LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Realment, no t’ha passat mai el fet de tenir ganes de cridar al món el que et passa i desfogar-te?

L’edat per la qual estem passant jo i els meus amics, és una època de la vida difícil, es tenen problemes i les hormones són difícils de controlar, tant et pots posar a plorar com de cop i volta no poder parar de riure, i el pitjor és que els pares o familiars no ho entenen, no entenen com de cop i volta pots estar plorant tancada a l’habitació i llavors venen les preocupacions per part seva.

La millor font per desfogar-se dels problemes és tancar-se a l’habitació, els auriculars a les orelles amb la música ben alta i una cançó trista o amb molt de sentiment, en començar a recordar moments i problemes llisquen llàgrimes galtes avall i el teu cos a poc a poc se sent millor, en el meu cas sortir a córrer per muntanya amb una bona música m’ajuda a desconnectar. Encara que acudir a les bones amistats també és una de les millors opcions, explicar a algú altre el que et preocupa et pot ajudar molt i es pot rebre ajudes o consells.

En definitiva, els que pensen que l’adolescència és fàcil van ben equivocats, és una de les edats més complicades però amb la nostra energia i empenta tirem endavant.

Maria

Fa uns dies la professora de biologia ens va dir que si volíem pujar 0,5 punts de la nota de l’examen, podíem entregar-li un article i un resum sobre un tema que podíem escollir d’una llista que ella ens va dir. Vaig escollir buscar un article al diari sobre els animals en perill d’extinció, vaig triar aquest perquè els altres no em cridaven prou l’atenció per fer un treball i preferia parlar sobre els animals.

El dia abans de l’entrega dels treballs, vaig  buscar algun article relacionat amb el tema que havia escollit al primer diari que vaig trobar-me per casa, però no hi vaig trobar res, aleshores vaig decidir buscar a internet, ja que allà segur que em sortiria més informació.

Després d’estar buscant deu minuts alguna notícia interessant sobre els animals en perill d’extinció que hi ha al planeta, vaig trobar una que em va interessar al diari ARA, explicava que fa dues dècades les organitzacions animalistes van aconseguir treure de perill als rinoceronts de l’Àfrica i de l’Àsia, gràcies a tot el suport que va aportar la població i els diners que van invertir. Però la notícia que remarca és que, ara per ara aquests mateixos rinoceronts han tornat a recaure i que d’aquí  a pocs anys si no reaccionem, desapareixeran. Les organitzacions que s’encarreguen d’aquest tema diuen que antigament la gent tenia més interès en aquest àmbit i que ara al segle XXI no reben tant suport per part de tots els ciutadans com abans.

Carla

Cada persona té una mentalitat diferent, per tant una manera de pensar diferent i això comporta una manera d’actuar diferent. Aquesta manera d’actuar i pensar ens fa formar part d’un grup de persones que pensen igual que nosaltres als qui se’ls etiqueta amb un nom. Per exemple, segons l’orientació sexual (és l’exemple més típic) podem ser heterosexuals, homosexuals, bisexuals, transsexuals… però el que hauríem de plantejar-nos és per què hem de pertànyer a un grup i etiquetar-nos. El que actualment està passant és que la majoria sentim pànic a ser diferents i a no encaixar en la societat i ens plantegem molt què opinaran els altres de les nostres accions. Evidentment, moltes persones (desafortunadament aquestes no són ni la meitat de nosaltres) deixen de costat l’opinió dels altres i actuen de la manera que els ve de gust i volen de veritat.

Aquest fenomen s’ha donat a partir de la llibertat d’expressió i d’ençà que cadascú pot triar com actuar i què fer amb la seva vida i d’ençà que les modes són presents a tot arreu. Aquests grups ens serveixen per ser diferents però no massa. Si ho som massa una de les etiquetes que més faran servir per descriure’ns serà: “rar”, “marginat”…, etc. No hauríem de permetre que les etiquetes ens marquin d’aquesta manera, l’única que hauríem de tenir és la de persones.

Mariona

Feia més de dos hores que esperàvem, dempeus i a la intempèrie, a la vora d’un canal i d’una església de pedra. El vent bufava fort a les nostres esquenes, arremolinant els nostres cabells i les nostres bufandes. Jo intentava llegir ràpidament “Don Quijote de la Mancha”, la lectura obligatòria del trimestre, i anava passant pàgines pràcticament de dues en dues, per tal d’acabar el llibre el més aviat possible.

