LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Divendres, penúltima hora de classe, últims deu minuts, mates.
La pissarra està plena de gràfiques i, per desgràcia, cada una d’elles va acompanyada d’una meravellosa equació amb dues incògnites.

La Cristina té les mans plenes guix i, de tant en tant, se les espolsa creant un petit núvol de pols blanca. Ha comès l’error d’escollir una jaqueta negra per fer classe. Les partícules de calç s’apoderen del teixit fosc i creen un curiós efecte difuminat de color gris, com de cendra. Està dient alguna cosa sobre les gràfiques, intueixo que espera una resposta. En veure que ningú diu res, es gira, i llavors, per primera vegada en molt de temps, només se sent el so del guix desfent-se sobre la pissarra.

Quan et pares a observar una classe t’adones de coses que normalment passen desapercebudes. Tothom està concentrat, ja sigui en les explicacions del professor, en els increïbles plans del cap de setmana o en aquella diminuta imperfecció de la taula capaç de distreure’t l’hora sencera. El cas és que els altres fan, i tu observes.

No entenc les funcions polinòmiques ni les racionals, i no tinc cap intenció d’entendre-les. Per això escric ara, perquè sóc incapaç de pensar en números els últims deu minuts, de la penúltima hora de classe d’un divendres.

Paula Rodríguez

M’agrada anar a la muntanya de dia, però m’encanta anar-hi de nit. A vegades, si hi ha lluna plena no cal ni portar llums. El món canvia completament de nit. Tot és més misteriós i més i interessant. Les vistes de la muntanya, que durant el dia són impressionants, de nit és impossible explicar-les. El mar és una taca negra amb puntets de llum on hi ha algun vaixell, però la foscor s’acaba de cop on comença la costa, plena de llums de les cases i els edificis, i a mesura que pugen, els puntets es van fent més dispersos fins que arriben a la muntanya, que només es pot distingir la silueta contra el cel. És realment espectacular.

Danielle

Desde que soy pequeño siempre me he sentido muy orgulloso de mi abuelo, para mí es un ejemplo a seguir y una de las personas que más quiero. Tiene cerca de 80 años, físicamente  es alto, fuerte, bastante blanco de piel, y sobretodo es muy activo, a todas horas está haciendo algo ya sea deporte o arreglando cosas de la casa, él se define como un “manitas”. Personalmente es muy cariñoso, estricto y no le gusta nada mostrar sus sentimientos en público.

Nunca he podido pasar mucho tiempo con él, porque hemos vivido a muchos quilómetros de distancia. Pero a pesar de eso siempre ha estado ahí cuando lo he necesitado, me ha ayudado con mis problemas y dado consejos muy útiles.  Es muy atento conmigo, casi siempre me está llamando y contándome anécdotas divertidísimas de cuando era joven.

Me gustaría poder irlo a visitar porque lo echo mucho de menos, pero por el instituto o por el futbol casi nunca tengo tiempo. En definitiva, lo quiero un montón.

Fede

La casualidad es la combinación de circunstancias imprevisibles e inevitables, en cambio, la causalidad es la relación entre una causa y su efecto. Escuchamos todo el tiempo hablar de las casualidades, pero… ¿existe la casualidad?

Centrándome en mi forma de pensarlo, no. Nada sucede porque sí. Es cierto que dificulta creerlo cuando miramos a nuestro alrededor y lo que vemos es una vida rodeada de pobreza, sufrimiento, capitalismo y muertes violentas, pero aun así, considero que todo lo que llega a nuestras vidas, cada situación por la que pasamos, es por algún motivo.

Sai Baba fue un líder espiritual de la India que enseñó las “Cuatro leyes de la espiritualidad”, las cuales hablan sobre este tema:
–  La primera dice “La persona que llega es la persona correcta”. Es decir, nadie llega a nuestras vidas por casualidad, sino que todas las personas que nos rodean están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.
– La segunda dice “Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido”. Nada de lo que sucede en nuestra vidas, podría haber sido de otra manera. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y ha tenido que ser así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante.
– La tercera dice “Cualquier momento en el que algo empiece es el momento correcto”. Todo tiene un principio en el momento indicado, ni antes ni después. Cuando realmente estamos preparados para algo, será el momento indicado para que suceda.
– La última, la cuarta, dice “Cuando algo termina, termina”. Sencillo. Cuando una cosa en nuestras vidas llega a su fin, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar.

