LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Llegó el jueves y sobre las cinco y media de la tarde se me ocurrió llamar a Alberto para preguntarle una cuestión relacionada con química. Él me la respondió y me dijo que estaban estudiando en la biblioteca y que fuera. En ese momento pensé que si iba, tendría más posibilidades de aprobar y en diez minutos ya estaba allí. Al llegar mi sorpresa fue ver que había mucha gente: Pol, Alberto, Sara, Marina, Fede, Oscar, Enric, Mónica…

Lo primero que hice fue sentarme con Pol e intentar resolver algunos problemas. En ese mismo instante me di cuenta que estaba muy jodido porque no sabía muy bien cuáles eran las valencias de cada elemento. Ante esa adversidad lo que hice fue dividirlas en grupos e intentar aprendérmelas. Una vez estuve convencido de que me las sabía fui a mi casa a buscar la libreta con los apuntes.

Al volver a la biblioteca repase con Pol y Alberto las diferentes maneras de formular según los elementos. Mientras repasaba se empezó a ir la gente y solo quedemos yo, Sara, Marina, Pol, Alberto y Mónica. A las ocho y cuarto cuando estábamos a punto de acabar de repasar y pensando que la biblioteca cerraba a las doce se apagaron las luces. En ese momento nos enteramos que a las ocho y media cerraban y reabrían de nueve a doce.

Lo que hicimos fue salir al parque a acabar de repasar porque yo me tenía que ir a las nueve a casa. En esos treinta minutos me lo pasé muy bien porque aparte de repasar nos echamos unas risas. Llegó la hora de irme y me fui con la sensación de que había aprovechado mucho la tarde.

Hoy he llegado a clase y a medida que se acercaba el examen me he ido poniendo muy nervioso, más de lo normal. Me han tranquilizado dos hechos: el primero, antes del patio tenía una presentación de tecnología y me ha salido muy bien, hecho que me ha dado confianza; el segundo, que en la hora del patio Alberto que había hecho el examen me ha dicho que era muy fácil.

Finalmente he hecho el examen y lo he acabado con la sensación de que lo he hecho lo mejor que he podido, para mí esto es lo más importante. Estoy muy contento por tener estos compañeros y compañeras que a mi parecer han hecho que haga un mejor examen.

Víctor

En aquestes últimes setmanes, com és normal, tothom va una mica estressat. Els exàmens es concentren en pocs dies i ningú té temps per res més que no sigui estudiar. Suposo que el truc és prendre-t’ho amb calma i començar a fer esquemes i resums amb antelació, però tot s’ha de dir, és una mica difícil.

L’altre dia ho estava comentant amb el meu pare, li deia que no sabia com organitzar-me i que a més a més cada dia se’m feia més llarg i difícil de superar. Només pensava en el que hi ha per venir, és a dir, un munt d’exàmens i tardes d’estudi. Esperava que em digués alguna cosa que m’animés, com per exemple que el curs s’acabava i només calia l’últim esforç, però, no em va respondre. Simplement es va limitar a agafar un llibre de l’estanteria de la sala d’estar, i deixar-lo amb cura sobre la taula, davant meu. Em va dir que en llegís el petit resum que hi havia escrit a la contraportada. Es titulava “También esto pasará”, no entenia gairebé a on volia arribar, però vaig decidir seguir-li la corrent. A mesura que avançava, anava entenent a què es referia. Parlava d’una nena, la qual, malauradament, havia passat per situacions molt difícils, li va preguntar a la seva àvia quina era la frase que servia per a qualsevol situació, l’àvia li va respondre: “También esto pasará”.

En la meva opinió, aquesta oració dona resposta amb poques paraules i d’una manera molt simple a qualsevol tipus de situació, i és totalment cert que tant les coses que esperem amb ànsia com les que semblen que no acabin mai de passar acabaran per fer-ho.

Ara aquesta setmana tan difícil ja ha acabat i la veritat és que estic força satisfeta. No fa ni quatre dies se’m feia una muntanya, però ara ja està. Ara només penso en el viatge a Venècia i l’estiu que m’espera, però, tal com diu el llibre, també això passarà.

