LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’amor és un sentiment que realment no es pot expressar amb paraules, ni de bon tros. I el fet o l’acció d’enamorar-se és ben difícil també. Cada persona és o hauria de ser conscient de qui s’enamora i de qui no, però no tothom ho veu de la mateixa manera.

Hi ha algú, que no recordo qui és, que em va confessar un dia que, amb quaranta anys que té, no sabia si s’havia enamorat o no. Em va dir que havia estat amb moltes noies, però que aquella sensació de sentir papallones a l’estómac o bé quan et suen les mans i no pots mirar a aquella persona, no ho havia sentit mai. En canvi, sí que havia estimat i moltíssim a una d’elles.

És per això, que com que no ha sentit allò que tothom diu que sent quan s’enamora no sabia si ho havia fet o no. Al cap i a la fi, tots hauríem de saber i ser conscients dels nostres actes, del que fem i del que deixem de sentir, per molt que estiguem confosos. Hem de tenir la suficient llibertat per expressar-nos i dir tot el que sentim.

La meva mare em diu que vagi a rentar els plats i jo, sigui perquè estic mirant la televisió o simplement perquè em fa mandra, em faig el sord. Després d’uns minuts, m’ho torna a preguntar i llavors decideixo fer-ho. Però en aquell mateix moment ja ha començat el meu programa preferit i he pensat que si trenco un got, em dirà que no els renti més. Però m’ho penso millor i decideixo no fer-ho. Més tard, sigui per l’aigua massa calenta o perquè ja estava escardat, se m’ha trencat un got i llavors la meva mare m’ha castigat. Potser hauria sigut millor haver fet cas a la meva idea inicial i ara no estaria sense el mòbil. Però em dóna més satisfacció haver trencat un got per causes desconegudes que no haver-ho fet volent.

Avui és dimecres i tinc entrenament de bàsquet. Justament avui, que he fet Educació Física i estic cansat, tinc entrenament i acabo molt tard. No sé el motiu, però la frustració que sento quan m’equivoco en alguna cosa és com si em donessin un cop físic, quan caic i no tinc forces per aixecar-me. És en aquell moment quan penso si realment dono la talla pel bàsquet o si potser hauria de deixar-ho. Seria correcte deixar allò que m’ha donat la vida i que em fa desconnectar dels problemes i preocupacions? Seria racional pagar la meva frustració amb els altres? Qui ho sap?

Penso en la llibertat que crec que tenim els humans. A vegades ens sembla insuficient: molts cops tenim obligacions i les complim, ja que som morals i molts cops potser no ens ve realment de gust decidir el que hem de fer. Però, encara que no ens vingui de gust, ho acabem fent, ja que si no ho féssim, seria com no fer el que toca, el que la societat pensa que has de fer. I si ho deixes de fer, ja ets diferent i et poden criticar. Tant de bo algun dia la gent actués a cada moment com volgués i no amb la influència dels altres, perquè realment la gent es deixa portar per l’opinió d’altres persones i ningú és lliure del tot.

Avui m’aixeco amb poques ganes, com cada dia entre setmana. Però el dilluns és el pitjor dia i m’aixeco amb menys ganes encara… Penso que em podria quedar al llit i passar del despertador com si no representés res important en la meva vida. Al final em decideixo aixecar-me, ja que anar a l’institut és una de les meves úniques responsabilitats i no seria correcte no complir-la. Si em quedés a casa, dormint, a part de no complir la meva única responsabilitat, no tindria un estudi uniforme. Millor m’aixeco i me’n vaig a l’institut.

És dissabte. Decideixo que avui faré alguna cosa productiva, però entre llit, ordinador i mòbil, se me’n va el matí. En fi, és igual no? És dissabte, el meu dia de lleure, d’oci, per a fer el que vulgui, no? Em proposo seguir gaudint d’aquest meravellós dia, però no puc. Hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa relaxar. La meva mare no m’ha donat ordres explícites per avui (el dia de neteja és el diumenge). Teòricament sóc lliure de fer el que em plagui. Però tot i així, sento que he de fer alguna cosa. No puc passar-me tot el dia sense participar en les feines de casa, mentre els altres treballen. No m’ho ha dit ningú, això, però ho sento al meu interior. És una obligació que tinc com a persona que viu en convivència amb la família. És com un pacte secret, unes cadenes invisibles. No estic obligada a fer res; tanmateix, si no ho faig, em sentiré com un pes mort per als meus pares i ells em veuran així. Així doncs, un cop vistes les conseqüències de les meves accions, decideixo que no farà mal a ningú si dedico mitja hora del meu dia a ajudar a la meva germana a fer els deures, fregar els plats o fer el sopar.

