LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les màquines que em donen aire, les màquines que donen força al meu cor perquè segueixi bategant, no deixen de fer un soroll que espanta. Tot em fa mal. Els meus pares són al meu costat, noto la seva presència. La meva mare deu estar llegint un dels seus llibres preferits, i el meu pare llegint el diari com cada matí. Sóc conscient del que em passa. Els meus pares volen desconnectar-me, perquè m’estimen i veuen que no ho estic passant gens bé. Però els metges volen això, què jo segueixi “vivint”, tot i que no estic vivint com hauria de viure…

Passi el que passi… Serien els meus pares responsables d’haver-me desconnectat? O els metges encara no són conscients que per mi ja tot ha acabat? Voldria cridar, voldria dir el que penso, però no sóc suficientment lliure, en canvi els meus pares, ells sí que són lliures de decidir. En ser conscients del que és millor per mi, s’han apoderat de la meva llibertat, però no ho han fet en mala fe, simplement volen que no pateixi més.

Estic castigat a l’aula d’estudi de l’institut. Dues hores em queden fins a les cinc i mitja. Per això he reflexionat i he decidit que l’opció més correcta és escriure aquest escrit abans de no fer res. Jo sé perfectament perquè estic aquí, perquè no em vaig comportar correctament a les hores de classe i ara he d’assumir les conseqüències corresponents. Estic una mica desmoralitzat, ja que no m’agrada estar castigat. Però ara que penso, aquest és un bon moment per estudiar, per això mateix estic aprofitant el temps. Ara estic sol i hi ha un silenci sepulcral on només se sent el meu boli com escriu. En aquest moment podria plegar i sortir de l’aula però no és l’opció moralment correcta, ja que no és racional perquè tindria unes conseqüències molt més greus. Per tant, està decidit… Em quedo aquí!

No és fàcil tenir una amiga a molts quilòmetres de distància. A vegades es fa molt dur i més si és la meva millor amiga, la que m’ajuda en tot i sempre està quan la necessito. La vaig conèixer gràcies a un grup de WhatsApp. Mai m’hauria imaginat que una persona a través d’una pantalla es podria tornar tan important per a mi. Però sí, així va ser. Han passat els mesos i jo sé que si ella em faltés, la meva vida ja no seria la mateixa.
Va arribar el dia de veure’ns per primera vegada i jo no sabia com reaccionar després de tants mesos parlant. Anàvem a veure’ns! I així va ser, ens vam veure i ens vam convertir en persones imprescindibles en les nostres vides; ella per a mi i jo per a ella.
Ara ja falta poc perquè faci un any que la conec. Va ser el passat dia 6 de desembre quan vam començar a parlar. I ara puc assegurar que estic molt orgullosa de tenir una persona com ella al meu costat.

Només en pensar el que m’espera d’aquestes dues setmanes plenes d’exàmens, ja em desmotivo. Hauré d’estar moltes hores concentrada en el més important ara en mi: els estudis. I penso que seran molt avorrides, ja que no tindré cap dia per poder anar a treure al cavall o a comprar amb les meves amigues. M’hauré d’organitzar el temps per poder fer tot el que hauria de fer. La part positiva de tot això és que, passats els exàmens, tindré tot el temps del món per fer el que tant desitjo, el que ara mateix encara no puc fer.
Tot i així, sento una pressió en el que m’espera per part dels meus pares, ja que em jugo la nota del primer trimestre. Això tampoc m’ajuda gaire, però he de mirar de lluitar, ja que ells ho fan pel meu bé. Jo sé que no tot sortirà bé, però ho procuraré. Intentaré millorar i no desviar-me dels meus límits. Espero i desitjo que tot em vagi bé, que jo estigui satisfeta dels meus resultats i que els meus pares continuin orgullosos del meu treball i esforç.

Aquesta nit pràcticament no he dormit. Estic nerviós i preocupat. Ara estic al metro. Em dirigeixo cap a Barcelona per jugar un partit decisiu i, tot i que m’agradaria pensar si el maleït entrenador que tinc em farà jugar o no, recordo la redacció de castellà i les vuit-centes activitats que ens va dictar el professor de matemàtiques. També penso en què em dirà el meu pare de l’examen d’història de l’altre dia, que em va anar tan malament, i en la trobada d’aquesta tarda que tots els meus amics han fet a la muntanya. I jo… Vaja… Jo mai puc ser-hi.