Laia

Estem exactament a una setmana del final de curs. Aquest any, el curs ha passat molt ràpid, sembla que fa dos dies que vam començar el curs al setembre i ara ja estem a Juny. Ja hem passat l’últim curs de l’Educació Secundària Obligatòria, i ara ve el moment en què podem triar, podem decidir si continuar estudiant o no.

Molts dels companys de classe que sempre han anat amb nosaltres, marxaran, triaran camins diferents del nostre, i marxaran del nostre costat. Aquest fet, em fa entristir una mica, ja que odio acomiadar-me de la gent, i sé que segurament, molts de nosaltres deixarem de veure’ns. Però en la vida tot arriba, i algunes persones seguiran el nostre mateix camí i d’altres marxaran. I encara que no ens agradi la idea de separar-nos, haurem d’acostumar-nos i trobar temps fora de classe per retrobar-nos amb els nostres amics.

Però aquells qui vulguem seguir amb els estudis, haurem de cursar dos anys de curs de grau mitjà o batxillerat abans d’anar a la Universitat. Jo he pres la decisió de fer batxillerat a l’institut, per després anar a la Universitat a fer un grau de Periodisme. He triat aquesta carrera perquè m’agrada molt el món de la comunicació, i especialment els idiomes i les notícies d’arreu del món.

Els quatre anys de l’ESO han sigut llargs i intensos, però m’emporto ple de coses bones, i també de dolentes; les intenses hores d’estudi per als exàmens, les interessants o no tan interessants lectures, les tardes de fer treballs amb els nostres companys, les hores del pati amb els amics, tots els professors que ens han ensenyat coses que ens han agradat més o menys, però que ens seran útils al llarg de la nostra vida, i molts moments més. He pogut conèixer moltes persones que no coneixia abans, i que m’han caigut molt bé, i sobretot m’emporto un munt de records tant de companys, amics, professors, com de moments viscuts com les excursions, classes, treballs, etc. I ara, per concloure el nostre pas per l’institut, farem un viatge a Itàlia, on segur que ens ho passem molt bé.

Laia

Este verano será diferente a los demás porque me voy dos meses a Colombia, mi país natal. Por una parte estoy muy contenta de ir, ya que podré ver a mi familia de nuevo. Hace tres años que no veo ni a mis abuelos ni a mi padre, y la verdad es que les echo muchísimo de menos porque son personas muy importantes para mí. Pero por otro lado, me da un poco de pena irme porque estaré mucho tiempo sin ver a mis amigas y no podré disfrutar el verano aquí, la playa, las fiestas…

Me encanta viajar, me encantan los aviones y me encanta conocer sitios nuevos, pero esta vez estoy un poco asustada porque viajaré sola. Primero cogeré un avión que me llevará hasta Madrid, y allí tendré que hacer transbordo y esperar tres horas en el aeropuerto, y por último cogeré el avión que me llevará directo a Bogotá. Será un viaje cansado y un poco aburrido. En total estaré 14 horas en el avión.

Estoy ansiosa por estar allí, por volver al lugar donde pasé una infancia inolvidable. Tengo muchísimas ganas de ver a mi familia, de abrazarlos de nuevo y de disfrutar al máximo y recuperar el tiempo perdido. Estoy segura de que será un viaje increíble y me lo pasaré en grande.

Valentina

Qué significa Beckens? Para los demás tal vez no significa nada pero para mí significa muchas cosas, a pesar de que yo tampoco sé lo que quiere decir, solo sé que es una palabra alemana. Pues esta palabra surgió del nombre de un grupo de WhatsApp que crearon Marta y Valentina. A partir de este grupo se creó la Mafia Beckens  de la cual las integrante somos Anna, Ivet, Paula, Valen, Marta y yo.

Las beckens somos un mafia literalmente, los problemas de una se convierte en el de todas; si te metes con una te metes con todas, si llora una las otros le decimos “a quien hay que matar” jejeje. La verdad es que hemos creado un vínculo muy fuerte. Todas tenemos nuestro papel en la mafia y diferentes personalidades: Ivet es la más callada de todas, creo que la más sensible, Paula es un poco reservada y no suele responder a las provocaciones, como dice ella: “no me rebajo a su nivel, yo soy elegante”, pero ojo cuando se revela! Anna es la que más se preocupa de todo, la que conoce a todo el mundo, es nuestra “relaciones públicas”. Marta es la más agresiva, no aconsejaría meterse con ella, pues da mucho miedo cuando se enfada, Valentina es la que se altera con facilidad, la más contestona por así decirlo. Yo más bien soy la esencia o regla que tiene que tener cualquier grupo, según las películas de Hollywood, yo soy “la nigga”, la del acento caribeño, la que nunca para quieta, pues soy un nervio, aunque también hago el papel de “mami “de todas.

