LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És dissabte. Decideixo que avui faré alguna cosa productiva, però entre llit, ordinador i mòbil, se me’n va el matí. En fi, és igual no? És dissabte, el meu dia de lleure, d’oci, per a fer el que vulgui, no? Em proposo seguir gaudint d’aquest meravellós dia, però no puc. Hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa relaxar. La meva mare no m’ha donat ordres explícites per avui (el dia de neteja és el diumenge). Teòricament sóc lliure de fer el que em plagui. Però tot i així, sento que he de fer alguna cosa. No puc passar-me tot el dia sense participar en les feines de casa, mentre els altres treballen. No m’ho ha dit ningú, això, però ho sento al meu interior. És una obligació que tinc com a persona que viu en convivència amb la família. És com un pacte secret, unes cadenes invisibles. No estic obligada a fer res; tanmateix, si no ho faig, em sentiré com un pes mort per als meus pares i ells em veuran així. Així doncs, un cop vistes les conseqüències de les meves accions, decideixo que no farà mal a ningú si dedico mitja hora del meu dia a ajudar a la meva germana a fer els deures, fregar els plats o fer el sopar.