LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per què treballem? Treballem perquè és el que volem o perquè és el que s’ha de fer? Treballem per guanyar diners i poder fer coses que ens agraden i així ser més feliços? Però si treballem, també traiem temps per fer aquestes coses.

La societat ens inculca unes responsabilitats. Una d’aquestes és la d’estudiar. Però, pensant-ho bé, jo no m’he compromès amb ningú per anar a l’institut. Tot i així, haig d’anar-hi perquè se suposa que és el millor, per formar-me i aprendre. Per tant, el que busquem és un equilibri entre passar-s’ho bé i complir amb les nostres obligacions.

Es presenten diferents opcions: buscar una feina d’alguna cosa que ens agradi; tenir un treball amb un bon sou, que ens doni una felicitat més material; o bé, treballar, per necessitat, en un treball que no ens agradi.

Tenim tots una llibertat d’acció, però aquesta va molt condicionada amb la societat i amb les obligacions que hem de fer. De tenir-la, la tenim, però realment fem el que volem? Ningú ens obligarà a treballar, però és el que s’ha de fer per menjar, vestir-nos i moure’ns, per tenir una vida mitjanament feliç.

Quan em diuen que escrigui un text sobre la moral, l’ètica o qualsevol tema que em vingui al cap, no se m’acudeix res. Com a extra, l’escrit ha d’estar relacionat d’alguna manera, amb els conceptes que estudiem a classe d’Ètica. I és aquí, on observant totes aquestes paraules, em ve una al cap: conseqüència. Una conseqüència és el resultat d’una causa, una paraula que relaciono indirectament amb consciència.

Per a mi, existeixen dos tipus de conseqüències: una directa, on veiem el resultat després de l’acció o la decisió que prenem; i l’altra, que anomenaria indirecta, que passa sense ser-ne conscients.

Tothom coneix o n’ha sentit a parlar de l’efecte papallona. Vaig pensar en el tema quan el dimarts passat estava estudiant per a l’examen de Física i Química i em vaig passar la tarda estudiant la taula periòdica i les valències. L’examen era a 2a hora i primer teníem Socials, però la professora va faltar. Així que vaig aprofitar per tornar a estudiar-la un altre cop, però un company em va veure la taula que tenia feta i em va dir que més de la meitat estava malament. La vam corregir i, en una hora, me la vaig tornar a aprendre.

Suposo que l’examen m’haurà anat bé. I en acabar de fer-lo, vaig pensar: “Si la professora hagués vingut, ho tindria tot malament i tot això hauria passat sense que me n’adonés.” Aquí és on em paro a pensar quantes vegades m’ha pogut passar això sense que jo n’estigués al cas.

M’han demanat que porti un caragol a classe d’experimentals i aquesta tarda decideixo anar al bosc. No m’hi passo gaire estona, per decidir-me per un d’ells. Me l’he trobat sota una fulla, petit, jove, no s’havia donat compte de la gravetat de la seva situació, seguia caminant entre la gespa com un innocent dia qualsevol.

L’agafo i me’n vaig a casa. El poso en un tàper al damunt de la tauleta que hi ha al davant del sofà i em poso a mirar la tele. No puc evitar donar-li una ullada de tant en tant, veig com dóna voltes buscant una sortida, aixeca la panxa contra el plàstic… Em fa tanta pena veure’l així que li porto una mica d’enciam. No el vol. Deu ser perquè no està còmode com per tenir temps per menjar.

L’endemà al matí el porto a l’escola, dins del tàper. Pel camí vaig pensant si estic fent el més correcte. Si no el porto a classe, em posaran un negatiu. Allà possiblement morirà. Li he agafat molt d’afecte al caragol, al meu caragol, encara que només hàgim passat un dia junts. No tenir el negatiu per la vida del caragol. Val la pena?

Finalment ja estic a classe i he pres una decisió, sacrificaré la vida del petit animal per tal de no tenir un negatiu. No sé si he pres la decisió correcta, però si sé que al cap d’uns dies ja no me’n recordaré d’ell. Tot i així, ell era un animal innocent, no s’ho mereixia.