LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha moltes maneres d’estimar. Gairebé tots som capaços de fer-ho, sentim amor per algú. Enamorar-se suposa arribar al punt més alt de la muntanya, és tornar-se a sentir un nen, però des de la vista d’un adult. És plantejar envellir al costat d’una persona i somiar una vida en comú amb ella, saber el que t’espera i esperar-ho amb il·lusió. És triar una opció i rebutjar trenta, i tot i així sentir que surts guanyant i que has fet bé. Enamorar-se és omplir-se d’amor a un mateix. És tenir la capacitat per poder sentir, estar preparat emocionalment per suportar totes les sensacions.

Per això, t’enamores quan no t’avergonyeixes del que sents. Quan te n’adones que el focus de la teva vida ja no només t’il·lumina a tu. És reconèixer la teva admiració cap a una altra persona. Ser conscient que només tu pots triar les teves decisions, però les seves sempre et serviran de consell. Enamorar-se implica arriscar-se a ser sincer amb un mateix i amb l’altre. És una barreja d’emocions entre les quals pot ser un gran caos. Enamorar-se és veure-li el costat positiu a totes les desgràcies, és trobar tota la força disponible i inventar-te fins i tot la inexistent perquè la relació funcioni. I és que aquest sentiment apareix quan et perds des de tots els punts de la vida. És confiar i tornar-se intel·ligent, és no deixar que manipulin el que penses, no deixar que intentin decidir per nosaltres. És il·lusionar-se davant la mínima possibilitat de compartir experiències amb ella, és emocionar-se en recordar.

I és que, d’aquesta manera, passa que estranyes a una persona fins i tot tenint-la al costat, experimentant un tipus de sentiments quan dorm amb tu. I tens por de què algun dia, aquesta sensació et falti. Enamorar-se és dolor per no estar acostumat a sentir tant. És cobrir a l’altre de promeses, perquè és l’única manera que tens de demostrar en present que penses en un futur al costat d’ell.

És tornar a començar i a aprendre de nou. Enamorar-se és que els teus ulls es fixin amb cada part del seu cos, és la pell de gallina que se’t posa cada vegada que et toca. És descobrir el sabor més dolç en els seus llavis i desitjar escoltar la seva veu en tots els moments. Enamorar-se és dormir i recolzar el cap en el seu pit. És donar-li una mica més de sentit a la teva vida. És no trobar les paraules que el defineixin.

Enamorar-se és construir un món en comú amb l’altre, on compartir el més sincer de cadascú. És no tenir la necessitat de canviar res d’ell, ser capaç d’acceptar-se tal com és.

Enamorar-se és estimar-se a si mateix, és tornar a sentir-se un mateix al costat d’algú.

Marta Morató

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia

He aprendido.

He aprendido la diferencia entre dar la mano y ayudar a alguien, he aprendido que amar no significa felicidad, y que compañía no siempre significa seguridad.

Comienzo a aceptar las derrotas con la cabeza al frente y la mirada firme, a decidir hoy y no mañana todas mis decisiones, porque el dia de mañana es inestable para hacerlo y el futuro tiene la costumbre de caer en picado.

Acepto que las buenas personas pueden herirte alguna vez y hay algo que te dice que perdones.

Descubro que lleva años construirse a uno mismo y apenas unos segundos destruirse.

He aprendido que no tenemos que cambiar de amigos en el caso de que fallen si estamos dispuestos a aceptar que los amigos pueden cambiar.

He aprendido que las circunstancias y el ambiente que nos rodea influyen sobre nosotros, pero solo nosotros somos responsables de nuestros actos.

He aprendido que no importa dónde has llegado, sino a dónde te diriges, que la vida no siempre sigue la ruta que uno mismo ha programado.

He descubierto que algunas veces, la persona que esperas que te pateara cuando te caigas, a lo mejor es una de las pocas que te ayuden a levantarte.

Dario

Actualmente hay muchos textos e escritores del pasado que nos dicen quienes somos, unas personas libres que podemos elegir nosotros mismos el camino que queremos para nuestra vida.

No todo el mundo lo es, hay esclavos e incluso hay religiones que someten a la mujer a hacer lo que la familia y el marido quiera sin dejar que ella escoja las decisiones que ella quiere tomar en su vida. Estas personas que no pueden expresarse libremente por más que tengan bienes materiales no son del todo felices, la libertad es una de las pocas cosas que no se puede comprar.

