LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És difícil aconseguir la pau interior enmig de l’enrenou del dia a dia, requereix molt treball i disciplina… però és molt necessari. Per poder seguir endavant amb les nostres vides hem d’acceptar aquelles dificultats que la vida ens presenta i trobar solucions als nostres problemes, és a dir, hem de tractar de tenir aquesta pau, aquest minut amb nosaltres mateixos.

Hi ha moments de la vida en els quals pensem que ens vindria bé un nou començament, però a l’hora de la veritat ens adonem que no és tan fàcil: tenim cansament, tristesa, les coses no han sortit com planejàvem… Quan ja es té una vida, no és fàcil canviar-la i moltes vegades realitzar canvis se’ns fan irrealistas. Però no per això hem de conformar-nos i detenir-nos: hem de trobar la manera de seguir endavant aconseguint la pau que tanta falta ens fa.

Per a això, hem de posar prioritats i tractar de viure vides tranquil·les… i com s’aconsegueix aquesta pau? simplement pagant el que debem, encara que ens quedem sense res, la qual cosa ens hem endeutat és la nostra culpa. Ara ésel moment d’enfrontar-nos als fets, i això ens farà lliures d’alguna manera.

Paula

Escullo cuidar de mi, ser feliç.
Hi ha persones, de vegades amics, que no aporten res bé a les nostres vides. Persones que només saben criticar i veure el dolent en els altres. Són persones plenes de ràbia, rancor i enveja. No ens convé estar al costat de persones així. Hem de buscar la nostra felicitat, veure la vida de forma positiva, i si passem temps amb aquestes persones ens acabaran contagiant i amargant.

Quan algú t’ofereix alguna cosa que no vols, ho reps? Clar que no; ja que no tens perquè rebre-ho. Igualment, quan una persona s’apropa a tu ple de ràbia, enveja i rancors, t’està dient que l’acceptis amb totes aquestes càrregues que porta. I no l’acceptes en la teva vida, per a què? Per fer que la teva vida també sigui trista?

Sempre tenim l’opció de triar si viure amagadament o intentant ser felices. JO VULL SER FELIÇ i cada dia tracto de ser-ho, tracto d’ajudar a moltes persones i no tinc cabuda en el meu cor ni temps per a persones tan amargades.

Paula

Intento concentrar-me però no puc. De fons se sent el soroll de les rodes dels cotxes de joguina que el meu germà fa rodar amunt i avall. La meva mare parla per telèfon a la cuina mentre s’acaba de fer el sopar (verdura i peix, per mala sort). Del radiocasset del menjador sona Yesterday dels Beatles. Pot ser que totes aquestes coses em distreguin i per això no em concentri, però em distrec perquè no em ve de gust estudiar, no vull estudiar. No m’agrada com a la majoria de gent, però clar, ho haig de fer. Sóc lliure de no fer-ho, però sinó ho faig deixaré de ser lliure en altres coses. Ara estic decidint escriure això i no estudiar, i sí, sé que probablement suspendré i òbviament em preocupa, però em preocupa més pensar en altres coses. Potser és que no sé estudiar, no ho sé, però la majoria de cops que m’hi poso suspenc l’examen, i penso: “i per això perdo el temps estudiant?” Aquí es quan passo d’estudiar i faig el que estic fent ara; no estudiar.

Paula

El 22 de març de 1997 va néixer una de les persones més importants de la meva vida, una persona que sempre ha estat al meu costat, ha compartit mil moments amb mi, la meva confident. Però els anys corren i les persones ens anem fent grans.

Per fi ha arribat el dia tan esperat per tots, però sobretot per la protagonista, la Júlia, avui la meva germana fa 18 anys! Portem mesos i mesos organitzant-li una festa per celebrar el seu divuitè aniversari, ja que és un dia molt especial i s’ha de celebrar com mai.

La festa ha estat a Mataró, a un local que hem llogat, a “Fem festa”, ella ha escollit els convidats, però la resta estava en mans dels meus pares i meves. Hem fet que la festa giri entorn els Goya, tot era de color negre, vermell i daurat, i òbviament, ella és la súper estrella. Ella ha anat vestida amb un vestit vermell, estava preciosa, i la resta de convidats hem hagut d’anar negres o foscos de roba.

El que no sabia era la sorpresa que li esperava en sortir de casa, just a la porta l’estava esperant una Limusina rosa, ja que és el seu color preferit. La seva cara ha sigut tot un panorama, li ha encantat.

Jo, tenia clar que ella volia semblar una princesa, i ho ha estat, bé, ho és, i es mereixia moltíssim aquesta festa.

Aquest any, és un any molt intens, els meus pares fan 25 anys de casats, la Júlia fa 18 anys, acaba el batxillerat, fa la selectivitat, entra a la Universitat i es treu el carnet de cotxe, i pel demès tot segueix igual, bé, jo acabo quart d’ESO i marxo de viatge a Itàlia, que també en tinc moltíssimes ganes. Serà un any perfecte!

Anna Montagut