Gracias a estas leyes, se pueden relacionar muchas cosas que nos van surgiendo a lo largo de este camino, ya que la casualidad no es ni puede ser sino la causa ignorada de un efecto desconocido.

Alberto

Som a falta de quinze dies per a la LLIBERTAT i no puc desitjar-ho més. Arriba l’estiu i amb aquest fet comença una nova etapa de la meva vida. Després de cinc anys a l’ESO començaré a fer el que realment m’agrada i vull fer, és un pas difícil i la veritat és que es podria dir que tinc una mica de por. Canviar d’institut i no conèixer a ningú és complicat, però sé que no tindré problemes per integrar-me.

Per fi ho veig tot amb una altra mentalitat i he comprès que si no estudio, qui surt perjudicat sóc jo i que m’he d’esforçar si vull tenir opcions per al futur. I així ho faré.

Tinc molt clar que desprès d’aquest propers tres mesos de desfàs i descontrol, per celebrar el final, em centraré en general perquè és pel meu bé. És un canvi de vida i l’espero ansiós.

Pau

Hace 3 semanas varios amigos y yo fuimos al Tibidabo. Al principio se suponía  que iba a hacer calor y cuando me levanté y fui a mirar qué día hacía, vi que estaba muy nublado, pero eso no nos quitó las ganas de ir.

Habíamos quedamos a las 12.00 en la entrada principal para comprar las entradas. La primera atracción fue la Talaia, es una atracción que te permite disfrutar de las mejores vistas de Barcelona, se subieron todos menos Judit, Ruben y yo porque no nos fiábamos mucho de la seguridad que tenía. Mientras que ellos estaban subidos, nosotros pensamos en la siguiente atracción y como estábamos al lado del miramiralls decidimos entrar, nos dieron guantes para que pudiéramos tocar los cristales . Dentro del miramiralls había una sala con muchos espejos y cada uno hacía un efecto diferente, a Judit y a mí nos gustó mucho uno que te sentabas en una silla y en el espejo, se veía como si fueras un esqueleto.

Después de varias atracciones nos paramos a comer un bocata mientras hablábamos de lo que haríamos luego y la mayor parte del grupo quería ir al famoso pasaje del terror que se llama Hotel Krüeger así que, nada más terminar de comer fuimos a hacer cola, cuando estaba delante del hotel dije que no quería entrar y primero entraron 3 amigos. Cuando salieron y dijeron que no daba tanto miedo Judit, Ruben y yo decidimos entrar, todo iba perfecto hasta que en la recepción del hotel pusieron a Ruben y Gerard los últimos de la fila y a Judit y a mí las primeras, nosotras no queríamos ir las primeras y nos fuimos corriendo hacia la puerta otra vez.

Al final del día estábamos todos muy cansados pero, a pesar del mal día que hacía lo pasamos  muy bien aunque a Judit y a mi se nos quedo las ganas de hacer todo el recorrido del pasaje del terror y por eso hemos dicho que, en verano volveríamos para cumplirlo.

Andrea Aranda Ramírez

Mai has tingut por a ser oblidat? Aquesta por que es té a la mort, realment és una por innecessària però inevitable, no es pot fer res contra una cosa que ha de passar sí o sí. Jo crec que realment al que tenim por és a ser oblidats, a no ser recordats mai més per ningú. Sents que quan ja no hi siguis, ningú et recordarà, s’oblidaran de qui vas ser i del teu nom.

I sí, podem estar preocupats tota la vida tenint por a la mort i a no ser recordats, fer sempre el correcte i no fer coses massa arriscades, no beure, no fumar, fer una dieta saludable i bolcar la teva vida als estudis i al treball, perquè al cap i a la fi naixem i ens preparem per a treballar i guanyar diners perquè sense diners «no es pot viure». Segurament fent totes aquestes coses, entre d’altres, la nostra vida seria més llarga, però val la pena tenir una vida tan llarga i no disfrutar-la tant com es voldria? La vida és un regal, has tingut la sort de néixer i poder viure, és clar que això no vol dir que no tinguis unes certes obligacions i responsabilitats, perquè sinó no aniriem enlloc. Però el que vull dir, és que prefereixo una vida curta i aprofitada, que una vida llarga i poc aprofitada.