Era la passada setmana santa i els meus pares i jo havíem viatjat a Amsterdam. Estàvem fent cua per entrar a la casa de l’Anne Frank,  on ella i la seva família es van amagar durant la segona guerra mundial perquè eren jueus. Era un lloc que jo tenia moltes ganes de visitar des que vaig llegar el seu diari l’estiu passat. Allà, hi havia gent de tot el món esperant per entrar i es barrejaven les seves veus i els seus idiomes com un gran embarbussament. Resultava reconfortant veure tantes persones unides per una causa tan noble.

Quan va acabar el nostre temps d’espera, per fi vam entrar. La “huis” d’Anne Frank és una casa vella i estreta que antigament havia sigut un magatzem. Ara ja no queden mobles perquè els nazis se’ls van endur després de detenir a la família i Otto Frank, el pare d’Anne i l’únic membre supervivent de la família, no va voler tornar-ne a posar. És un lloc buit però sembla que els records cridin i quasi fa mal trobar-se allà dintre.

Els meus pares i jo vam seguir tota la visita. Al final de tot  hi ha una vitrina amb el diari original que va escriure Anne Frank i un vídeo on parlen persones famoses i conegudes de l’Anne. Em va sobtar molt una frase que deia la famosa actriu Emma Thomson. Era “els somnis d’Anne Frank són les nostres oportunitats”.

Quan vaig sortir de la casa tenia ganes de plorar, pensant en tot el que aquella guerra va treure a les persones que la van patir. Vaig comprar una postal amb la fotografia del diari per enganxar-la a la meva llibreta de les cançons per honorar tots els sentiments que l’Anne Frank va escriure en el seu diari i fer-los viure.

Blanca

Petits detalls

Sempre he pensat que són els petits detalls els que marquen la diferència.

Per arribar lluny en qualsevol aspecte de la nostra vida, crec que és important ser optimista, sense ser ingenus és clar. És important fixar metes elevades ajustades a les nostres capacitats i treballar per aconseguir-les: si fallem, que fallarem molts cops, servirà per aprendre i madurar. És veritat que els grans objectius ens orienten, però el dia a dia fa que ens fixem en els petits detalls.

Diuen que durant una conversa, els gestos que fem són molt importants i donen molta informació que transmetem a la gent. Aquests són alguns dels petits detalls que no notem però que són molt importants, per exemple, molts polítics a l’hora de parlar en públic utilitzen certs moviments i una certa tonalitat en la veu per mostrar sempre una bona impressió.

Sempre he tingut molt en compte els petits detalls, els petits grans detalls que marquen la diferència.

Paula

Notaràs el meu amor per la brillantor dels meus ulls i quan ja no puguis veure’l serà quan ho valoraràs. Voldràs sentir-me a prop teu, enredar els teus dits en el meu cabell quan ja no puguis recordar el que se sentia. Necessitaràs les meves paraules i les meves carícies quan aconsegueixis entendre quan podrien haver significat per tu. Voldràs abraçar-me quan t’adonis que ja no hi seré per obrir-te els meus braços i fer-te sentir com un nen. Recordaràs el meu somriure i els meus gestos quan ja ni tan sols puguis trobar el meu rostre.

Aconseguiràs adonar-te del gran amor que teníem quan ja sigui massa tard, quan jo ja hagi marxat i el nostre futur sigui inexistent. Voldràs besar-me quan els meus llavis ja no vulguin tocar els teus, i voldràs prendre la meva mà quan ja no estigui al teu costat. Voldràs abraçar-me a les nits fredes, però hauràs de conformar-te amb el teu coixí, en lloc de la meva pell, perquè ja no hi seré entre els teus braços, ni tindré ganes de despertar-te tots els matins amb el meu gran somriure.

Totes les il·lusions desapareixeran i només quedaran records, records que s’acaben oblidant.
Em valoraràs quan ja no hi sigui, ja que t’adonaràs de la falta que et faig. Desitjaràs haver estat amb mi quan jo ja hagi pres el meu propi camí i ja no vulgui tornar temps enrere. M’estimaràs més quan ja no puguis escoltar-me dir quant t’estimo, perquè ja no estaré disposada a fer-ho, ja que em vas fer perdre els sentiments i les ganes de dir-ho.

Voldràs estar amb mi quan jo ja t’hagi oblidat, quan estigui cansada d’haver-te esperat, quan ja no tingui ganes de tu, ja que no vas voler fer l’esforç de seguir lluitant, i això és el pitjor, perquè sento que només aconsegueixes valorar-me quan ja no em tens, i ja serà massa tard.

