LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un dia apagat, un dia gris, un dia d’aquests que jo sempre he relacionat amb la tristesa, tal com seria un dia solejat amb l’alegria. Em veig en cor d’aprovar aquest curs però, per fer-ho, necessito tenir una certa responsabilitat de no perdre el bon ritme d’estudi. He de centrar-me en els meus deures i en les meves responsabilitats i més encara quan hi hagi la setmana d’exàmens. Tot i així, penso que cada dia és bo tenir una estona de relaxació o de temps lliure (sempre després d’haver acabat la feina) per descansar la ment. Sentir-te lliure de deures és una sensació fantàstica!

Coses tan necessàries com tenir menjar, dormir sota un sostre, tenir una família a prop ens donen la llibertat i la dignitat com a persones. Però no tothom té la sort de poder gaudir d’aquestes satisfaccions.

Moltes persones no prenem consciència de la importància de gaudir-les fins que les perdem. Per motius molt diversos, l’ésser humà pot trobar-se el dia menys esperat en una situació de mancança total, com en el cas dels milers de refugiats a Síria que fugen del seu país per motiu de la irracionalitat de la guerra.

Penso que tots tenim la responsabilitat d’atendre les seves necessitats i oferir-los una segona oportunitat per poder refer les seves vides. No podem defugir el deure de no ajudar-los perquè si ens passés a qualsevol de nosaltres, també esperaríem que ens ajudessin.

Aquesta notícia ha recorregut el món i molts ciutadans europeus voldrien acollir famílies sirianes com per exemple en el meu cas. Els governs, però, no tenen clar que fer amb aquestes persones, la qual cosa fa impossible, de moment, ajudar-los.

Sempre em passa el mateix, no em puc concentrar. He de fer els deures, però no puc, estic pensant en les meves coses, en el que m’ha passat o em passarà. Tinc el mòbil que no em para de sonar perquè la gent em parla tot el temps. Estic mirant la televisió que m’hipnotitza i després em ve una cançó al cap cosa que em porta a tenir ganes de ballar. Però els he de fer perquè si no em posaran un negatiu i em sentiré com si no fos prou intel·ligent per fer-los. La qüestió és que sí que puc i sé fer-los. Ara m’hi poso, seriosament. Paro la televisió, deixo el mòbil i em concentro. Quan els acabi, amb el temps que calgui, sense pressa, em sentiré bé amb mi mateixa, sense tenir aquell mal d’estómac quan em demanin els deures i no els tingui.

Un dia com qualsevol la meva mare em va dir que havia de parar la taula per sopar i jo estava ocupat acabant una pel·lícula de la televisió. Li vaig dir a la meva mare que s’esperés, que quedava molt poc per acabar però ella em va dir que ja tenia el sopar fet, que era tard i que demà havia d’anar a l’escola. Jo per dins sabia que era tard i que el sopar ja estava fet, però una part de mi volia acabar de veure la pel·lícula, tot sabent que potser la meva mare s’enfadaria. Al final vaig reflexionar sobre el que em va dir i vaig parar la taula. Tot just després de sopar, vaig acabar la pel·lícula.

Avui és Dimecres. Em toca fer de cangur del meu germà de sis anys perquè els meus pares han sortit i no tornaran fins a les set de la tarda. M’han donat un paper en què estava escrit tot allò que havia de fer. De cop i volta em sona el mòbil. És l’Albert. Em diu que dos carrers més avall de casa s’estan barallant dos nois. Em diu que vagi a veure-ho. Jo sé que la meva responsabilitat és cuidar del meu germà, però li dic que es quedi un moment sol a casa i que de seguida torno. Al cap d’una estona, quan arribo a casa, em trobo el meu germà plorant amb els meus pares davant. Els dic que he marxat un moment però em diuen que no hi ha excuses i que estic castigat. Quan me’n vaig a la meva habitació, reflexiono sobre el que he fet malament i, finalment, el que hauria d’haver fet, que era quedar-me a casa com m’havien dit els meus pares i cuidar del meu germà.

No sé què fer, estic indecís. Avui he anat a entrenar amb l’equip de futbol onze de Premià de Mar per decidir si, al final, deixava el futbol sala, esport en el qual he jugat durant deu anys. Durant l’entrenament, m’he divertit molt i els companys m’han semblat molt simpàtics però no estic convençut del tot, ja que deixaria de jugar amb els meus amics de sempre. Després de pensar-ho molt, he decidit que vull fer un canvi. Tot i que el meu pare m’ha advertit que no em fes enrere a mitja temporada, ho tinc clar: jugaré a futbol onze.

En tancar els ulls, vaig imaginar-me que estava conduint un cotxe de tan sols dues places i que l’estrenava avui. Em trobava just acabant de sortir del garatge i no sabia pas cap on em dirigia; però, tot i així, vaig seguir conduint.

Passant per davant d’una parada d’autobús, que es trobava prop d’allà on vivia, vaig fixar-me que hi havia dues persones esperant… La primera era una àvia molt malalta i calia portar-la a l’hospital urgentment. La segona persona era un amic meu. Ai no! Vaig fixar bé la mirada en ell i vaig caure en què era el meu millor amic, i que arribava tard a la feina.

Passava el temps i l’autobús no hi arribava. Mentrestant els observava, vaig preguntar-me: “Com podria ajudar-los?”

Vaig pensar en dues opcions: portar a l’àvia a l’hospital o portar al meu amic a la feina. Però cap de les dues opcions solucionava ambdós problemes. Finalment, vaig decidir que la millor opció era deixar-li el cotxe al meu millor amic i que ell mateix portés a l’àvia a l’hospital, així els dos arribarien a temps allà on hi havien d’anar.

S’ha acabat l’institut. Torno a casa i menjo amb afany el dinar que la meva mare m’ha preparat amb tota la seva estima i esforç. En acabar, rento els plats i me’n vaig a la meva habitació, on em passo la major part del temps que estic a casa. Allí m’organitzo per fer els deures i estudiar. Convençuda els començo a fer però els meus plans mai resulten tal com els havia previst. En aquell instant, la meva faceta gandula pren l’absolut control de la meva ment, del meu sentit del deure i de la meva culpabilitat. Res m’afecta, el no complir amb la responsabilitat de fer els deures, el ser incapaç de posar-me a fer feina. Res… Al final, amb esforç i deixant de banda les obsessions, trobo una sortida d’aquest bucle i aconsegueixo complir amb les meves obligacions. Aquest és el meu dia a dia.

Avui no és el meu dia. Després d’acabar l’entrenament, l’entrenador ha volgut parlar amb mi, ja que no havia mostrat interès dins la pista. Després de dir-li que no havia tingut un bon dia i que ja estava prou enfadada amb mi mateixa, m’ha aconsellat que en dies com aquests, hauria d’arribar a pensar des d’un punt més alt de maduresa i saber fer un canvi de “xip”.

Tots sabem que quan tenim un dia gris, per diverses raons, tot se’ns fa més difícil, i perdem les ganes de fer res… Però igualment, sóc conscient dels meus deures i, encara que sigui lliure de decidir si anar o no anar a l’entrenament en dies així, sé que estic compromesa amb l’equip. I avui, he decidit anar-hi però un cop allà, després que l’entrenador em cridés, m’he adonat que la meva actitud no era la correcta, però ja era massa tard per tornar a començar i desconnectar del dia que he portat i intentar que les coses vagin millor. He d’aprendre a saber l’actitud que he de tenir en cada moment i ser conscient de les seves conseqüències. Això és el que em diu l’entrenador mentre penso en les meves coses…

La meva mare m’ha dit que haig d’anar a posar la taula, però ara mateix em fa molta mandra, encara que no estigui fent res, sense tenir en compte que estic estirat al sofà amb els auriculars escoltant música. Quan em poso la meva música, entro en una altra dimensió i desconnecto de tot el que m’envolta. Però no només haig de pensar en mi, sinó que també amb tots els altres. Llavors, reflexiono i penso amb el que em diria la meva mare si no ho fes. Finalment acabo actuant i faig el deure que tenia pendent: posar la taula.