LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segur que la majoria de la gent no s’ha parat mai a pensar en el mar de manera sensible i detallada. Jo mai hi havia parat a pensar fins ara i realment m’he adonat de la meravella que tenim davant dels nostres ulls. Després de pensar-hi una estona he arribat a la conclusió que el mar és una gran massa d’aigua que engloba un món i una societat enorme paral·lela a la vida terrestre.

Si nosaltres mirem el mar des de la sorra de la platja, ens transmet serenitat i llibertat, i vegades fins i tot por i misteri. Si ens endinsem una mica més, podem arribar a veure una gran varietat de peixos i animals d’una infinitat de colors diferents i contemplar un paisatge magnífic. Igual que en la nostra societat, en el fons marí els depredadors més forts s’apoderen de l’espai i es mengen als més petits i dèbils. Les mares protegeixen a les seves cries i es crea una xarxa de vincles entre tots els seus habitants.

Realment la visió que tenim nosaltres del mar no ens mostra gairebé res del que realment engloba, i veient-lo des de la llunyania no en veiem el significat ni la importància. A part de ser un món ple de vida marina uneix un món ple de vida terrestre. El mar enllaça tots els continents i ens permet gaudir a tots de tot el món.

Després d’aquesta reflexió he descobert el meu gran interès pel fons marí i la seva importància. Cal que mantinguem net i viu el mar per poder-ne gaudir durant molts i molts anys.

Mariola

Que no me digas que me calme, ni que espere, que exploto con la facilidad de una bomba y que la paciencia nunca la he tenido. Que no voy a limitarme a la rutina, voy a ser la más adicta a cada uno de mis vicios, así me hagan daño, como tú. Que sonreiré hasta que me salgan arrugas y que mi día a día se basará en mí y en las personas que realmente me aprecian. Que me pondré los tacones más altos que encuentre aunque al día siguiente no pueda ni moverme. Querré a los que me quieran e ignoraré a los que me odien. Que me pienso comer todo el chocolate del mundo que un centímetro de más me va a venir hasta bien. Que ni segundo plato ni hostias; aquí el primero o nada. Que gritaré en muchas ocasiones de la vida, que hasta a veces me volveré soberbia, y que me fumaré todos los problemas y me reiré de todo, tendré bajones remediados con muchísimos subidones a causa del vodka. Que me tropezaré con la misma piedra cien mil veces y no pararé nunca de hacerlo hasta que no le de una patada . Que a veces me siento genial y que a veces solo quiero escupir al espejo, que odiaré el lunes por el resto de mi vida y que adoraré el sábado siempre. Que me valore bien el que me tiene y el que no supo hacerlo que se joda, que las segundas partes nunca suelen funcionar. Pero ten en cuenta que si conmigo la cagaste una vez, ni te creas que te voy a dar la oportunidad de hacerlo una segunda, porque ya he pasado por eso muchas veces y sé que lo que no funciona una vez no vuelve a funcionar dos. Entonces, en este momento, es en el que me doy cuenta , de que realmente solo hay una vida, que muchas cosas pasan sobre esta, que habrá muchos amigos pero pocos de verdad, que habrá una primera vez por cada una de ellas, que hay que disfrutar tanto como se pueda, que un clavo, saca a otro clavo, que simplemente hay momentos y momentos, que hay alegrías y desilusiones, que todo es una barrera de errores cometidos, y los que faltan por cometer, mil sonrisas y mil lágrimas no merecidas , muertes no deseadas, vidas no correspondidas. Personas por las que vale la pena esperar, personas a las que ni siquiera deberías haberte cruzado, amores eternos, amistades neutras, recuerdos imborrables , daños irreparables, y felicidades extremas, etapas, momentos , rencor , odio, cariño , una variedad de sentimientos , de emociones , de miles de cosas que , solo se vivirán una vez , porque vida solo hay una, en la que pasaran una serie de cosas tanto buenas como malas, incluso neutras , pero que pese a lo que sea, solo pasan una única vez , por eso, vívela , equivócate , sé feliz , sufre por quien se merece y ante todo, no pierdas el tiempo , para que cuando un día decidas mirar y recordar el pasado, estés orgullosa tanto de lo bueno como de lo malo , y poder agradecer esos errores cometidos que un día, te hicieron aprender. Valora lo que realmente tienes y desprecia lo que no sirve.

