LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Porto gairebé dues hores a la biblioteca intentant treure’m de sobre tot l’excés de deures que se m’acumulen dia rere dia. Decideixo apartar la mirada del full de problemes i pensar en altres coses. En el primer que em fixo, és en la taula de davant meu, ja que veig a un conegut el qual fa un temps que se sent rebutjat justament quan va decidir admetre que era homosexual. Realment aquesta persona té la total llibertat d’expressar els seus sentiments sense conseqüències? Per què existeixen aquestes conseqüències si el seu dret a ser com és no afecta a ningú més que a ell? Perquè avui en dia encara no s’accepten igual que les persones heterosexuals?

No trobo la manera d’entendre-ho. Suposadament, des de ben petits, ens han ensenyat a respectar totes les idees i maneres de ser, tot i que no les compartim ni les apliquem en nosaltres mateixos. A més, quan a aquestes persones se’ls hi planteja una situació diferent de la qual estan acostumats, no actuen com ho haurien de fer. Aleshores, perquè els homosexuals tenen més limitacions, dins la nostra societat, si estem parlant de la mateixa naturalesa humana?

Buidar o no buidar el rentaplats. Aquest és el gran dilema que avui, dissabte, se m’ha presentat. Pujo a esmorzar aviat, cosa rara en mi. Obro l’armari per agafar un plat i veig que no n’hi ha cap. Tot seguit, obro el rentaplats, que està net, i n’agafo un. Llavors m’adono que hauria de buidar-lo. Però vull aprofitar el dia, ja que avui, per molt estrany que pugui semblar, no tinc deures.

Tinc dues opcions: buidar el rentaplats o no buidar-lo i fer altres coses. Si el buido, no faig el que vull encara que estigui fent el correcte. Si no el buido, faig el que vull però no és el correcte. Sé que el fet d’endreçar-lo només em portarà cinc o deu minuts, però m’estimo més fer altres coses per distreure’m.

He pensat a aprofitar el dia al màxim fent tot allò que m’agrada, perquè fins ara no he tingut temps i no tinc ganes de perdre’l ara buidant el rentaplats. A més, segur que algú amb més estones lliures que jo ho farà…

Escoltaré una mica de música i miraré una pel·lícula que ja fa molt que vull veure i quedaré amb els meus amics. Ja tinc gairebé tot el dia ocupat però potser hauria de buidar-lo una mica, ho sé. Els meus pares ja tenen prou feina, però no em ve gens de gust fer-ne. Saps que et dic? Me’n vaig a mirar una pel·lícula, que vés a saber quan tornaré a tenir un altre dia lliure…

M’aixeco un dia del meu llit i penso molt en el meu futur. En començar un curs a l’institut amb energia i motivació per fer un 4t d’ESO amb les piles carregades i tenir una vida disciplinada i ordenada. El meu cas és que vaig arribar a la conclusió que l’any passat vaig començar una mica justa pel nivell que tenia dels altres cursos i ara aquest l’hauria de pujar perquè per al batxillerat ja no em serviria. També vaig estar pensant que per tenir una vida més tranquil·la i còmoda, he de fer unes obligacions. Cal seguir una rutina així ordenada per anar bé, sigui ajudant a casa o fent els deures i també tenir uns horaris ben marcats.

Els nostres pares ens han educat amb una bona disciplina que s’ha de cumplir com ells ens diuen, per tal de créixer més com a persona.

La meva opinió en tot això és que en aquesta vida hem de tenir uns drets, uns valors i uns deures, els quals tothom ha de complir i de respectar. Al llarg de la vida, tindrem una educació proporcionada pels nostres pares de la qual també anirem descobrint coses noves.

Dimecres, dia 30 d’octubre i fa mal dia. El cel és gris. Ha plogut i ara fa fred. La meva mare m’ha dit que tregui a la meva gossa a passejar, però com que fa tan mal dia, no em ve gens de gust. Abans prefereixo seguir en el sofà mirant la televisió. Però si em paro a pensar, si no trec a la meva gossa a passejar, es quedarà sense sortir i tot per culpa meva. Ho puc evitar, és molt senzill i no em costa res treure-la a passejar, però em fa mandra. L’única que surt perdent, si no la trec a passejar, és ella i només ella.

Uns 160 llebrers són abandonats cada dia, només a Espanya. Això em fa pensar sobre el deure i la responsabilitat que tenim de poder canviar, aquesta cruel realitat. Reflexionem. Més de 55.000 llebrers a l’any són penjats, llençats a pous i maltractats en general… Quan ens comprometem a tenir un llebrer com a animal de compañía, que en aquest cas ho ha passat tan malament, ens estem comprometent a donar-li tot allò que li ha estat negat i també a proporcionar-li una llar. Hem de ser conscients de tot el que comporta tenir un animal que hem de tractar sempre com a un igual.

Estic a l’habitació, engego el televisor i poso TV3, és nit de Champions. Juga el Barça contra el Bayer Leverkusen. Tinc deures per demà, no gaire importants, però bé, són deures. Vull veure el partit, ja que té molt bona pinta. El Barça perd a la primera meitat, m’emprenyo i vull apagar el televisor però no puc, sé que remuntarem. A la mitja part reflexiono, haig de fer els deures, així que m’hi poso a fer-los. Els acabo i torno a posar el televisor, ja ha començat la segona part, però no m’he perdut gaire. A punt d’acabar el partit, el Barça remunta en dos minuts. Ara ja he fet la feina i he gaudit dels últims minuts.

Em trobo a casa meva, concretament a la meva habitació. El meu germà està jugant a l’ordinador i la meva mare m’ha dit que haig de posar la rentadora. Però no vull posar-la i estendre la roba. No sé per què no ho vull fer. Potser serà perquè no en tinc ganes. Haig de posar la rentadora, ja sé que és la meva obligació. Ho sé, però jo no ho vull fer perquè estic fent els deures i no vull posar-la. Sé que ho he de fer però no ho vull fer. Sé que hi haurà conseqüències en l’entorn perquè els meus pares hauran de posar la rentadora i estendre tota la roba. Sí que és la meva obligació, però no ho vull fer perquè ara estic concentrat en els deures.