Porto gairebé dues hores a la biblioteca intentant treure’m de sobre tot l’excés de deures que se m’acumulen dia rere dia. Decideixo apartar la mirada del full de problemes i pensar en altres coses. En el primer que em fixo, és en la taula de davant meu, ja que veig a un conegut el qual fa un temps que se sent rebutjat justament quan va decidir admetre que era homosexual. Realment aquesta persona té la total llibertat d’expressar els seus sentiments sense conseqüències? Per què existeixen aquestes conseqüències si el seu dret a ser com és no afecta a ningú més que a ell? Perquè avui en dia encara no s’accepten igual que les persones heterosexuals?

No trobo la manera d’entendre-ho. Suposadament, des de ben petits, ens han ensenyat a respectar totes les idees i maneres de ser, tot i que no les compartim ni les apliquem en nosaltres mateixos. A més, quan a aquestes persones se’ls hi planteja una situació diferent de la qual estan acostumats, no actuen com ho haurien de fer. Aleshores, perquè els homosexuals tenen més limitacions, dins la nostra societat, si estem parlant de la mateixa naturalesa humana?

Buidar o no buidar el rentaplats. Aquest és el gran dilema que avui, dissabte, se m’ha presentat. Pujo a esmorzar aviat, cosa rara en mi. Obro l’armari per agafar un plat i veig que no n’hi ha cap. Tot seguit, obro el rentaplats, que està net, i n’agafo un. Llavors m’adono que hauria de buidar-lo. Però vull aprofitar el dia, ja que avui, per molt estrany que pugui semblar, no tinc deures.

Tinc dues opcions: buidar el rentaplats o no buidar-lo i fer altres coses. Si el buido, no faig el que vull encara que estigui fent el correcte. Si no el buido, faig el que vull però no és el correcte. Sé que el fet d’endreçar-lo només em portarà cinc o deu minuts, però m’estimo més fer altres coses per distreure’m.

He pensat a aprofitar el dia al màxim fent tot allò que m’agrada, perquè fins ara no he tingut temps i no tinc ganes de perdre’l ara buidant el rentaplats. A més, segur que algú amb més estones lliures que jo ho farà…

Escoltaré una mica de música i miraré una pel·lícula que ja fa molt que vull veure i quedaré amb els meus amics. Ja tinc gairebé tot el dia ocupat però potser hauria de buidar-lo una mica, ho sé. Els meus pares ja tenen prou feina, però no em ve gens de gust fer-ne. Saps que et dic? Me’n vaig a mirar una pel·lícula, que vés a saber quan tornaré a tenir un altre dia lliure…

M’aixeco un dia del meu llit i penso molt en el meu futur. En començar un curs a l’institut amb energia i motivació per fer un 4t d’ESO amb les piles carregades i tenir una vida disciplinada i ordenada. El meu cas és que vaig arribar a la conclusió que l’any passat vaig començar una mica justa pel nivell que tenia dels altres cursos i ara aquest l’hauria de pujar perquè per al batxillerat ja no em serviria. També vaig estar pensant que per tenir una vida més tranquil·la i còmoda, he de fer unes obligacions. Cal seguir una rutina així ordenada per anar bé, sigui ajudant a casa o fent els deures i també tenir uns horaris ben marcats.

Els nostres pares ens han educat amb una bona disciplina que s’ha de cumplir com ells ens diuen, per tal de créixer més com a persona.

La meva opinió en tot això és que en aquesta vida hem de tenir uns drets, uns valors i uns deures, els quals tothom ha de complir i de respectar. Al llarg de la vida, tindrem una educació proporcionada pels nostres pares de la qual també anirem descobrint coses noves.

Dimecres, dia 30 d’octubre i fa mal dia. El cel és gris. Ha plogut i ara fa fred. La meva mare m’ha dit que tregui a la meva gossa a passejar, però com que fa tan mal dia, no em ve gens de gust. Abans prefereixo seguir en el sofà mirant la televisió. Però si em paro a pensar, si no trec a la meva gossa a passejar, es quedarà sense sortir i tot per culpa meva. Ho puc evitar, és molt senzill i no em costa res treure-la a passejar, però em fa mandra. L’única que surt perdent, si no la trec a passejar, és ella i només ella.