LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Últimament, he començat a dibuixar més, i m’he fixat que no sóc una persona gaire creativa respecte als dibuixos que faig. M’agrada molt fer dibuixos realistes, però no considero que sigui art. Per mi l’art és una manera d’expressar algun sentiment o alguna crítica, encara que tothom ho interpreta diferent. Amb els meus dibuixos no s’expressa cap cosa. És una còpia de la realitat, i no diu res. Fa uns anys, vaig deixar de dibuixar, perquè sentia com si els meus dibuixos no eren vàlids, perquè no eren creatius. La meva germana és molt creativa en els seus dibuixos i expressa moltes coses, i jo em comparava contínuament al seu art. Fins i tot vaig intentar canviar el meu estil de dibuix per expressar alguna cosa que pensava que era important, però sempre tenia la sensació d’haver mentit o d’haver fet una imitació d’art que ja existeix.

Vaig estar pensant en això durant un temps i vaig trobar que si considerava els meus dibuixos com una cosa completament diferent de “l’art”, i ho considerava només una cosa que faig perquè m’agrada fer-ho, em sentia molt millor.

Danielle

Era sábado por la tarde y mis padres estaban en la cocina hablando sobre un perro, yo como no sabía de quien estaban hablando les pregunté y mi padre me dijo que habían cogido a un cachorro mestizo de Pastor Alemán con otra raza. Al principio, no lo veía muy claro porque la Kira es muy celosa y no se lleva muy bien con otros perros pero, todo era cuestión de probar.

El sábado por la noche mientras estábamos cenando, mi hermano, que en teoría es el dueño del cachorro, tenía que pensar un nombre y no sabía cuál ponerle, a mí y a mi padre nos gustaba yle pero a mi hermano y a mi madre no. Entonces, buscamos por internet y salió el nombre de Noa.

El domingo por la mañana, fuimos a buscarla. Tenía 1 mes recién cumplido y aun así era más grande que Kira, la cogí en brazos y se quedó dormida en el trayecto de la tienda a casa. Cuando llegamos, yo creía que la Kira le iba a empezar a ladrar e incluso que podría morderle pero fue todo lo contrario, se acercó a ella, empezó a olerla y a darle con la pata para jugar.

Noa lleva 1 semana en casa y no para de morder todo lo que pilla en el suelo y aunque le compremos juguetes o mordedores ella prefiere destrozar la mesa del comedor o, si no, los zapatos. Como todavía es muy pequeñita no puede salir a la calle hasta los 3 meses, creo que se nos harán muy largos estos meses como siga mordiéndolo todo.

Andrea Aranda Ramírez

Les meves vacances de setmana santa d’aquest 2015 han estat un no parar d’entrenar. El dia 28 de març van començar els dies de festa, però per a mi la diferència és que no havia d’anar a l’institut i no s’havia d’estudiar, perquè gairebé no he tingut temps de descansar.

El diumenge vaig jugar un partit de lliga de volei pista contra Esplugues que van les primeres i nosaltres anem segones en la classificació; vam perdre per poquíssim. Seguidament, d’aquell diumenge fins al divendres dia 3 no parava d’estudiar i llegir el llibre titulat “Don Quijote de la Mancha” escrit per Miguel de Cervantes. Quan va arribar el divendres havia d’anar a entrenar volei platja de les onze del matí fins a les dotze i mitja amb la meva nova parella de joc i així ho vaig fer. A la tarda vam tornar a entrenar a ple sol i, personalment, m’he endut una molt bona sensació d’aquells entrenaments amb ella. L’endemà ens tocava anar a un torneig disputat a Arenys de Mar, ja que anteriorment ens havíem apuntat. Després d’aquell torneig tan intens contra perdones molt més grans que jo i que la meva parella, estava derrotada i vaig anar cap a casa per estar a punt pel torneig de l’endemà. El diumenge vam tornar a jugar, cada cop ens enteníem més entre nosaltres, llavors m’agradava més jugar i competir.

Tots aquests dies entrenant i competint han estat per preparar-nos per a les fases del campionat de Catalunya que es disputaran d’aquí molt poc.

Marina

La Edad Media fue uno de los períodos más oscuros en la historia de la humanidad caracterizado por la violencia, la irracionalidad y el deterioro. El Hombre creía que su breve existencia debía ser dedicada a Dios y especialmente a la institución de la iglesia, lo cual significó enormes desigualdades, sangrientas conquistas y todo lo que ya bien sabemos. Por este motivo se desarrollaron diferentes maneras de torturar a la gente para descubrir la verdad. Estas fueron algunas de las más violentas y dolorosas:
El toro de Falaris fue uno de los dispositivos de tortura más populares. El aterrador constaba en un enorme toro de bronce puro, dentro del cual cabía una persona. El toro tenía una entrada que sólo podía abrirse desde afuera y unos orificios en la nariz y otros en los ojos. Dentro se colocaba a la víctima y debajo del toro se hacía una inmensa fogata que quemaba viva a la víctima.
El potro es otro invento bastante conocido y, en aquel tiempo, bastante utilizado, desafortunadamente. En este la víctima se tumbaba en una camilla de madera y sus extremidades eran atadas con unas cuerdas. Se triaba tan fuerte de estas cuerdas hasta dislocar romper o arrancar los brazos y piernas.
Uno que es también muy clásico es la doncella de hierro es posiblemente la máquina de tortura más popular que existió y también una de las más aterradoras. Este consistía en una especie de sarcófago de hierro en el que, al cerrar la puerta, se introducían una gran cantidad de púas punzantes clavándose, así, por todo el cuerpo. Y por si el terrible castigo de tener en tu cuerpo clavadas decenas de púas fuera poco, los biólogos de aquella época estudiaron los sitios estratégicos donde debían clavarse para que todas las victimas murieran desangradas, poco a poco y dolorosamente.
El Garrote vil fue un método que consistía en un punzón de hierro penetraba y rompía las vértebras cervicales al mismo tiempo que empujaba todo el cuello hacia delante aplastando la tráquea contra el collar fijo, matando así por asfixia o por lenta destrucción de la médula espinal. Este fue usado hasta principios del siglo XX en Cataluña y en algunos países latinoamericanos.
La gota china era un método de tortura psicológica que consistía en inmovilizar a la víctima en forma horizontal boca arriba dejándole caer cada 5 segundos sobre su frente una gota de agua fría. Este acto le provocaba daño físico en la frente pero lo que era más molesto era no poder beber agua ni dormir. La victima acababa muriendo por un paro cardíaco a causa del sufrimiento.

Mariona.

Fa poc més de dues setmanes vaig anar a veure una obra de teatre on el seu objectiu era transmetre als espectadors totes les situacions quotidianes on es veia reflectit el feminisme. Jo no sabia de què ens parlarien, ni com estaria enfocada.

En començar, es van presentar un grup de noies anomenades “Les invisibles” una obra pròpia de A Cavall de Forques. Aquelles noies van representar situacions quotidianes on es veu reflectit el feminisme i que alguna vegada hem viscut. Va ser interessant veure totes aquelles petites representacions i que en conjunt feien veure el món d’una altra manera.
Independentment de si em va agradar o no, crec que va ser una oportunitat per parlar de temes que normalment no tens l’oportunitat de tractar. El que em va agradar més va ser quan vam marxar del teatre, un grup de nois vam parlar sobre que ens havia semblat. La majoria érem noies, i totes estaven molt d’acord amb aquella obra. Però va ser interessant veure com els nois que hi havia, deien que s’havien sentit atacats. Ells deien que no tots els homes actuen d’aquella manera, i també tenen raó.

En conclusió, va ser una nit on a part de passar-m’ho bé vam poder parlar de molts temes que normalment no tens el costum de parlar.

Sara

Formo part d’un agrupament escolta i aquesta setmana santa vam organitzar una sortida des de Vigo fins a Santiago.
Era un viatge dur, ens havíem de despertar a les 6 de la matinada i caminar 4 o 5 hores diàries, evidentment jo preferia quedar-me a Vilassar. Però un cop allà tot va canviar, estic molt content d’haver-hi anat, he tingut temps per pensar i reflexionar sobre els meus problemes personals i he pogut gaudir d’un paisatge veritablement bonic.
El fet de preocupar-se únicament per poder arribar al següent alberg és fantàstic, t’oblides de la resta de problemes, només t’has de preocupar en arribar i gaudir de la muntanya. Ha sigut una experiència preciosa i que sense cap dubte tornaré a repetir, recomano a tothom fer el Camino, per poder trobar-se a un mateix.
El que us volia fer entendre, és simplement que no hem de jutjar les coses abans de saber com són, perquè a vegades ens poden sorprendre.

Pau

Este año hemos decidido ir a Aguadulce a pasar la semana santa. Allí viven mi abuela, mi tía y mi primo. Hacía un año y medio que no los veía. Por esta razón esta visita es muy especial para mí. El viaje de Barcelona-Aguadulce dura unas ocho horas en coche. Es un viaje largo en el cual pasas por cuatro comunidades autónomas: Cataluña, Valencia, Murcia y Andalucía. Nosotros hemos parado para descansar cuarenta minutos en la zona de Albacete. Allí almorcé un donut con un zumo de piña. Mi padre un bocadillo de tortilla y mi hermano un bocadillo de salchichón. Aunque el viaje sea largo merece la pena la recompensa.

Aguadulce es una localidad española de la provincia de Almería. Este pueblo se encuentra a escasos metros del mar, por este motivo en verano se puede llegar a multiplicar por tres su población. El origen de su topónimo se lo debe Aguadulce a los manantiales de agua dulce que brotaban hasta 2010 cerca de la orilla del mar en una zona cercana al actual puerto deportivo. Estos manantiales desaparecieron debido a las construcciones de la zona. Uno de los aspectos que me ha llamado más la atención es el calor sofocante que hace. Sin exagerar tenemos una temperatura unos diez grados más alta que en Vilassar de Dalt. Otro factor que me gusta mucho es la gastronomía. En Almería es típico ir de tapas, yo en los dos días que llevo aquí ya he ido y me he comido una tapa de morcilla picante muy buena.

En conclusión, invito a todo el mundo a venir a Aguadulce a pasar las vacaciones porque es un lugar muy tranquilo, cerca del mar y con una gastronomía muy buena y exquisita. También espero disfrutar de los días que me quedan de vacaciones antes de volver a la rutina diaria.

Víctor

L’altre dia vaig obrir la caixa dels records, és a dir, vaig fer memòria dels viatges d’estiu que havia fet al costat de la meva família. Aquells viatges on anàvem el pare, la mare, el meu germà i jo, o quan ens emportàvem al gos. També vaig pensar en aquells viatges realitzats juntament amb els meus tiets i els meus cosins, amb els quals tinc molt bona relació.

Un dels viatges que em va marcar i vaig voler recordar profundament, va ser un viatge en el qual només vam anar els pares, el meu germà i jo. L’estiu del 2007 vam decidir fer un creuer per les Illes Gregues, no totes és clar! Abans d’agafar el creuer per començar la ruta, vam agafar un avió a Barcelona que ens va portar fins a Atenes. Era el primer cop que pujava en un i, encara que sigui un dels transports més segurs, estava una mica espantada. Tot va passar molt ràpid i de sobte ja em trobava davant d’aquell vaixell tan gran que m’esperava, a mi i a uns quants passatgers més.

Per conèixer bé les illes a les quals paràvem, vam decidir anar-hi amb uns guies que proporcionava el vaixell. Cada dia al matí, t’enganxaven un adhesiu per si et perdies i per diferenciar les persones del teu grup. El meu germà i jo com sempre ens queixàvem que estàvem cansats i no volíem caminar més però no podíem perdre el ritme perquè anàvem amb una gran colla de gent. De fet no em penedeixo gens d’haver anat en grup i haver realitzat totes aquelles excursions perquè vaig visitar llocs impressionants dels quals ara en puc treure molt bons records. Unes de les illes que més em van agradar van ser Santorí, Míkonos i per últim, Venècia que pròximament espero gaudir al màxim amb els companys de classe al viatge de final de curs.

Elisenda

Temps enrere, no tenia gens clar el que m’agradaria estudiar per al meu futur. Per a mi, anar al Saló de l’ensenyament no em va servir molt però després de camí a casa sí, és a dir, a l’autobús em va sortir la idea.

Vaig estar donant voltes i voltes al dossier que havia agafat com a guia i en un tres i no res em va venir al cap la professió de ser infermera de pediatria. Aquest tema tracta sobre cuidar diàriament als nadons i a mi m’encanten els nens petits. A més a més de tenir una germana de dos anys i mig, sempre m’han agradat. Em vaig informar bastant sobre el tema i pot ser difícil d’estudiar però si és una professió que t’agrada molt tractar, fas el que sigui per aconseguir-ho.

El projecte de recerca estava organitzat de manera que treballàvem en grups formats per alumnes que més o menys volíem estudiar la mateixa professió, i fèiem activitats relacionades amb el que havíem triat, així que m’ha servit d’ajuda.

Patricia

Mai no hauria arribat a pensar que seria germana gran. Els meus pares em van dir la gran notícia inesperada, que tindria un germanet o una germaneta, encara no se sabia el que podria ser. Em vaig emocionar moltíssim, era el millor regal que hagués tingut en la meva vida.

Ja havia arribat l’hora que tothom volia saber. Passats els cinc mesos ja se sabia si era nen o nena, i va arribar nena. El 29 de Juliol a les nou del matí ja érem a l’Hospital de Barcelona, concretament al Remei. Tot just a les dotze ja era aquí. Va sortir en Lluís amb la Carla als braços i la meva reacció va ser ficar-me a plorar i no pensar en res més del món que no fos el que passés en aquell moment.

Vam passar uns dies a l’hospital, ja que tan sols tenia dies de vida. Tot havia anat força bé, així doncs, l’ú d’Agost ja podíem marxar a casa. Els dies anaven passant i me l’observava dia a dia com anava creixent a poc a poc, tot i que, encara era massa petita per poder gaudir-la. En un tres i no res tot va passar tan ràpid que va arribar el dia del seu aniversari. Me l’observava tant, amb els seus rissos d’un marró xocolata, els ulls tan rodons, la seva fesomia, el seu cos tan menudet que i pensar que nosaltres érem així…

I per fi van arribar els dos anyets de vida. Finalment, tot havia canviat inclús amb la família, feia les coses amb la seva dependència i, a més a més, s’asseia a taula a dinar amb tots quatre. Me l’estimo moltíssim i no sé què faria sense ella. T’estimo germana.

Patricia