LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Arriscant-me a ser reiteratiu amb el tema, parlaré d’aquesta etapa tan coneguda i tan esmentada que és la adolescència. Si, aquella etapa en la qual la vida és pintada d’un munt de colors però cap és com era abans i, segurament, tampoc són com se’ns pintarà en un futur.

Avui dia, en aquests temps, els punts de vista dels adolescents adopten altres angles i ens fan tenir en ment un munt de pensaments. Molts dels quals són un munt de bajanades, o són poc rellevants o, simplement, no tenen gens ni mica d’importància [Mira que som feliços per estar gastant així en nostre temps]. El que vinc a voler dir és que, tot i que els joves invertim un piló d’hores donant voltes i voltes a aquells pensaments que, sense saber com, ocupen la major part de la nostra ment encara que no siguin la nostre prioritat ni la major preocupació.

Una vegada ja està plantejada la base, aquí vinc amb una experiència: Com a adolescent, tothom sempre troba algun fet del seu voltant el qual crida la seva atenció d’una manera diferent a la resta; ja sigui una experiència desconeguda, alguna moda passatgera, alguna persona especial, algun ídol, o alguna antiga afició que has redescobert. Com tots els joves (i no només els joves) jo també he trobat un d’aquests fets fora de les meves expectatives, no és una exageració. Això que m’ha cridat tant l’atenció ja farà un temps, ha estat cridant-me tant l’atenció que ha arribat un punt en la que me l’ha tret i no la deixa anar. És un fenomen nou per a mi, i encara que hi havia molts detalls que m’interessaven, no m’imaginava res semblant. No em puc treure del cap això que m’ha robat l’atenció i no em deixa posar-la en cap altre lloc. La pèrdua d’atenció a tot el que m’envolta em fa sentir d’una manera estranya i, des de ja fa un temps, em fa canviar d’una manera suau, lentament i, fins i tot plaent. Aquests canvis em modelen i em fan ser com sóc i com seré en el futur així que espero que no cessin.

Fins aquí la meva experiència, guardant-me alguns detalls, he explicat des del meu punt de vista una de les moltes dificultats que presenta la pubertat i que, dificultat a dificultat ens fa ser com som, el que em replanteja una altre idea, però la deixaré per a una altre ocasió.

Enric

Aquests últims tres anys les xarxes socials han tingut un creixement excepcional. El famós “Youtube” n’és un exemple clar perquè avui en dia es troba en el lloc més alt del podi dins el monopoli de les pàgines web de reproducció de contingut audiovisual.

L’inici del concepte de “vídeo viral” va aparèixer l’any 1996, amb la presentació de la xarxa social “Hotmail”. Gràcies a aquest servei, va començar l’expansió de vídeos curiosos o divertits que aconseguien que es creessin cadenes de missatges entre milers de persones. Un dels vídeos que va assolir més fama mundial en aquell moment va ser l’anomenat “Dancing Baby”; aquesta animació es tractava d’un model en 3D d’un nen petit que ballava; va ser creat per l’equip de dissenyadors gràfics “Character Studio”.

Avui el fenomen ha evolucionat. Tothom pot ser viral: qualsevol vídeo pot ser penjat a internet i vist per milions de persones en poc temps. Podem comprovar que els vídeos que més s’han viralitzat són els de bromes a la gent, “animalades” de bèsties i persones, els de caigudes gracioses, pífies de famosos i ridiculeses vàries. Tothom s’hi enganxa!

Hi ha una gran quantitat de producció i molta variabilitat en qualitat i format. S’hi vols fer-te viral només has d’estar atent al teu voltant per captar en vídeo allò graciós o bé gravar-te a tu mateix si t’hi consideres. Ara bé: triomfar ja és més difícil… perquè el que facis ha de ser més que original o bé contenir una idea o concepte mai vist a internet. Si ho aconsegueixes, la resta arriba sola: les xarxes socials i els canals múltiples de difusió faran la part que falta de la feina. Finalment, només cal esperar que agradi per tenir 2.330.461.830 de visites, com el famós vídeo del Gangnam Style.

Abel

El “Caminant damunt un mar de boira” de Caspar David Fredirch és possiblement la manifestació pictòrica més representativa del moviment romàntic.

Aquest quadre té tres elements que ens deixen veure que és una obra romàntica: El jo poètic, és a dir, la figura del mateix autor dins del quadre; la naturalesa com a element imprescindible i poderós mentre que l’home és una cosa efímera, sense tenir importància per l’avanç del temps, i per finalitzar, el simbolisme del quadre, on els sentiments dicten la interpretació de cada persona que el veu.

Aquesta peça, junt amb tota l’obra de Caspar, és, en la meva opinió, meravellosa, ja que aconsegueix que els sentiments ens guiïn i no el nostre cap com sol passar. En el cas del “Caminant damunt un mar de boira”, la pintura ens transmet una sensació d’incertesa enfront del futur, el fet de no saber mai el que pot passar, també ens mostra la insignificança que suposem pel món i a alguns ens obre una mica els ulls per veure que realment no som ningú.

Com a opinió personal, si és que algú la vol, aquest artista està recomanadíssim així que us convido a què li doneu un cop d’ull i ja us anticipo que no us en penedireu.

“L’artista no hauria de pintar tan sols el que té davant, sinó també el que veu en el seu interior. I si no veu res, hauria de deixar de pintar el que té davant.” -Caspar David Fredirch

Gillem

Bullying, bullying, bullying, bullying…
Segur que tots hem escoltat i llegit aquesta paraula moltes vegades; a la televisió, dels amics, a Internet…i a la majoria li sonarà el cas de l’Amanda Todd, una canadenca de 15 anys que va ser víctima d’assetjament, ciberassetjament i extorsió. Aquesta història va passar fa dos anys, el 10 d’Octubre del 2012, però tot i així la vull recordar per a la gent que no la sap.

Un mes abans de suïcidar-se, va penjar un vídeo al Youtube en el qual explicava els seus anys sent víctima del bullying. En el vídeo no es deixa veure la seva cara. Només mostra unes targetes amb missatges escrits. Al llarg de casi 9 minuts de la gravació, confessa que estant a sèptim grau (1r d’Eso) va començar a fer servir la càmera web per comunicar-se amb alguns amics virtuals i en una d’aquestes converses va enviar una foto seva en la que estava en topless.

Un any després, aquell amic virtual el qual li va enviar la foto l’Amanda, la qual la seva identitat real desconeixia, la va contactar per Facebook amb la finalitat de extorsionar-la. Li va demanar que es tornés a treure la roba o del contrari publicaria la foto que ell tenia d’ella.
Al cap d’un temps, la foto va ser enviada a tots els contactes de l’Amanda. Però això no era tot. Passat un any, la situació la situació va empitjorar. L’acusador va crear una pàgina en el Facebook a la qual va convidar a tots els amics d’ella; una foto seva, sense roba, era la foto de perfil.

Ella estava frustrada i tenia por de la situació, llavors es va canviar d’escola. Tot i així l’acusador va continuar. En el penúltim institut en el que va estar, els seus companys van iniciar un nou assetjament que va incloure agressions físiques i psicològiques, i que amb el pas dels dies es va traslladar a Internet.

Una fotografia i l’assetjament dels seus companys van ser la causa del seu suïcidi.
Amb aquest text, vull que penseu i reflexioneu dues vegades abans d’accedir a mostrar-vos o enviar fotos a la web, i més si són sense roba. Un cop ho fas, és difícil tornar enrere.

Andrea

De fet, quan em vaig posar a pensar en el tema del meu primer escrit en aquest blog, de seguida em va venir al cap la idea de si la felicitat era la base de la innocència, la veritat és que encara no sé ben bé perquè. Però me’n vaig adonar que era un tema molt extens i difícil de tractar, així que vaig decidir començar per idees més senzilles.

Però, deu fer cosa d’una setmana, recordo que no havia tingut gaire bon dia, a més a més, només pensava que en arribar a casa havia de dinar d’una revolada i posar-me a estudiar, ja que els extraescolars m’ocupen la major part del temps. Jo preferia una tarda més tranquil·la, però era el que tocava. Caminava amb el cap cot quan vaig passar per davant d’una llar d’infants, alguns reien mentre es perseguien els uns als altres, però també n’hi havia que jugaven amb la sorra o es balancejaven en els gronxadors. Aquesta escena em va fer recordar aquella època sense obligacions ni problemes. Però, realment són feliços? A simple vista tothom tindria un sí de resposta, a més a més, en arribar a l’edat adulta, tothom posa com a excusa que la innocència dels nens fa que sempre siguin feliços, no tenen mal de caps ni obligacions i tampoc estan gaire assabentats del que passa al seu voltant, ni guerres, ni crisis econòmiques…

Realment, si no ens adonessim de tot el que passa contínuament al nostre voltant, seríem més feliços? Probablement, però suposo que a mesura que madurem, la felicitat també ho fa amb nosaltres. Al principi es basa en aspectes tan senzills com passar una bona estona jugant al parc, però ens fem grans i cada vegada som més conscients de la realitat, i la felicitat ja no és tan fàcil d’aconseguir, sinó que és més difícil de trobar.

Laia

Blau i grana, aquests són uns colors que molta gent adora. Uns colors que identifiquen a un conjunt de persones molt valorades positivament. Aquests que els porten són l’equip del Barça. Sóc culé des de petita igual que tota la meva família i no me’n penedeixo.

Des que era una nena de quatre anys que seguia tots els partits de futbol que jugava aquest equip. Per molt que no m’apassionés gaire aquell esport, m’encantava veure’ls jugar i gaudir. En Pep Guardiola va ser una de les persones que més em va marcar d’aquella gran pinya que formaven tots, per això quan va marxar vaig deixar de seguir el fil futbolista que havia estat seguint des de feia uns anys. A vegades veia un tros de partit però molt de tant en tant.

Ahir mateix jugava un partit molt important i vam decidir conjuntament amb dues amigues d’anar-lo a veure. Al principi no va ser gaire interessant, ja que el marcador anava igualat a zero i no teníem la passió i els nervis d’un joc més puntuat. Tot va començar a posar-se interessant quan el Barça va marcar el primer gol, ja que a partir d’aquell moment li vam posar més atenció al que passava al camp. En cada un dels tres gols que van marcar vam tornar a sentir la passió que havíem sentit anys enrere i vam gaudir celebrant-ho.

No em penedeixo gens de la nit viscuda ahir perquè vaig gaudir molt i m’ho vaig passar d’allò més bé.

Elisenda

Aquests últims dies a casa només fa que sortir el tema dels meus estudis, jo tinc molt clar el que vull fer en un futur per això ens hem de posar en marxa a buscar on poder realitzar aquests estudis.

La meva passió és l’esport, ja fa 9 anys que jugo a bàsquet en el Vilassar de dalt i faig curses de muntanya entre 18 i 22 km, per això des del primer moment, vaig decidir que em volia dedicar a això. M’agradaria poder fer un grau mitjà i seguidament el grau superior d’activitat física i l’esport a la natura.

Estem ben implicats a buscar diferents centres per què jo pugui realitzar els estudis que vull, perquè per sobre de tot vull estudiar el que m’agrada i dedicar-me a un ofici que estigui a gust.

És complicat buscar aquests centres, ja que hi ha centres en què el grau només se centri en un esport específic i jo vull fer un grau de l’activitat física i l’esport en general, també convindria que sigues públic, ja que no tenim un pressupost molt alt a la nostra família.

Sabent que aquests estudis són els que m’agraden faré el possible i més per poder treure la major nota per poder continuar els meus estudis i poder anar a la universitat.

M’agradaria fer la carrera de INEFC mentres m’ho compagino amb una petita feina per poder-me pagar els meus estudis.

El més important és poder estar feliç, acompanyat i amb bona salut.

Maria

Penso que en els bons equips hi ha d’haver per sobre de tot confiança, ganes de millorar, esforç, ànim i sobretot estar unit.

El nostre equip de basquet cada vegada cada una posa el seu granet de sorra per què estiguem poc a poc més unides.
A cada entrenament 2 jugadores de l’equip som les encarregades d’animar, tot i que fallem i ens equivoquem en exercicis, estem allà, per animar i fer veure en el fet que ens equivoquem i a donar ganes de seguir-ho intentant corregir en el fet que ens hem equivocat. 

El dissabte dia 14, a les 12.00 del matí hem jugat contra el CB BOET, era un equip que de tots els partits jugats aquesta temporada no havien perdut cap partit, fins avui, el nostre equip, totes unides li hem plantat cara al camp del Vilassar de Dalt, ha estat un partit molt ajustat i amb molta emoció, però hem acabat amb un resultat de 44 – 40.

El nostre  entrenador estava molt orgullós del nostre treball, i nosaltres totes emocionades, ha estat un dels millors moments d’aquesta temporada.

Molt bon partit Noies!

Maria

Quan ets petit ets innocent i per sort no ets conscient de moltes de les desgràcies que t’envolten. Vius en un món de rialles, colors, il.lusions i fantasies (parlo del meu cas), on els teus pitjors problemes son què et renyin per no acabar-te el plat de verdura.

Aquest mes d’abril ha estat especialment tràgic. La catàstrofe aèria als Alps de l’avió de la Companyia German Wings procedent de Barcelona, on van morir molts estudiants alemanys d’intercanvi, entre d’altres, em va impactar moltíssim perquè fa cosa d’un any, vaig fer un intercanvi semblant amb alumnes de Normandia i em sento totalment identificada amb les families de les víctimes. També em fa molta ràbia la manera com va succeir, ja que tot indica que va ser un fet intencionat pel pilot.

Per si no fos poc, fa cosa d’una setmana, ens va conmocionar l’assassinat d’un professor d’un institut de Barcelona a mans d’un alumne de 13 anys. No voldria ser a la pell dels alumes i professors que ho han viscut…, és molt fort! I ha de ser molt dur veure com un dels teus companys agredeix i mata als teus companys i professors, per no parlar de les seves families… No sé què farán amb aquest nen, però està clar que un fet així no es pot deixar passar…

Quan encara no ens havíem recuperat de tot això, es difon la notícia del terrible naufragi d’un vaixell en aigües del canal de Sicília, on van morir al voltant de 700 immigrants que fugien del seu país en guerra en busca d’una vida millor. Aquest naufragi ha estat citat com el més greu de la història recent del mar Mediterrani. No hi ha mes de l’any que no tinguem notícies d’immigrants ofegats. A veure si les autoritats prenen consciència i fan alguna cosa per intentar evitar-ho.

Per acabar (espero…), un fort terratrèmol ha sacsejat el Nepal i han mort més de 3.700 persones i al voltant de 3 milions de nens necessiten ajuda humanitària urgent.

Com més gran em faig més ganes tinc de tornar a ser petita. Com això no passarà i les desgràcies, per desgràcia, no cessaran, penso que hem d’intentar gaudir de cada moment de la nostra vida i dels nostres èssers estimats, amb una mentalitat optimista, per nosaltres mateixos i per respecte a les persones que han sofert aquests drames.

Anna Cuevas

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria