?… Potser ara no valorem les oportunitats que ens han donat i si ara no ens agrada ni ens fa del tot feliç el que fem, potser en un futur agrairem que gràcies a aquestes oportunitats i tots els mitjans possibles que hem tingut al llarg d’aquest viatge hem trobat el sentit de la vida i el que de veritat ens fa feliç.

Una amiga meva em va dir: “Saps Marc, tinc un conflicte d’interessos amb mi mateixa: m’encanta menjar coses dolces (referint-se, per exemple, a la brioixeria tipus croissant, dònut o a la xocolata en qualsevol de les seves varietats, etc.) però vull gaudir d’un bon cos, atlètic, que llueixi la roba i que agradi als altres i sobretot m’agradi a mi.”

Doncs pensant en les paraules de la meva amiga, entenc perfectament com es referia a què no sempre allò que ens dóna plaer durant un moment, més o menys llarg, és sinònim de felicitat. És més, de vegades passa tot el contrari: allò que ens fa feliços, sovint també ens fa patir.

Ella sentia un gran plaer mentre menjava un dònut, però no s’ha de confondre amb la felicitat; la felicitat li aportava el fet de gaudir d’un cos espectacular (i tot el que d’això se’n derivava, com sentir-se més segura de si mateixa, agradar-se, agradar els altres, sentir-se més saludable, etc.) i, aquest cos, l’aconseguia amb esforç i sacrifici, fent esport pràcticament cada dia, fet que no identificava com a plaent, més aviat al contrari en determinats moments (com quan havia de matinar per sortir a córrer, les lesions, el cansament, etc.).

Clarament, menjar un dònut li donava plaer i fer esport per mantenir un bon cos, li donava la felicitat, que no el plaer. Penso que és important que cadascú identifiqui allò que el fa feliç, i lluitar per aconseguir-ho, perquè encara que no sigui un plaer instantani, pagarà la pena la felicitat que se’n derivarà.

Com diu Aristòtil que tothom va a la recerca de la felicitat per a la seva vida, les persones sempre buscaran sortides per tal d’obtenir una finalitat bona. Ser feliç per mi, diria que és com un estil de vida. Tu decideixes ser feliç o no ser-ho. La felicitat és un terme que normalment la majoria de gent l’entén i el sent per igual. Provoquen felicitat les coses semblants universalment. Un exemple bastant clar: una persona sempre buscarà tenir amics que el facin feliç, es distraurà amb coses positives i s’allunyarà de la gent que el fa sentir malament o que li pren les ganes de fer coses que li aporten felicitat.

En canvi, el terme del plaer segons Epicur és totalment diferent. Buscar o arribar al plaer seria sacrificar-se en alguna ocasió o lluitar per allò. També podrien haver-hi unes conseqüències fins a arribar al punt de plaer amb què l’ésser humà pogués gaudir. Ja que no és un estil de vida, el plaer no es busca, s’hi arriba a base d’alguns objectius que ens proposem. També podríem dir que el plaer és una cosa més intima o més personal. Es considera plaer aquella cosa o situació en el moment en què “es posa a la balança” tot el que t’has esforçat per aquell benefici obtingut. Com a exemple, podria dir la situació d’una persona obesa no es pot permetre molts “plaers alimentaris” per menjar perquè té un excés de greix. Si aquesta persona fes el sacrifici de seguir una dieta i deixar enrere els greixos i fer més esport, acabaria obtenint el seu pes ideal i se sentiria millor amb si mateixa, procurant una vida més saludable.