LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Recordo aquell sis de gener de 2007 quan vaig pujar a ca l’àvia per celebrar el dia de Reis. Va ser la millor sorpresa que em vaig endur. Era un regal petit, inofensiu, però que tenia vida.

Estàvem el meu germà, el meu cosí i jo al menjador, quan de cop i volta van trucar a la porta. Com sempre, el meu avi va anar a obrir i de sobte va entrar un gosset, petit i molt alegre que venia cap a nosaltres. Va venir corrents i jo em vaig espantar molt. En un principi em feia por, ja que mai havia tingut un gos, però a poc a poc vaig agafar-li una estima immensa. Aquell mateix dia, cap dels tres volíem deixar anar de les nostres mans aquell gosset. Va acabar baldat. Amb la seva innocència i la seva bondat, va guanyar-se el cor de tots nosaltres.

La meva àvia va decidir que li posaria Black, ja que quan era jove va tenir un altre gos que també es deia Black. El primer Black va morir, i va deixar un buit enorme en el seu cor. A causa d’aquesta pèrdua, al cap de dos anys, va comprar un segon gos. Era un chow-chow, d’aquells amb la llengua blava, que li va posar Coqui. Com que era un gos gros i jo era petita, em portava sobre la seva esquena. M’ho passava tan bé… Quan jo tenia cinc o sis anys, el van haver de sacrificar. I després, va venir el segon Black, l’únic amb el qual recordo els moments que he passat. Me’n recordo perfectament que poc després de comprar-lo, pensàvem que era mut, ja que era un gos molt silenciós. Fins que un dia, va sonar l’alarma d’un despertador i es va posar a bordar. Ens va sobtar molt que bordés, ja que crèiem que era mut!

El Black és poruc, alegre, tranquil però a vegades molt actiu, i sobretot molt afectuós. És el millor gos que podria haver desitjat.

Lidia