LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’home, des que és home, busca la felicitat. Diuen que la mort més trista és la d’aquell que es mor sabent que no ha viscut res. Tothom desitja viure la vida que disposem amb alegria i joia, sense gaires maldecaps, amb salut, prosperitat… En definitiva, amb felicitat. Però què s’amaga darrere aquesta paraula de gran importància emocional però de gran ús quotidià? Podem ser, com acaben els contes de fades, “feliços per sempre més”? La felicitat és una fantasia o un desig?

Potser mentre intentem descobrir el secret de la felicitat i sentim gelosia dels altres perquè, segons els nostres ulls, són més feliços que nosaltres, la vida segueix i ens perdem els petits moments com ajudar algú que ens necessita o estimar i sentir-se estimat… Al llarg de la vida succeeixen milers d’instants que ens poden aportar felicitat i ens adonarem del fet que mai vam deixar de ser feliços.

Vull això, vull allò, vull l’altre… Ja n’hi ha prou! Estic cansada d’escoltar aquestes paraules que sempre surten de la boca del meu germà. És que no té límits? No li falta de res, ho té tot i, tot i així, no para de demanar més coses. M’irrita, encara que també em fa pensar.

Miro al meu voltant. L’armari ple de roba, la taula plena d’aparells electrònics, els calaixos plens d’objectes i els prestatges de llibres que segurament no hauré llegit mai. Realment ens fa feliços tenir tantes coses? Quantes de les coses que tenim no són necessàries? I sempre en volem més.

“Si desitgeu més del que teniu no sereu feliços”, això és el que ens diu la nostra mare bastant sovint. Però què passaria si no desitgéssim res? Tampoc seríem feliços, ja que tots nosaltres desitgem perquè tenim somnis i metes que volem aconseguir. Segurament suposarà un esforç arribar-hi, però si allò és més gran que l’esforç emprat, haurà valgut la pena i ens omplirem de felicitat.

Llavors desitjar no és dolent perquè sense desitjos no tenim objectius i sense objectius no necessitaríem triar entre dos o més termes i actuaríem sense cap finalitat. Per això, dic el contrari del que diu la meva mare: “Si volem ser feliços, hem de desitjar.” Ara bé, sempre i quan es faci amb moderació i siguin coses racionals.

Per què treballem? Treballem perquè és el que volem o perquè és el que s’ha de fer? Treballem per guanyar diners i poder fer coses que ens agraden i així ser més feliços? Però si treballem, també traiem temps per fer aquestes coses.

La societat ens inculca unes responsabilitats. Una d’aquestes és la d’estudiar. Però, pensant-ho bé, jo no m’he compromès amb ningú per anar a l’institut. Tot i així, haig d’anar-hi perquè se suposa que és el millor, per formar-me i aprendre. Per tant, el que busquem és un equilibri entre passar-s’ho bé i complir amb les nostres obligacions.

Es presenten diferents opcions: buscar una feina d’alguna cosa que ens agradi; tenir un treball amb un bon sou, que ens doni una felicitat més material; o bé, treballar, per necessitat, en un treball que no ens agradi.

Tenim tots una llibertat d’acció, però aquesta va molt condicionada amb la societat i amb les obligacions que hem de fer. De tenir-la, la tenim, però realment fem el que volem? Ningú ens obligarà a treballar, però és el que s’ha de fer per menjar, vestir-nos i moure’ns, per tenir una vida mitjanament feliç.

Quan em diuen que escrigui un text sobre la moral, l’ètica o qualsevol tema que em vingui al cap, no se m’acudeix res. Com a extra, l’escrit ha d’estar relacionat d’alguna manera, amb els conceptes que estudiem a classe d’Ètica. I és aquí, on observant totes aquestes paraules, em ve una al cap: conseqüència. Una conseqüència és el resultat d’una causa, una paraula que relaciono indirectament amb consciència.

Per a mi, existeixen dos tipus de conseqüències: una directa, on veiem el resultat després de l’acció o la decisió que prenem; i l’altra, que anomenaria indirecta, que passa sense ser-ne conscients.

Tothom coneix o n’ha sentit a parlar de l’efecte papallona. Vaig pensar en el tema quan el dimarts passat estava estudiant per a l’examen de Física i Química i em vaig passar la tarda estudiant la taula periòdica i les valències. L’examen era a 2a hora i primer teníem Socials, però la professora va faltar. Així que vaig aprofitar per tornar a estudiar-la un altre cop, però un company em va veure la taula que tenia feta i em va dir que més de la meitat estava malament. La vam corregir i, en una hora, me la vaig tornar a aprendre.

Suposo que l’examen m’haurà anat bé. I en acabar de fer-lo, vaig pensar: “Si la professora hagués vingut, ho tindria tot malament i tot això hauria passat sense que me n’adonés.” Aquí és on em paro a pensar quantes vegades m’ha pogut passar això sense que jo n’estigués al cas.

M’han demanat que porti un caragol a classe d’experimentals i aquesta tarda decideixo anar al bosc. No m’hi passo gaire estona, per decidir-me per un d’ells. Me l’he trobat sota una fulla, petit, jove, no s’havia donat compte de la gravetat de la seva situació, seguia caminant entre la gespa com un innocent dia qualsevol.

L’agafo i me’n vaig a casa. El poso en un tàper al damunt de la tauleta que hi ha al davant del sofà i em poso a mirar la tele. No puc evitar donar-li una ullada de tant en tant, veig com dóna voltes buscant una sortida, aixeca la panxa contra el plàstic… Em fa tanta pena veure’l així que li porto una mica d’enciam. No el vol. Deu ser perquè no està còmode com per tenir temps per menjar.

L’endemà al matí el porto a l’escola, dins del tàper. Pel camí vaig pensant si estic fent el més correcte. Si no el porto a classe, em posaran un negatiu. Allà possiblement morirà. Li he agafat molt d’afecte al caragol, al meu caragol, encara que només hàgim passat un dia junts. No tenir el negatiu per la vida del caragol. Val la pena?

Finalment ja estic a classe i he pres una decisió, sacrificaré la vida del petit animal per tal de no tenir un negatiu. No sé si he pres la decisió correcta, però si sé que al cap d’uns dies ja no me’n recordaré d’ell. Tot i així, ell era un animal innocent, no s’ho mereixia.

Era un dia qualsevol d’institut. Després del pati, vam fer classe d’anglès i, quan quedaven cinc minuts per acabar, la professora ens va informar que la de socials, no havia vingut… Tots vam fer gestos d’alegria!

Quan ens vam quedar sols a l’aula, tothom reia i conversava animadament, la situació va anar a més fins que una idea es va estendre: baixem al pati!

Alguns van marxar ràpidament, d’altres vam tenir més dubtes però, finalment, també ho vam fer; tota la classe havia sortit de l’aula. Mentre baixàvem les escales cap a la pista, un company i jo ens anàvem dient: hauríem de pujar a classe. Però els que estaven a prop nostre ens van dir que a la classe ens avorriríem fent deures i, tot i els nostres dubtes, finalment ens vam deixar convèncer encara que, per dins, pensàvem que ens enxamparien i que això no seria correcte. Tot anava molt bé, la primera mitja hora ens estàvem fent fotos, escoltant música… De cop, va aparèixer una professora baixant les escales que ens va fer pujar a l’aula. Tota l’alegria en baixar al pati es va convertir en mal rotllo i preocupació mentre tornàvem.

Va entrar el director a l’aula i es va enfadar moltíssim amb nosaltres, penalitzant-nos amb una falta per cadascú. El meu company i jo ens penedíem de no haver tornat a classe en el seu moment i haver-nos deixat convèncer per la resta.

La nostra vida està constituïda per tot el que decidim dia rere dia, minut rere minut i fins i tot segon rere segon. De fet, mai sabem ben del cert quan estem decidint alguna cosa que ens afectarà en el futur, de la mateixa manera que tampoc sabem si allò que ens aportarà serà bo o dolent. Això mai se sap, excepte quan ja és massa tard i aleshores pensem. Li donem voltes al tema i esclafats per una gran impotència ens culpem per haver escollit aparentment malament. No intentem pas mirar amb més profunditat la situació. I, si ens hem equivocat, qui ens diu que aquest “error” no ens durà finalment per un camí diferent i potser millor?

És per això que no hem de catalogar les nostres decisions com a bones o dolentes, simplement les hem de tenir presents perquè totes elles formen part del camí que anem construint a poc a poc, el camí de la nostra vida.