De sobte, trobo que estava mig adormit i que m’he passat dues parades. Què em dirà l’entrenador? Què faig ara? És aquesta la vida que vull viure? És això el que veritablement vull, amb les circumstàncies que he fet que m’envoltessin? Què em veig obligat a fer…? Truco a la meva mare.

Des de ben joves tenim responsabilitats que hem de complir. Entre elles està la de fer els deures i estudiar per a l’escola. A mi, per exemple, no m’agrada fer els deures, però com sé que els he de fer, els faig. Però a l’hora d’estudiar per a un examen em costa molt de concentrar-me. I sé que si vull aprovar, hauré d’estudiar encara que no vulgui. És la meva responsabilitat fer-ho. Tot i així, ara decideixo no estudiar per a l’examen de demà i, en canvi, faig aquest escrit que tinc de deures. Sóc conscient que, si no he estudiat, segurament suspendré l’examen.

Molts cops ens veiem obligats a fer coses que no volem. I les hem de fer perquè és la nostra responsabilitat. Això em passa a mi amb els meus pares, ja que em diuen que he de fer un munt de coses, però no veuen que no puc fer-ho tot. Sempre els hi dic que no m’estressin, però en part sé que ho fan perquè jo millori en els estudis i m’adoni que la vida no és un camí de roses… Jo sé que ho he de fer, però també tinc el debat dins meu de què és el que jo vull fer en realitat. No m’agradaria defraudar-los, ja que m’ho han donat tot per a mi i per als meus germans. Però hi ha alguns moments que no puc més i voldria tirar la tovallola… Llavors és quan entro en conflicte amb mi mateixa i em pregunto: “És això el que realment vull?”. Tot i així, tinc clar que faré alguna cosa en un futur pròxim i haurà de ser qualsevol cosa que m’apassioni. Allò que hagi de fer, vull que surti perfecte per poder sentir-me orgullosa de mi mateixa.

-Ara?
-Sí, Mario, sí!
-Encara són les quatre…
-Ara!
Els deures són molt avorrits, però necessaris per poder decidir amb llibertat quan siguis gran. A més, serveixen per aprendre, ser més obert, rebutjar la ignorància i ser independents de tothom, ja que si no tenim coneixement no podem ser lliures. També, gràcies als deures, podem tenir una millor consciència de tot el món en general. Però per fer els deures s’ha de tenir responsabilitat. I això és una cosa que realment ben poca gent té… I aquestes persones són les que podrien treure bones notes i arribar a ser alguna cosa en la vida.

Des de petit que m’agrada jugar a videojocs d’acció en primera persona o d’estratègia. Jugar a qualsevol joc és un plaer, però necessita temps. Quan era més petit això no era cap problema, ja que disposava de tot el temps que volia, però ara ja no el tinc perquè hi ha més responsabilitats, sigui a casa o a l’escola. I això representa que no puc permetre’m el luxe de gaudir fent només el que m’agrada, però tot i així, ho faig… Crec que a diferència del que molta gent pensa (que el temps dedicat als videojocs són hores perdudes), les hores invertides per no estar estressat o preocupat són hores per estar feliç. Però aquesta mentalitat m’ha portat a repetir curs. Per tant, a partir d’ara, hauria de replantejar-ho millor.

Em sembla increïble que només en un mes s’acabi aquest any i comenci un altre de nou, amb moments i experiències noves. És impressionant el fet que ja hagin passat gairebé 365 dies. Això vol dir que tinc més moments i més records en el meu cap, que probablement d’aquí a un temps ja no recordaré, però que potser m’han fet canviar i marcar un abans i un després. I si en un futur em parés a pensar, el més probable és que m’adonés d’això. Ara mateix, sí que puc notar els canvis en el passat, com per exemple, si he canviat com a persona o si tots els que estaven abans amb mi, actualment encara hi són. Així que com més moments visquis, més canvis notaràs.

Gairebé les úniques persones que t’acompanyaran sempre i t’ajudaran en tot seran els de la teva família, malgrat alguns amics que sempre hagin estat amb tu o bé la teva parella. Penso que el problema realment està quan ens adonem massa tard del que ha passat o si, fins i tot, no ens adonem prou i seguim cometent encara els mateixos errors.

Potser d’aquí a un mes, en un dinar en família, el més probable és que trobem a faltar a algú de nosaltres, però penso que hem de comprendre que tots els que hi falten ja han format part dels moments de la nostra vida, siguin bons o dolents.