Sinceramente cualquiera que nos no conoce pensaría que estamos locas por la forma en la que actuamos y nos tratamos, pero la verdad es que todos los insultos son con amor y todas las bromas quieren decir lo contrario. Las beckens  me ponen mi mundo… la verdad no sé cómo, porque mi mundo ya vino de cabeza de fábrica. Pero la verdad es que no quisiera que esta “mafia” que hemos creado se destruya, ya que hacen mi vida más divertida y los días de escuela más llevaderos. Y aunque no lo parezca, en el fondo somos buenas niñas.

Nicole

Vull un estiu inoblidable. Bàsicament l’ESO ja esta acabada, només falta un mes per anar al viatge de fi de curs. Estic nerviosa i il·lusionadíssima. Aquest any he après moltes coses, he fet amigues, he tingut decepcions, però també, moltes alegries. Aquest any he madurat, però em falta molt per aprendre.

Com que ja fa calor i estem pràcticament a l’estiu, m’he començat a plantejar com seria el meu estiu perfecte. Estar amb les amigues, anar a la platja, viatjar, anar al poble dels meus avis, no tocar ni un llibre (això serà gairebé impossible, ja que potser me’n queda alguna), bàsicament, no fer res, relaxar-me i gaudir del millor estiu.

Just farà un o dos mesos que els meus tiets em van convidar a passar una setmana a un veler amb amics d’ells i nens de totes les edats. Jo estic molt il·lusionada, penso que serà una gran experiència i que m’ho passaré genial. Ahir vam tenir una reunió i ens han dit tot el que hem de portar, i els encarregats de les tasques i de les guàrdies. El meu pare m’ha dit que si em queda mes d’una assignatura no hi aniré, encara que ja tingui el bitllet d’avió, jo em vaig enfadar moltíssim amb ell. Però, després, vaig reflexionar i vaig decidir que aquest mes que queda havia de concentrar-me al màxim, posar tota la voluntat que pugui, entregar els deures i estudiar molt, per així poder gaudir del meu estiu perfecte tan esperat.

Maria

L’altre dia, a llatí, vam fer una classe sobre l’evolució de les paraules llatines fins a convertir-se en paraules d’altres idiomes que nosaltres coneixem. Va ser molt interessant perquè vam poder descobrir la història d’algunes paraules.

Llavors em vaig començar a interessar pel tema i vaig decidir investigar. L’etimologia és l’estudi de l’origen de les paraules, des de la seva formació fins als canvis que el seu significat ha patit al llarg dels anys. Les paraules són molt importants perquè les persones les utilitzem per expressar-nos, per transmetre els nostres sentiments i les nostres idees a altres persones que ens envolten i a nosaltres mateixos, ja que, amb paraules, narrem tot el que ens passa pel cap. Cada una d’aquestes paraules, com ja he dit abans, té una història que l’ha transformat fins a ser tal com la coneixem avui en dia, com les espècies i la teoria de l’evolució.

Tant el català com el castellà, les nostres llengües maternes, són llengües romàniques, és a dir, que provenen del llatí. Però això no vol dir que les paraules que nosaltres utilitzem tinguin el mateix significat de la paraula de la qual provenen. Això canvia i crea un significat ocult a la nostra parla. Per exemple, la paraula “perfecte” prové del llatí “perfeciō”, que vol dir “fet completament”. Així que quan nosaltres diem que una cosa està ben feta, també estem dient que està completament fet perquè la paraula encara no ha perdut totalment el seu significat anterior. Això, a mi em sembla fascinant.

Per altra banda, moltes paraules tenen més d’un significat ja sigui denotatiu o connotatiu per a cada persona, així com les diferents paraules entre les diferents llengües. Això pot crear confusions entre les persones que intercanvien aquestes paraules, però també fa que el món s’ompli d’idees i d’experiències diferents i fa que la simplicitat d’un vocabulari sigui un misteri per descobrir.

Per últim, acabo ja amb aquest text que no pretenia que fos tan llarg, vull mencionar que hi ha llengües que compten amb paraules per descriure coses o sensacions més específiques de les que podríem amb la nostra. Per exemple, en francès tenim la paraula “sillage”, que significa “deixar un rastre darrere d’un mateix”. Bonica paraula per descriure-ho, oi?

Blanca

Des de fa bastant de temps que porto donant-li voltes al tema, i és que no és perquè tingui algun tipus d’obsessió amb la llibertat ni res semblant sinó més aviat que no hi crec, i per més que m’expliquin punts de vista en els quals la llibertat és irrefutable, no em convenç de cap de les maneres.

Vivim simulant una falsa llibertat, creiem que el nostre camí és totalment decisió nostra mentre que en el nostre camí nosaltres influïm ben poc. Sí és cert que pots guiar cap a una meta el teu viatge però malgrat això no seràs lliure, més aviat seràs una persona més guiada per una societat. I és que si parlem de llibertat us ho puc permetre quasi tot, però dir que aquesta societat és lliure no, ja que sempre la societat exerceix un pes invisible sobre les nostres decisions, amb això no vull dir que jo sigui una espècie de súper savi i estigui fora d’aquest pes que ens fa suportar la societat sinó més aviat al contrari, jo sóc com tots vosaltres i també sense adonar-me caic en aquest joc que ens fa jugar la societat.

I arribats en aquest punt de l’escrit crec que va essent hora que us digui el perquè crec que vivim un falsa llibertat, el perquè? Simple. Vivim en un món de tòpics i amb tòpics no em refereixo a fets com que una persona que és de religió islàmica és un terrorista, sinó que em refereixo a les imposicions en forma de convencionalismes, un exemple clar és quan es diu que el color blau és per a nens i el rosa per a nenes, i així podria estar escrivint línees i línees d’exemples, però bé, això ja seria anar-se’n del tema.

Crec que les imposicions que ens vénen donades des de petits són les que ens fan viure una falsa llibertat, ja que en venir-nos imposades des d’abans que nosaltres tinguéssim ús de la raó, fan que ignorem gran part de les possibilitats que se’ns brindarien en ser realment lliures. No serem lliures fins que no siguem capaços de trencar amb les imposicions donades, cosa que és tan difícil que jo dubto viure en una llibertat real.

Guillem

He decidit tractar l’últim text d’aquest curs contestant a les preguntes que em vas questionar anteriorment en el text titulat “Millors amics”. He fet una petita enquesta demanant a una colla de persones quins els sembla que són els “requisits d’una bona amistat” i han sortit els requisits següents:

– La confiança, poder explicar tot encara que sigui bo o dolent perquè han de saber entendre’t i donar-te suport amb el que faci falta

– La sinceritat, si un/a amiga/amic és “fals” afecta molt a la persona del qual és amic/amiga.

– El respecte

– La tolerància

– La complicitat

– La diversió

– La fidelitat

– La comunicació

Hi ha gent que està a favor dels requisits que vaig publicar anteriorment  ja que la seva opinió consta que l’amistat és el que et fa feliç, però també hi ha gent que no ho esta ja que pensa que és menys important que la confiança i la sinceritat.

Al finalitzar l’enquesta he tret diverses conclucions. En aquesta societat hi predominen els requisits d’una bona confiança i sinceritat entre les persones i molta comunicació. He observat com hi han molts punts de vista de veure l’amistat.

Marina

Todos tenemos un sueño, algo que nos gustaría cumplir con todas nuestras fuerzas y que de verdad nos haga ilusión. Este es mi sueño: coger una mochila, meter cuatro camisetas, cuatro pantalones y un par de calcetines e irme, irme lejos, muy lejos; pero no a cualquier lado. Podría irme a Noruega pero hace demasiado frío, podría irme a Canarias pero está demasiado cerca, podría irme a muchos lados pero yo quiero poner rumbo a la India.
¿y por qué a la India? La respuesta es fácil. Es un país, que en mi opinión desprende vida; a pesar de que está lleno de pobreza la gente sonríe y la religión y la cultura llenan el país de clores. Es una aventura, un sueño, el que más me gustaría cumplir y el que voy a cumplir cueste lo que cueste.

Mariona