Andrea Aranda.

Des del terrat es veu la lluna, una mica borrosa, però es veu. Li falta un trosset a baix a l’esquerra. He estat pensant en tu, en mi, en tots nosaltres, i no he arribat a cap conclusió. Les persones són massa complicades. És difícil ajudar algú que vol desaparèixer i no sap com fer-ho.

De mica en mica, els núvols es fan més densos, d’un color fosc però tímid, com si tinguessin por de sentir-se massa importants. Suposo que no han pogut suportar tantes emocions perquè s’han posat a plorar. Primer en silenci, lentament, com cauen les gotes d’una aixeta mig oberta, o mig tancada. Ara les llàgrimes rellisquen per les parets emetent petits sanglots carregats d’electricitat. Sé que no val la pena consolar-los, que necessiten crear una petita inundació i desfer-se de tota la ràbia abans de deixar sortir el sol.

S’aixeca un vent càlid. El sol ha decidit morir cap a les 9 del vespre. Començo a distingir taques de sang entre els llençols d’angoixa que em cobreixen el pit. El cel varia ràpidament del blau al rosat. Un centenar d’orenetes es persegueixen enmig de tot aquest caos que és la mort, la teva mort. La meva mort. Algunes porten un lliri blanc al bec i el deixen caure sobre l’aigua per intentar dissimular l’ambient llòbrec que, de mica en mica, s’empassa la ciutat i no la deixa respirar.

Sé que és complicat, però aquest escrit parla de sentiments, de sensacions, d’estats d’ànim, de mi. I per sort, ningú ha dit que els sentiments s’hagin d’entendre. Feia temps que tenia l’estomac ple d’emocions i necessitava vomitar-les. M’he marejat una mica però ja em sento millor, gràcies.

Paula

Avui he estat reflexionant sobre la salut i la seva importància. M’he fixat tot el dia en el meu voltant, en les persones que em rodegen i, sobretot, en mi mateix. Me n’he adonat del que fem i el que no fem per cuidar la nostra salut, i he trobat una mica de tot.

Per començar, m’he fixat en el menjar. A mi em sembla equilibrat i no m’he saltat cap àpat: fruita, iogurt, pa, formatge, arròs, peix, tomàquet, gelat, croissant, xocolata i embotit… repartits entre l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar. Ja hem fet bé de menjar peix, que diuen que és millor que la carn, que a la llarga et pot causar problemes al cor; a més a més el peix fa rutllar el cervell. Potser sobrava la pasta dolça i la xocolata, però segur que ja ho he cremat a la classe de gimnàstica! És molt important una alimentació equilibrada i amb pocs greixos, no només per l’aspecte físic sinó per la salut en general. Per beure, em sembla que no he arribat a dos litres d’aigua i, tenint en compte el constipat i la calor, seria bo beure’n més; els metges diuen que n’hauríem de prendre sense tenir set. I compte amb els refrescos, que porten substàncies químiques nocives i molt de sucre!

En quant a l’esport, l’assumpte ja canvia. Malgrat fer a l’institut dues hores de gimnàstica a la setmana i pujar i baixar a peu i en pendent carregats amb una motxilla de set quilos, la resta del temps el passem asseguts en una cadira. A la majoria d’adults també els passa. D’això ara se’n diu vida sedentària i afecta sobretot als infants, que estan moltes hores davant l’ordinador o el televisor. Opino que cal compensar-ho amb alguna anada al gimnàs o bé algun partit de futbol improvisat que es pot fer amb els amics el cap de setmana.

A l’hora d’anar a dormir, em sembla que hi anem massa tard i que això tampoc ha de ser bo per a la salut. En el meu cas, per molt esgotat que estigui, mai és abans de les dotze, sigui perquè tinc una mica d’insomni, sigui perquè em distrec amb l’ordinador o la televisió. Si l’endemà em llevo a les set del matí, representa que només he dormit set hores; tinc entès que n’has de dormir vuit com a mínim i per moltes raons: pel creixement, per no adormir-te l’endemà…

En quant a la gent del voltant, penso que potser també haurien de reflexionar sobre la seva salut: fumadors, més “canyetes” del compte, menjar malament i a deshores, anar estressat, anar poc o massa abrigat, utilitzar el cotxe per a tot, seure a la feina totes les hores, posar l’aire condicionat al màxim, etc. Estaria bé que un dia també s’ho plantegessin, oi?

