LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia