LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una llei és una norma jurídica dictada pel legislador, en què es mana o es prohibeix alguna cosa d’acord amb la justícia. Si no s’obeeixen aquestes normes, la persona serà sancionada.

La nostra societat està regulada per una sèrie de lleis i normes. Totes aquestes, s’han de respectar perquè en cas contrari, la persona estarà obligada a ser castigada. Aquestes lleis ens ajuden a separar el que és bo del que és dolent dins d’una societat. Per això, sense les normes no podríem conviure en pau, ja que tothom faria el que volgués i més d’una persona sortiria perdent.

Moltes de les lleis imposades són injustes per algunes persones, per això moltes vegades m’agradaria viure en un món completament lliure, sense lleis i que les persones busquessin la seva pròpia harmonia. Però estar en un món sense cap llei seria impossible, ja que no totes les persones tenen el benefici d’ajudar a altres i no tothom fa actes bons. Per tant, no penso que les lleis estiguin lligades a la llibertat d’una persona.

Que seria del món sense les lleis? Aquesta és una de les preguntes que moltes vegades em faig a mi mateix. Penso que la societat seria completament diferent de la d’avui, molta gent faria actes malèfics i dolents, i no serien castigats. Les persones no s’ajudarien entre elles i hi hauria un caos immens en el món.

La meva conclusió és que les lleis són essencials per tenir un món just i castigar a les persones que no fan actes bons dins d’una societat. Les persones sense cap acte dolent es beneficiaran per elles mateixes i les persones que són dolentes amb els altres o fent actes malvats, tindran el càstig que es mereixen.

Tinc un germà petit que la meva mare em fa cuidar a les tardes quan els meus pares treballen i és una obligació que no puc evitar. Tinc el deure de vigilar-lo però, al cap i a la fi, no només és el meu deure. Quan vull passar les tardes amb els meus amics, ell sempre ha de venir amb mi i em sento molt incòmoda quan l’haig de vigilar davant d’ells.

En aquesta obligació haig de ser prudent amb les accions que faig conscient o inconscientment perquè si alguna cosa falla, pot acabar perjudicant-lo a ell i als altres que l’envolten.

Haig d’estar al càrrec de tot el que succeeixi durant aquell període de temps en el que els meus pares m’han deixat al meu germà. Així podré demostrar que sóc moralment responsable.

M’acabo de despertar, crec que no vull sortir del llit. M’intento tornar a dormir però sempre hi ha el típic veí pesat que es posa a fer soroll de bon matí. Un veí que pica la paret amb algun objecte, probablement un martell. Però qui fa això a les 9 h del matí?
Penso que és millor aixecar-me, ja que he d’anar a esmorzar i no aguanto més els cops. Baixo les escales i me’n vaig a la cuina. En arribar, veig que no hi ha pràcticament cap cosa que em vingui de gust i decideixo tornar a pujar a veure si puc tornar a dormir. En estirar-me al llit, amb el soroll del veí, no puc ni tancar els ulls.
Penso que no puc ser l’única persona que li deu passar això. Però ja ha passat mitja hora i no crec que aguanti fins a les dues sense menjar. Així que acabo pensant més en el que haig de fer (aprofitar el temps) que no pas en el que vull (quedar-me dormint), resolent així els problemes del veí i de la gana.

Fa un dia apagat, un dia gris, un dia d’aquests que jo sempre he relacionat amb la tristesa, tal com seria un dia solejat amb l’alegria. Em veig en cor d’aprovar aquest curs però, per fer-ho, necessito tenir una certa responsabilitat de no perdre el bon ritme d’estudi. He de centrar-me en els meus deures i en les meves responsabilitats i més encara quan hi hagi la setmana d’exàmens. Tot i així, penso que cada dia és bo tenir una estona de relaxació o de temps lliure (sempre després d’haver acabat la feina) per descansar la ment. Sentir-te lliure de deures és una sensació fantàstica!

Coses tan necessàries com tenir menjar, dormir sota un sostre, tenir una família a prop ens donen la llibertat i la dignitat com a persones. Però no tothom té la sort de poder gaudir d’aquestes satisfaccions.

Moltes persones no prenem consciència de la importància de gaudir-les fins que les perdem. Per motius molt diversos, l’ésser humà pot trobar-se el dia menys esperat en una situació de mancança total, com en el cas dels milers de refugiats a Síria que fugen del seu país per motiu de la irracionalitat de la guerra.

Penso que tots tenim la responsabilitat d’atendre les seves necessitats i oferir-los una segona oportunitat per poder refer les seves vides. No podem defugir el deure de no ajudar-los perquè si ens passés a qualsevol de nosaltres, també esperaríem que ens ajudessin.

Aquesta notícia ha recorregut el món i molts ciutadans europeus voldrien acollir famílies sirianes com per exemple en el meu cas. Els governs, però, no tenen clar que fer amb aquestes persones, la qual cosa fa impossible, de moment, ajudar-los.

Sempre em passa el mateix, no em puc concentrar. He de fer els deures, però no puc, estic pensant en les meves coses, en el que m’ha passat o em passarà. Tinc el mòbil que no em para de sonar perquè la gent em parla tot el temps. Estic mirant la televisió que m’hipnotitza i després em ve una cançó al cap cosa que em porta a tenir ganes de ballar. Però els he de fer perquè si no em posaran un negatiu i em sentiré com si no fos prou intel·ligent per fer-los. La qüestió és que sí que puc i sé fer-los. Ara m’hi poso, seriosament. Paro la televisió, deixo el mòbil i em concentro. Quan els acabi, amb el temps que calgui, sense pressa, em sentiré bé amb mi mateixa, sense tenir aquell mal d’estómac quan em demanin els deures i no els tingui.

Un dia com qualsevol la meva mare em va dir que havia de parar la taula per sopar i jo estava ocupat acabant una pel·lícula de la televisió. Li vaig dir a la meva mare que s’esperés, que quedava molt poc per acabar però ella em va dir que ja tenia el sopar fet, que era tard i que demà havia d’anar a l’escola. Jo per dins sabia que era tard i que el sopar ja estava fet, però una part de mi volia acabar de veure la pel·lícula, tot sabent que potser la meva mare s’enfadaria. Al final vaig reflexionar sobre el que em va dir i vaig parar la taula. Tot just després de sopar, vaig acabar la pel·lícula.

Avui és Dimecres. Em toca fer de cangur del meu germà de sis anys perquè els meus pares han sortit i no tornaran fins a les set de la tarda. M’han donat un paper en què estava escrit tot allò que havia de fer. De cop i volta em sona el mòbil. És l’Albert. Em diu que dos carrers més avall de casa s’estan barallant dos nois. Em diu que vagi a veure-ho. Jo sé que la meva responsabilitat és cuidar del meu germà, però li dic que es quedi un moment sol a casa i que de seguida torno. Al cap d’una estona, quan arribo a casa, em trobo el meu germà plorant amb els meus pares davant. Els dic que he marxat un moment però em diuen que no hi ha excuses i que estic castigat. Quan me’n vaig a la meva habitació, reflexiono sobre el que he fet malament i, finalment, el que hauria d’haver fet, que era quedar-me a casa com m’havien dit els meus pares i cuidar del meu germà.

No sé què fer, estic indecís. Avui he anat a entrenar amb l’equip de futbol onze de Premià de Mar per decidir si, al final, deixava el futbol sala, esport en el qual he jugat durant deu anys. Durant l’entrenament, m’he divertit molt i els companys m’han semblat molt simpàtics però no estic convençut del tot, ja que deixaria de jugar amb els meus amics de sempre. Després de pensar-ho molt, he decidit que vull fer un canvi. Tot i que el meu pare m’ha advertit que no em fes enrere a mitja temporada, ho tinc clar: jugaré a futbol onze.

En tancar els ulls, vaig imaginar-me que estava conduint un cotxe de tan sols dues places i que l’estrenava avui. Em trobava just acabant de sortir del garatge i no sabia pas cap on em dirigia; però, tot i així, vaig seguir conduint.

Passant per davant d’una parada d’autobús, que es trobava prop d’allà on vivia, vaig fixar-me que hi havia dues persones esperant… La primera era una àvia molt malalta i calia portar-la a l’hospital urgentment. La segona persona era un amic meu. Ai no! Vaig fixar bé la mirada en ell i vaig caure en què era el meu millor amic, i que arribava tard a la feina.

Passava el temps i l’autobús no hi arribava. Mentrestant els observava, vaig preguntar-me: “Com podria ajudar-los?”

Vaig pensar en dues opcions: portar a l’àvia a l’hospital o portar al meu amic a la feina. Però cap de les dues opcions solucionava ambdós problemes. Finalment, vaig decidir que la millor opció era deixar-li el cotxe al meu millor amic i que ell mateix portés a l’àvia a l’hospital, així els dos arribarien a temps allà on hi havien d’anar.