Abel

Desde pequeño siempre me ha gustado la cocina, mi madre me dejaba hacer y preparar pero a la hora de tocar el fuego, siempre lo hacía ella, yo le decía que ya iba con cuidado, pero no me dejaba, me decía que cuando fuera mayor ya lo haría yo solo. Y así es, ahora cuando le digo que voy a preparar algo, enseguida sale de la cocina y me deja hacer. Lo único que llevo un poco mal es el recoger.

Ahora ya voy recogiendo, porque he de aprender ja que si no nunca seré buen cocinero. muchas veces les paso a los vecinos un poco de la comida que he preparado, y ellos están encantados, de momento siempre les gusta lo que les paso. Como era de suponer, quiero estudiar cocina, pero resulta que sólo hay dos escuelas públicas, una en Barcelona, mi madre llamó y había unas ochocientas personas para ir a “puerta abiertas”, le dijeron que no podíamos ir, pero que si quería apuntarme podía hacerlo, ya ni lo intentamos. La otra escuela está en Calella, a esa sí fuimos a las “puertas abiertas”, éramos unos ciento cincuenta y sólo hay veinticinco plazas, pero hemos hecho la “preinscripción”, por probar, que no quede.

Mientras, resulta que mi abuelo, tiene un amigo que es jefe de cocina de una escuela de cocina privada, se vieron y acabaron hablando de mi, y el hombre le dijo, que probara de llamar y dijera que era amigo del jefe de cocina. Así que mi madre, probó y llamó, nos concertaron una visita, el director estuvo explicándome cómo funcionaba la escuela, que es un oficio muy duro, que cuando mis amigos estén de fiesta yo estaré trabajando, pero le dije que me daba igual, así que después de unos días de la entrevista, le dijeron a mi madre que sí me cogían con ayuda económica, por ser amigos del jefe de cocina. pero de momento todo está en peligro ya que he de aprobarlo todo en junio, y parece que me quedará catalán.

Gorka

Ahir diumenge dia set de juny vam anar a la Color Run, una cursa de cinc kilòmetres, on al final de cada kilòmetre et tiren un color. Al final tots acaben plens de diferents colors, blau, verd, rosa, taronja, groc… En acabar hi ha un concert on tota la gent hi va a ballar i cada vint minuts tiraven més colors. Va ser molt divertit, jo havia sentit parlar d’aquesta cursa però mai havia anat, m’ha sorprès molt perquè mai hagués imaginat que fos tan divertit. El que més em va agradar va ser anar amb les meves amigues, totes juntes.

Portàvam molt de temps esperant que arribés aquest dia, ja que havíem comprat les entrades des de feia mesos. Vam tenir alguns problemes a l’hora de comprar les entrades i uns dies abans em van dir que potser no hi podia anar, però finalment va arribar el dia i tot va sortir molt bé, ens ho vam passar genial. Va ser molt divertit, una de les coses que més gràcia em va fer va ser que quan vaig arribar a Vilassar de Dalt anava caminant cap a casa i la gent em mirava estrany i em sentia molt intimidada, cosa que ni a Barcelona ni al tren de camí cap a casa ens havía passat.
Va ser un dia inoblidable i del que tindrem uns molts bons records!!!

Iria

Aquest estiu 2015 l’espero envoltada de bàsquet. Hi jugo des dels sis anys i mai he perdut la passió per aquest esport.

Un dia, estirada al llit i pensant en el genial estiu que m’esperava, se’m va ocórrer fer de monitora a un campus d’estiu. Ja he tingut una experiència semblant, he estat una temporada fent de segona entrenadora a un equip de nenes de tretze anys. Aquest any, per descomptat, seguiré gaudint del bàsquet com a jugadora i entrenadora.

Tornant al tema principal de l’escrit, aquest estiu estaré envoltada de nens petits amb moltes ganes de gaudir del bàsquet i passaré moltes hores a una pista de bàsquet, aproximadament unes set hores diàries, i alguns dies dues hores més. També tinc l’opció de fer 8 hores de bàsquet algun dissabte, no fent de monitora sinó que aprenent per millorar i aconseguir ser millor jugadora i en un futur, millor entrenadora.

La temporada que ve a mi i al meu equip ens agradaria poder estar a nivell A però per aconseguir-ho haurem de treballar molt, esforçar-nos i donar-ho tot. Un dels meus jugadors preferits de bàsquet diu una frase que m’agrada molt: “ Algunas personas quieren que algo ocurra, otras sueñan con que pasará, otras hacen que suceda.” –Michael Jordan.

Laia Solbes

No sé si podria dir bona tarda quan realment aquests dies no tenen sentit per mi, no em faig la idea d’haver arribat fins aquí, encara no m’ho crec. Però ara mateix vull estar aquí, m’agrada la sensació que em fa sentir, encara recordo quan el meu pare em deia que jo era un cas perdut i que no aconseguiria res en aquesta vida si seguia pel camí de no estudiar i de no fer absolutament res.

Però ara tot ha canviat, tot és diferent, jo vaig decidir canviar i li vaig prometre, però ell no em creia, no confiava amb mi. Ara em sento orgullosa de poder-li demostrar realment que he fet un gran canvi i m’he esforçat molt per aconseguir-ho, perquè ara m’importa el meu futur.

M’agrada saber que he fet un gran pas, i que aconseguiré tenir el títol de l’ESO, m’agrada poder explicar tot això als meus pares i que se sentin orgullosos de mi, de la seva filla. M’agrada haver madurat i haver obert els ulls i adonar-me que no podia seguir per aquell camí, sinó que havia de fer alguna cosa, ja que el que més ens agrada en aquesta vida són les coses difícils i tot esforç té la seva recompensa.

Marta Moraó

Hace 14 años desde que conozco a una persona muy importante para mi, Andrea. Hemos crecido juntas. Cuando acabó p5 se fue a vivir a Málaga y entonces perdimos el contacto. Al cabo de unos años nos volvimos a rencontrar, me acuerdo que fue en el laboratorio de experimentales, cuando nos volvimos a hablar. Desde entonces nos volvimos inseparables, siempre estábamos juntas.

En ese verano nos separamos durante casi 3 meses, solo nos veíamos por messenger y la verdad que nos lo pasábamos muy bien haciendo sociedad internacionalmente. Solo deseaba volver España para estar con ella.

Cada vez que salimos nos pasan unas cosas muy raras, solo son risas y risas. Lo que quiero decir con todo esto es que me alegro de haberla conocido, porque ella siempre ha sido un pilar en mi vida, no sé que haría sin ella, sin sus consejos… me conoce mejor que nadie y sabe lo que necesito en mis peores momentos. No sé como agradecerte todo lo que has hecho por mi en estos últimos 4 años, TE QUIERO DEMASIADO

Dunia

Porto molts dies plantejant-me el tema d’aquest escrit. Volia trobar un tema amb el que pogués dir alguna cosa que sigui important per mi. He començat a escriure pàgines i pàgines sense gaire sentit que han acabat a la paperera. Finalment, he decidit que dedicaré aquest escrit al Beatles.

The Beatles és un dels grups més importants de la música moderna. La seva música és atemporal. Format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, es van atrevir a innovar i a expressar sentiments que ningú no havia mostrat mai. Tots quatre havien viscut unes infàncies difícils, però valoraven la vida i junts van crear una revolució. Al llarg dels anys que van tocar plegats, van provar molts estils i molts instruments, i cada una de les seves cançons és única.

I aquí estic ara, escoltant “Eleanor Rigby”. A la meva família, escoltar els Beatles forma part d’una tradició. Als meus pares, a la meva germana i a mi ens encanten i sempre escoltem els seus CDs al cotxe o casa. De tant en tant, traiem la pols dels vinils del meu pare, que és escoltar la música en el seu estat original. Les seves cançons formen part de la meva vida i em porten molt bons records entre la meva família. Amb el temps, he millorat molt els meus coneixements d’anglès i he pogut traduir les lletres de les cançons. Els Beatles eren verdaders poetes.

Els meu CD preferit és “Abbey Road”, l’últim que van gravar abans de separar-se però el penúltim en ser publicat. Allà hi ha una cançó en particular que m’encanta que es diu “Here comes the sun”, aquí arriba el Sol. Escoltar-la em fa sentir tranquil·la i segura entre tot el que conec i el que encara em queda per descobrir. A més a més, és una cançó preciosa. Aquí us escric un fragment de la lletra.

Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, it’s been a long cold lonely winter
Little darling, it feels like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, the smiles returning to the faces
Little darling, it seems like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Blanca