Moltes persones tenen por a la mort, una cosa inevitable. La gent busca fama, ser recordat, admirat, reconegut, poder morir sabent que el seu nom serà recordat. No importa ser recordat per tanta gent, potser algun dia el món deixarà d’existir, i llavors qui et recordarà? No creus que és millor viure la vida que vols, sense tantes preocupacions i fer-ne un bon ús? No estar preocupat en ser oblidat per la gent, perquè realment la gent que hagi estat al teu costat durant la teva vida és la que et recordarà, viu al màxim fent el que t’agrada, superant-te a tu mateix però, si ho fas, que sigui per haver volgut aprofitar la teva vida, no per ser recordat, perquè la fama és efímera.

Paula

Estic orgullosa de tu, mama. Portes gairebé setze anys al meu costat i no m’has fallat mai. Adoro la teva manera de ser, no t’afecta el que la gent pensi de tu, la teva personalitat és única. Ets la persona més forta que conec. T’adoro, t’admiro, em fascines, em sorprens. Ets el meu exemple a seguir. Fa cinc anys que ho dónes tot, tu soleta, per mi i l’Alba. Has fet esforços molt grans per veure’ns somriure. Mai has deixat que ens falti de res, ni molt menys un somriure per cada dia.

No sóc una persona que mostra fàcilment els sentiments i tu ho saps. M’agradaria dir-te moltes coses que per alguna raó mai t’he arribat a dir. Les dues sabem que tinc un caràcter molt fort que ha provocat moltíssimes discussions, algunes de molt fortes. Moltes vegades et parlo com no et mereixes, perquè si et dic la veritat, et mereixes el millor del món perquè tu dones el millor per les teves filles. No vull demanar-te perdó pels mil cops que t’he fallat perquè sempre que m’he adonat t’ho he dit. Simplement vull dir-te que gràcies per fer-me feliç cada dia. 

T’estimo molt, mami!!!

Laia

Des de petita que m’agrada llegir. Sempre que acompanyava a la meva mare a la llibreria a comprar material escolar, sortia amb un llibre més.

De fet, em vaig aficionar més a la lectura a partir de què vaig llegir: “Las lágrimas de Shiva” i “Marina” a l’institut. Dos llibres obligatoris de l’assignatura de llengua castellana. Em van agradar moltíssim. Hi havia intriga i no són gens avorrits. M’agrada llegir llibres però no més d’un cop, perquè llavors és quan se’m fan avorrits. Ja sé la història que hi ha dins i el que passarà en el gran final.

Sento que quan llegeixo un llibre és com una vida nova, hi ha un protagonista i altres personatges. M’agrada conèixe’ls bé, saber com són, què pensen… Històries irreals que imagines dins del teu cap.

Hi ha llibres de tota mena i de molts temes diferents. Novel·les irreals que et fan entrar en un món imaginari, altres llibres d’història i t’aporten cultura i llibres d’acció i d’amor que en són els meus preferits.

Sento que llegir llibres em serveix per ampliar els nostres coneixements, de manera que els nostres cervells van assimilant-los dia a dia. Amb un llibre pots aprendre nou vocabulari, cultura, històries… Però a la fi el que t’aporten en conjunt és l’entreteniment i la saviesa.

Blanca

Aquest any els alumnes de 4t ESO anem de viatge de fi de curs a Venècia, una de les ciutats més boniques que pots visitar no només a Itàlia, sinó en tot el món. Per planificar un viatge turístic a Venècia has de tenir en compte els diversos condicionants que presenta una ciutat que concentra milions d’habitants i que se situa en una llacuna, de forma que els carrers han sigut substituïts per canals.

Personalment he parlat amb diferentes persones i cadascuna d’elles m’ha donat la seva visió de Venècia quan van ser-hi allà. Una d’elles ha estat la meva mare, ella també va anar-hi per celebrar la fi de l’ESO. Resumint, em va explicar que és una ciutat amb molts carrerons i a causa d’això és molt fàcil perdre’s; alguns canals no fan bona olor però tot i això és agradable de visitar.

La segona persona que em va informar sobre la seva experiència va ser la meva osteòpata que va anar-hi l’estiu passat de vacances. Ella em va tornar a dir que en determinats llocs fa pudor i em va comentar que quan va tornar cap a Barcelona estava molt marejada a causa del petit moviment de la llacuna causat per la marea.

L’última persona em va explicar que és molt fàcil perdre’s però alhora t’ho pots passar molt bé amb les amigues.

Amb totes aquestes opinions m’han entrat moltes ganes d’anar-hi i quan torni poder explicar la meva experiència a Venècia.

Marina