Marta Morató

Cuando tenía dos años, una tarde de invierno estábamos en casa, mis padres y yo. Yo estaba un poco tapado de pecho, y mi madre puso a hervir agua con eucalipto, era una costumbre que tenían en casa de mi madre, porque siempre han tenido problemas respiratorios, cosa que he heredado. Así que dejó la olla con el agua hirviendo en el suelo y yo estaba en el sofá, viendo dibujos ( una pelicula de caperucita roja que jamás he podido olvidar), mi madre se fue al balcón a tender la ropa y mi padre se puso al lado mío, mi madre siempre me decía que no tocara la olla que quemaba y yo le decía que sí, tenía claro que no tenía que acercarme, pero estando en el sofá, me dio sed y me quise bajar a coger mi vaso de agua, pero como mi padre estaba en el otro lado del sofá, sin pensarlo bajé sin acordarme que tenía la olla enfrente mío para que me llegaran los vahos, con lo que puse el pie dentro de la olla, sentí un dolor muy fuerte, mi padre enseguida me cogió y me quitó el calcetín que llevaba puesto y me llevó a la bañera, al momento estaba mi madre, se me cayó la piel del pie.

Yo no paraba de llorar, mis padres cogieron el coche y fuimos al ambulatorio del pueblo, pero era demasiado para ellos y nos mandaron a Mataró, allí enseguida me atendieron, me hicieron unas curas, y llamaron a la ambulancia, para enviarme a un hospital de Barcelona, el “Vall Hebrón”, mi madre se vino conmigo en la ambulancia, mientras íbamos hacia el hospital, yo ya no lloraba, no recuerdo si me dieron algo para calmar el dolor o me hice a notar algo en el pie.
Cuando llegamos, era de noche, me llevaron a una habitación donde había más niños. Se acercó una madre con su hija, a saludarnos, me impactó ver a la niña, porque no tenía nada de pelo, y tenía la cara quemada, y fue la madre la que dijo que era una niña, era pequeña como yo. Cuando me metieron en la cama, mi madre se fue, y nos quedamos solos los niños, venían las enfermeras de vez en cuando, pero no había padres.

Ese tema lo llevé mal, y me enfadé con mis padres, porque encima que tenía daño en el pie, se iban y me dejaban solo. Ahora sé que es que era una zona de “quemados” y era una zona “esterilizada”, con lo que no podían entrar de la calle, cuando entraba mi madre o mi padre un rato, se tenían que poner unas batas verdes, gorros y zapatos. Me tuvieron que hacer un injerto de piel. Recuerdo que salí justo el día de Nochebuena, estaba todo adornado de luces, ah!, y vinieron los Reyes Magos, trajeron juguetes para todos los niños que estábamos ahí, yo alucinaba, de cómo me habían encontrado, si no estaba en mi casa, pero aun así me habían encontrado.

Ahora que soy mayor recuerdo muchas cosas de esos meses, agradezco mucho a “los reyes magos” que hicieron un poco mejor mi estancia, pero jamas se me borrará la imagen de un pasillo largo y blanco y yo de la mano de una enfermera que solo me gritaba y me decía que pese a tener dos años era mayor para saber ir a la pata coja. Lo peor de todo fue que al recuperarme de la quemadura me rompí la tibia y al recuperarme de la ruptura de la tibia me hice daño en en un ojo.

Gorka

Per fi arribem a finals del curs, ha estat un curs molt intens i ple d’emocions i sentiments però també ple de feina, treballs, exàmens… Com a recompensa els alumnes de quart d’ESO marxarem de viatge a Venècia, serà una experiència molt enriquidora i que tinc moltes ganes de viure.

Agafarem l’avió el pròxim dia 15, el darrer dilluns de classe al Jaume Almera, i a les 9 del matí ja estarem sobre els núvols direcció Bolonya i en dues hores ja hi serem tots amb les enormes maletes. Després de passar el dia a aquesta meravellosa ciutat agafarem un autobús que ens portarà a l’hotel on podrem deixar les nostres pertinences, i en aquest moment haurem arribat al nostre destí; però, realment importa el lloc on passarem aquests dies? Marxem gairebé tots els de la nostra promoció i la bona relació entre nosaltres i solidaritat són els que fan plantejar-me aquesta pregunta, sigui on sigui podrem gaudir de l’escàs temps i estar junts.

Quan arribi el dia 19 i retornem a casa només ens quedarà acomiadar-nos, i malauradament, pot ser que aquest «adéu» sigui per sempre i que mai més ens tornem a veure, només ens quedaran els records. Qui sap que ens pot passar després de què tanquem aquesta etapa, tot queda en mans del destí.