Todos deberíamos de ser dueños de nuestras propias vidas, sin dejar que nadie tome las decisiones por nosotros, solo uno mismo es consciente de lo que le conviene. Aunque muchas veces nos dejamos llevar por los demás y hacemos cosas de las cuales nos podemos arrepentir. Sabemos que para conseguir lo que uno quiere tiene que luchar por más obstáculos y barreras que hayan, tenemos que conseguir lo que deseamos sin miedo a  lo que pensarán  los demás.

Dunia

La felicitat és la cosa més desitjada per l’home. Tothom vol per sobre de tot ser feliç, tot i que pocs ho aconsegueixen. La felicitat per dir-ho d’una manera, seria tot el conjunt de coses que fan feliç a les persones, coses que necessitem, coses que no podem no voler.

Es defineix només per les coses que tenim? Podem tenir tot el que vulguem, però la felicitat és un estat d’ànim, es a dir, podem ser la persona més rica del món i ser infeliç, ser algú que no tingui riquesa i ser feliç.

Quines coses són les que ens fan feliç? Els diners? La salut? La fama? Cada persona té una diferent visió de la felicitat, uns pensaran que sense diners i fama no n’hi ha i d’altres que la felicitat tan sols la crea un mateix.

Des del moment en el qual naixem, és un dels primers objectius que tenim, es un projecte inacabat, una cosa que no té fi, l’home sempre troba coses que el poden fer més feliç del que ho és, per tant és una cosa que sempre continuem buscant. Es podria dir que en aquest aspecte som ambiciosos.

Ser feliç no només inclou als fets materials, sinó també en trobar-se satisfet i trobar-se interiorment un mateix. Durant la vida sobretot és necessària una cosa essencial: l’amor.

La felicitat és allò que busquem, simplement perquè ens fa sentir bé, per això una de les coses essencials es l’amor.

Tots estimem alguna cosa, i si estimem es perquè aquella cosa ens omple i ens fa sentir un benestar interior i una seguretat que ens crea un bon estat d’ànim. Tanmateix la felicitat no existiria sense l’amor, simplement perquè és un dels principals motius pels quals som feliços. Tot i que sabem que igual que l’amor ens pot portar a ser feliços també ens pot portar a no ser-ho. Tot i així es una de les grans raons per les quals seguim cada dia, perquè ens omple d’immensa felicitat quan aquest amor també ens és correspost.

Paula

Després d’aquest estiu que està a punt d’arribar, al Setembre, tornarem a començar les classes, però no serà el mateix. Ja estem acabant l’etapa de l’ESO i comencem una nova, el batxillerat. Quan pensem en el batxillerat, per dir-ho així, “ens fa pal”.

Ara al maig, van ser les sol·licituds per entrar a un institut nou. Jo i la meva amiga Anna, segurament l’any que vinent, no estarem al INS Jaume Almera, ja que marxem a fer el batxillerat artístic a Barcelona, a l’institut Poeta Maragall. Vàrem anar a les portes obertes i ens va semblar un institut maquíssim tant per dins com per fora i el que els professors i directors varen dir de les coses que es feien al centre, ens va agradar encara més. Tenim moltes ganes de què ens hagin acceptat. Jo crec que sí. Hem de ser positius…

Queda poc menys d’un mes i intentem que tot ens surti perfecte per no haver de recuperar cap matèria però realment és difícil perquè no tot ens va bé. Tinc esperança de resoldre aquests problemes de les assignatures per poder gaudir plenament d’aquest estiu i de poder entrar sens cap problema a l’institut Poeta Maragall.

Júlia

Mirant els meus apunts de classe, vaig començar a rumiar coses de les quals parlàvem els alumnes:

Tothom s’acostuma a ordenar, sintetitzar i mantenir una conducta dirigida per uns valors estipulats. La moral no és més que això, un ordre sintetitzat que permet dirigir una conducta adient.

Si existeix algun cas d’immoralitat, és degut al fet que el subjecte no tenia una guia establerta per a donar amb la millor adequació a la seva consciència, a la seva moral. Però i si tot allò que tenim estipulat com a correcte no ho fas? El mateix sentit comú ens permet saber que és correcte i que no?
Si algú que actua immoralment és entrevistat per algú que creu que la seva conducta no és adient, aquest només contestarà que ell actua bé i que és una obvietat que actua moralment.

A cada societat trobem diferents tipus de moral, diferents tipus d’estètica i això ens fa jutjar als altres sense saber les raons per les quals cometem suposades immoralitats.
L’ésser humà busca la felicitat, però la seva conducta no sempre és moral o ètica. Què és aleshores la felicitat? La felicitat és un estat emocional que cada un troba en els seus gustos i desitjos, però com s’aconsegueix aquesta? Per a Stuart Mill, un filòsof anglès, la felicitat només es troba en una societat en la qual els components són feliços. Aquesta opinió és una veritat fonamental, ja que ningú és del tot feliç fins que comparteix la felicitat. Un bon exemple són els nens, quan un nen fa un dibuix i l’acaba, el primer que fa és mirar-lo i ensenyar-lo al primer que trobi. Això completa el goig del nen i l’omple de felicitat. Aleshores seria correcte dir que la immoralitat és un mitjà més de l’home per intentar adquirir la felicitat o és un error en la seva consciència?

Júlia

Jo realment, sóc una apassionada de les pel·lícules romàntiques. Però és cert que a l’hora de pensar en aquestes pel·lícules comences a meditar en el tipus de pensament que poden arribar a crear… Aquestes pel·lícules estan creades mitjançant diferents escenes d’amor que només es viuen als contes irreals, en què el paisatge és una perfecció falsa a la realitat composta per postes de sol, vespres a la vora del mar, llacs brillants, parcs verds… I el més important el noi que hi apareix, aquests nois són guapos, sensibles, romàtics, capaços de fer tot el possible per fer feliç a la seva princesa, i que les sorprenen amb petits detalls que a poc a poc fan més maca la relació.

En veure aquestes diferents escenes, crees una mentalitat paral·lela a aquestes escenes i esperes que l’amor en el nostre dia a dia sigui com el de les pel·lícules, quan a la realitat no hi ha ni aquests paisatges ni sobretot aquests nois capaços de donar la vida per la seva noia. És dolent doncs mirar aquests tipus de pel·lícules? No és dolent mirar-les, sempre i quant tinguis al cap que la realitat no és com les pel·lícules, si no és quan ho passem malament veient la realitat del que és l’amor i això és el motiu pel qual les noies ho passem malament a esperar l’amor de la ficció.

Maria

Tinc molts problemes amb el funcionament dels instituts. Entre ells hi ha normes que no m’agraden.

Sóc una persona que acostuma a seguir les normes, però no m’agrada gens seguir normes que considero inútils. L’altre dia em van treure el mòbil. Anava pel passadís entre classe i classe. Porto tot el curs utilitzant el mòbil entre classes, primer perquè, com ja ho he dit, penso que és estúpid prohibir els mòbils entre les classes. Si me l’haguessin tret quan estava fent classe, com a mínim ho trobaria just. Segon perquè els professors no acostumen a dir res, suposo perquè a molts d’ells també els sembla inútil, encara que no crec que ho admetrien mai. Estava indignada que em traguessin el mòbil en aquesta situació, i a més a més em van dir que no me’l tornarien al final del dia, sinó que em quedaria sense mòbil fins divendres. Vaig tenir sort perquè me’l van treure el dijous.

El fet que em molesta per sobre de tot és que et treguin el mòbil per tota la setmana i no te’l tornin el final del dia. Hi ha alumnes que necessiten el mòbil per organitzar-se el dia amb els familiars. Per alguns és imprescindible el mòbil per comunicar fets importants. No estic parlant de quedar amb els amics, sinó de comunicar-se amb els pares i organitzar-se la vida fora de l’institut. Hi ha persones que argumenten que la gent vivia perfectament sense mòbil fa uns anys i que podem sobreviure una setmana sense mòbil, però la societat actual s’ha adaptat a utilitzar mòbils, i si te’l treuen d’una manera tan imprevista, pot dificultar molt a depén de quines persones. En resum, no saps mai la situació de les persones i per tant els instituts no haurien de castigar els alumnes de maneres que poden afectar tant a ells i a totes les seves famílies.

Danielle