LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

S’ha acabat l’institut. Torno a casa i menjo amb afany el dinar que la meva mare m’ha preparat amb tota la seva estima i esforç. En acabar, rento els plats i me’n vaig a la meva habitació, on em passo la major part del temps que estic a casa. Allí m’organitzo per fer els deures i estudiar. Convençuda els començo a fer però els meus plans mai resulten tal com els havia previst. En aquell instant, la meva faceta gandula pren l’absolut control de la meva ment, del meu sentit del deure i de la meva culpabilitat. Res m’afecta, el no complir amb la responsabilitat de fer els deures, el ser incapaç de posar-me a fer feina. Res… Al final, amb esforç i deixant de banda les obsessions, trobo una sortida d’aquest bucle i aconsegueixo complir amb les meves obligacions. Aquest és el meu dia a dia.

Avui no és el meu dia. Després d’acabar l’entrenament, l’entrenador ha volgut parlar amb mi, ja que no havia mostrat interès dins la pista. Després de dir-li que no havia tingut un bon dia i que ja estava prou enfadada amb mi mateixa, m’ha aconsellat que en dies com aquests, hauria d’arribar a pensar des d’un punt més alt de maduresa i saber fer un canvi de “xip”.

Tots sabem que quan tenim un dia gris, per diverses raons, tot se’ns fa més difícil, i perdem les ganes de fer res… Però igualment, sóc conscient dels meus deures i, encara que sigui lliure de decidir si anar o no anar a l’entrenament en dies així, sé que estic compromesa amb l’equip. I avui, he decidit anar-hi però un cop allà, després que l’entrenador em cridés, m’he adonat que la meva actitud no era la correcta, però ja era massa tard per tornar a començar i desconnectar del dia que he portat i intentar que les coses vagin millor. He d’aprendre a saber l’actitud que he de tenir en cada moment i ser conscient de les seves conseqüències. Això és el que em diu l’entrenador mentre penso en les meves coses…

La meva mare m’ha dit que haig d’anar a posar la taula, però ara mateix em fa molta mandra, encara que no estigui fent res, sense tenir en compte que estic estirat al sofà amb els auriculars escoltant música. Quan em poso la meva música, entro en una altra dimensió i desconnecto de tot el que m’envolta. Però no només haig de pensar en mi, sinó que també amb tots els altres. Llavors, reflexiono i penso amb el que em diria la meva mare si no ho fes. Finalment acabo actuant i faig el deure que tenia pendent: posar la taula.

Sona el despertador a les 6.30 h i em llevo. Sempre sóc la primera a despertar-me a casa doncs el meu germà i la meva mare es desperten a les 7 h. Em llevo la primera, no per res en especial, sinó per no haver de fer cua per entrar al bany. Com deia, em llevo i directament em rento la cara i les dents, faig el llit, em vesteixo i faig el Cola Cao per al meu germà i per a mi. No és una obligació que tinc, ni de bon tros. Perfectament podria llevar-me tard o fins i tot a la tarda. Però, ho faig perquè la meva mare ja té prou feina amb nosaltres.

Cap de setmana, per fi!!! Ho necessitava urgentment després d’una setmana d’institut. La veritat és que aquest any ha començat força dur i jo vull treure molt bons resultats per entrar ben preparat al batxillerat, el qual ja tinc escollit.

Formo part d’un equip de futbol. Demà estic convocat al camp de l’Alella a les 8.15 h. Sona el despertador i m’envaeix una mandra immensa, però m’aixeco del llit perquè formo part de l’equip i sento que no els puc faltar.

El treball que fem és la suma del que fa cadascú de nosaltres i avui estic una mica nerviós. És el primer partit de la temporada i tinc un nou entrenador. Vull que vegi tot el que puc donar de mi mateix i el que puc aportar a l’equip.

Sento el soroll de la torradora, les torrades ja estan llestes, em mentalitzo de cara al partit i baixo a esmorzar.

Avui ha plogut. M’he aixecat sense ganes d’anar a les classes d’anglès de cada dimarts. Potser és pel mal temps, o simplement una mandra que qualsevol persona pot tenir en un dia així. Tot i això, segueix sent dimarts i a les 6.30 h començaran les classes.

Tot i ser un d’aquells dies per quedar-te al llit sense fer res… Sóc conscient que faria malament no anant-hi. És una obligació i, per tant, sé que és moral complir-la. Així doncs, sense cap excusa: ni pel temps ni per la meva mandra ni pel meu bé. Em poso les sabates i surto de casa.

Són les 9 h del matí. M’acabo d’aixecar del llit i els meus pares estan treballant. Com sempre, la meva mare m’escriu un full amb les tasques que he de fer durant el matí del dissabte, a vegades són moltes i a vegades només una. Amb poques ganes de veure el que he de fer avui, baixo al pis de baix i miro el full, per casualitat només he de fer una tasca: escombrar el jardí.

Mentre escombro el jardí, una pregunta em martelleja el cap: “per què he d’estar fent això i no estic al sofà mirant la televisió o fent una altra cosa millor?” La resposta se m’acudeix al cap d’uns minuts i és molt senzilla: és la meva responsabilitat. Sóc lliure i puc escollir de fer-ho o no fer-ho, però, si ho faig, la meva mare m’ho agrairà i si no ho faig, s’enfadarà. Al final decideixo acabar-ho i fer-ho amb més ganes de les que he començat.

Quan arriba la meva mare, òbviament em dóna les gràcies i estic content perquè sóc conscient del que he fet, fer cas a la meva mare i ajudar-la.

Els éssers humans sí que som responsables de la nostra llibertat, ja que som lliures d’escollir els camins que hem de triar al llarg de la nostra vida i per això, hem de pensar de quina manera ens afectarà el camí que escollim. Sí que som responsables! Vol dir que nosaltres tenim a càrrec nostre el camí que podem arribar a triar. Si es tria un mal camí, només la persona i la gent que l’envolta, com ara la família i els amics molt propers, patiran les conseqüències.

Estic a la meva habitació fent deures, és el pitjor dia de la setmana, he de fer moltes coses i no tinc gaire temps. Els meus pares em criden i em diuen que el Denver ha de sortir. Només em faltava passejar al Denver. Decideixo no treure’l a passeig, però no ha sortit al carrer des del matí.
Quan els meus pares arribin a casa em preguntaran si ha passejat; si els hi dic que sí, estic mentint als meus pares i si els hi dic que no s’enfadaran amb mi i hauré de passejar al gos.
Al final decideixo passejar al Denver, igualment que em quedi moltes coses a fer. El passeig no és gaire llarg, però igualment ha pogut fer les seves necessitats i els meus pares no em diran res.

Sóc a la classe, estem fent teoria. El professor parla tota l’estona amb el mateix to de veu. M’estic adormint, se’m tanquen els ulls, però haig de fer l’esforç d’obrir-los. Sóc conscient que hauria de prestar atenció i intentar entendre el que m’expliquen. Suposo que és el meu deure, per això estic asseguda a una cadira dins l’aula de l’institut. Per això m’haig d’aixecar cada dia a les set per començar les classes a les vuit i quart. Però després d’això, penso que hi ha moltes societats on les persones no arriben a tenir l’educació que hi ha al nostre país i no se’ls permet estudiar més o bé no creuen que això sigui necessari. I doncs, què és l’educació? Un dret, o un deure? Jo crec que tots tenim el dret d’anar a l’escola i d’obtenir un mínim de coneixements. Quan tens accés a una educació, aquesta comporta uns deures. A vegades tenir un bon ensenyament és un privilegi. Si no ens ensenyessin, no aprendríem i per tant no podríem evolucionar.