LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha moltes maneres d’estimar. Gairebé tots som capaços de fer-ho, sentim amor per algú. Enamorar-se suposa arribar al punt més alt de la muntanya, és tornar-se a sentir un nen, però des de la vista d’un adult. És plantejar envellir al costat d’una persona i somiar una vida en comú amb ella, saber el que t’espera i esperar-ho amb il·lusió. És triar una opció i rebutjar trenta, i tot i així sentir que surts guanyant i que has fet bé. Enamorar-se és omplir-se d’amor a un mateix. És tenir la capacitat per poder sentir, estar preparat emocionalment per suportar totes les sensacions.

Per això, t’enamores quan no t’avergonyeixes del que sents. Quan te n’adones que el focus de la teva vida ja no només t’il·lumina a tu. És reconèixer la teva admiració cap a una altra persona. Ser conscient que només tu pots triar les teves decisions, però les seves sempre et serviran de consell. Enamorar-se implica arriscar-se a ser sincer amb un mateix i amb l’altre. És una barreja d’emocions entre les quals pot ser un gran caos. Enamorar-se és veure-li el costat positiu a totes les desgràcies, és trobar tota la força disponible i inventar-te fins i tot la inexistent perquè la relació funcioni. I és que aquest sentiment apareix quan et perds des de tots els punts de la vida. És confiar i tornar-se intel·ligent, és no deixar que manipulin el que penses, no deixar que intentin decidir per nosaltres. És il·lusionar-se davant la mínima possibilitat de compartir experiències amb ella, és emocionar-se en recordar.

I és que, d’aquesta manera, passa que estranyes a una persona fins i tot tenint-la al costat, experimentant un tipus de sentiments quan dorm amb tu. I tens por de què algun dia, aquesta sensació et falti. Enamorar-se és dolor per no estar acostumat a sentir tant. És cobrir a l’altre de promeses, perquè és l’única manera que tens de demostrar en present que penses en un futur al costat d’ell.

És tornar a començar i a aprendre de nou. Enamorar-se és que els teus ulls es fixin amb cada part del seu cos, és la pell de gallina que se’t posa cada vegada que et toca. És descobrir el sabor més dolç en els seus llavis i desitjar escoltar la seva veu en tots els moments. Enamorar-se és dormir i recolzar el cap en el seu pit. És donar-li una mica més de sentit a la teva vida. És no trobar les paraules que el defineixin.

Enamorar-se és construir un món en comú amb l’altre, on compartir el més sincer de cadascú. És no tenir la necessitat de canviar res d’ell, ser capaç d’acceptar-se tal com és.

Enamorar-se és estimar-se a si mateix, és tornar a sentir-se un mateix al costat d’algú.

Marta Morató

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia