LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Mai m’han agradat els comiats i per mala sort el dia 15 m’hauré d’acomiadar d’una persona molt important per mi. Serà un dia estrany, en  part feliç perquè marxem tota la classe a Itàlia de viatge de fi de curs de 4t d’ESO, però alhora marxa la Valen, estaré 72 dies sense veure-la, tot l’estiu. Marxa a Colòmbia, el seu país natal, a veure tota la seva família.

El dijous 21 va ser el dia que em va confirmar definitivament que marxava, que la seva família ja li havia trobat un vol i que en qüestió de 25 dies marxava. Allò volia dir que havia d’aprofitar al màxim el temps que em quedava abans de la seva marxa.

Encara no ha marxat i ja l’estic trobant a faltar, m’imagino com serà aquest estiu sense ella, què farà mentre estigui ella allà… Però estic seguríssima que ho gaudirà moltíssim, ja que té moltes ganes de retrobar-se amb el seu pare i la seva família, ja que fa tres anys que no els veu.

Serà el primer estiu des que la conec que el passaré tot sense ella. Però ara li toca pensar amb ella i no pensar en el que deixa aquí durant aquest temps, sinó en el que l’espera allà.

Valen, si estàs llegit aquest text, vull desitjar-te un molt bon viatge, espero que el gaudeixis moltíssim, que de ben segur que ho faràs, i que aprofitis al màxim aquest viatge. Són 72 dies que et passaran volant. Jo t’estaré esperant a l’altre costat del llac. Ah! No pateixis amb el transbord a Madrid, que segur que no et perdràs. I no te n’oblidis de portar-me algun souvenir.

Anna

Gairebé tots tenim la sort de tenir una família al nostre costat: tiets, cosins, avis, pares… Normalment les millors relacions són amb els cosins perquè les edats són bastant similars.

La majoria dels meus cosins viuen a Mataró però tinc un cosí i una cosina aquí, a Vilassar. El noi té 18 anys i es diu Marc, la nena en té 15 i es diu Anna. Amb els dos tinc molt bona relació però amb l’Anna més, portem des de ben petites juntes i estic molt orgullosa.

Ella és la nena amb la qual he compartit molts moments. Com aquells dinars familiars cada dos per tres, els estius a casa els avis quan ens feien de cangurs, les tardes a la fira quan érem una mica més grans i un munt més. També, com els nostres germans, hem practicat juntes la majoria de les activitats extraescolars (bàsquet, natació, patinatge, volei…). Al rondar les dues la mateixa edat hem tingut moltes coses en comú de les quals no em penedeixo gens.

Espero que mai em falti al meu costat perquè és com una germana per mi i confio molt amb ella. L’estimo i l’aprecio moltíssim.

Elisenda