Mariona

Per mala sort, avui, fent zàping he anat a parar a un canal on feien toros. Es veia una plaça plena de gent aplaudint i un torero fent córrer a un toro amunt i avall que ja no podia més i sagnava del llom perquè portava clavada alguna cosa. La veritat no he volgut fixar-me amb el que portava clavat perquè m’he posat molt nerviós i he canviat immediatament. Sincerament, qui es pot mirar aquesta crueltat i a més pagar entrada per anar a veure-ho en directe, no ho entenc.

No m’hi havia fixat mai perquè a casa som amants dels animals i estem en contra de tot el que té relació amb el maltractament dels animals i per descomptat que no ho mirem per la televisió. Comentant-t’ho amb la família m’han dit que això li diuen art i cultura espanyola, i perquè no he arribat fins al final de l’emissió, perquè m’ha comentat la meva mare que es veu que li tallen la cua i les orelles quan l’animal encara està agonitzant a terra. Es veu que també fan servir cavalls vells que no els hi queda massa vida al davant perquè portin a una persona muntada amb una espècie de llança a la mà i vagi punxant al toro per fer-lo empipar i es mogui, d’aquesta manera el torero es posa davant d’ell per fer no sé què. La majoria de les vegades aquests cavalls acaben en ferides irreversibles al seu cos a causa de les banyes del toro i moren, quin final. Entenc que la cultura i l’art són dues paraules que al darrere haurien de portar sensacions boniques, gratificants, d’admiració, de bellesa, de coneixement, emoció i moltes més però no el que he percebut amb els pocs segons a la televisió que ha estat d’impotència i de tristor. Jo com a ciutadà “espanyol” no em sento identificat amb aquest tipus d’acte criminal.

Amb les barbaritats que es fan amb els humans o s’han fet, imagineu amb els animals. Molta gent pensa que són l’última merda del món. Hi ha tant de maltractaments amb ells que si no fos per la gent que els defensem faria temps que no n’hi hauria cap. I el més curiós de tot és que són molt necessaris per a la nostra existència per poder sobreviure.

Per sort fa uns anys que a Catalunya es van prohibir les corrides de toros o braus però no podem abaixar la guàrdia perquè com que hi ha molta gent que té interès econòmic intenten revocar aquesta sentència. Esperem que no tinguin mai la força suficient per aconseguir-ho. Tenen sort de què els toros no puguin fer la revenja perquè sinó…

Pol

Llegó el jueves y sobre las cinco y media de la tarde se me ocurrió llamar a Alberto para preguntarle una cuestión relacionada con química. Él me la respondió y me dijo que estaban estudiando en la biblioteca y que fuera. En ese momento pensé que si iba, tendría más posibilidades de aprobar y en diez minutos ya estaba allí. Al llegar mi sorpresa fue ver que había mucha gente: Pol, Alberto, Sara, Marina, Fede, Oscar, Enric, Mónica…

Lo primero que hice fue sentarme con Pol e intentar resolver algunos problemas. En ese mismo instante me di cuenta que estaba muy jodido porque no sabía muy bien cuáles eran las valencias de cada elemento. Ante esa adversidad lo que hice fue dividirlas en grupos e intentar aprendérmelas. Una vez estuve convencido de que me las sabía fui a mi casa a buscar la libreta con los apuntes.

Al volver a la biblioteca repase con Pol y Alberto las diferentes maneras de formular según los elementos. Mientras repasaba se empezó a ir la gente y solo quedemos yo, Sara, Marina, Pol, Alberto y Mónica. A las ocho y cuarto cuando estábamos a punto de acabar de repasar y pensando que la biblioteca cerraba a las doce se apagaron las luces. En ese momento nos enteramos que a las ocho y media cerraban y reabrían de nueve a doce.

Lo que hicimos fue salir al parque a acabar de repasar porque yo me tenía que ir a las nueve a casa. En esos treinta minutos me lo pasé muy bien porque aparte de repasar nos echamos unas risas. Llegó la hora de irme y me fui con la sensación de que había aprovechado mucho la tarde.

Hoy he llegado a clase y a medida que se acercaba el examen me he ido poniendo muy nervioso, más de lo normal. Me han tranquilizado dos hechos: el primero, antes del patio tenía una presentación de tecnología y me ha salido muy bien, hecho que me ha dado confianza; el segundo, que en la hora del patio Alberto que había hecho el examen me ha dicho que era muy fácil.

Finalmente he hecho el examen y lo he acabado con la sensación de que lo he hecho lo mejor que he podido, para mí esto es lo más importante. Estoy muy contento por tener estos compañeros y compañeras que a mi parecer han hecho que haga un mejor examen.

Víctor