LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui mateix, queden exactament dos mesos per acabar el curs. Seran dos mesos molt intensos, ja que d’aquí a poc és la festa major del poble i la setmana següent estarem carregats d’exàmens i recuperacions (per tant tots anirem molt estressats) i, finalment, el viatge a Venècia.

Tinc moltes ganes de què arribi aquell 15 de juny tan esperat, d’arribar a l’escola trobar-me als meus companys i per fi marxar a l’aeroport direcció Bolonya. Serà un viatge especial, per recordar, ja que l’any que ve molts marxem del centre i probablement amb alguns perdrem el contacte. És un viatge que haurem de gaudir molt, ja que serà un record per a tota la vida.

El que més em preocupa ara és saber si m’agafaran al centre que vull anar l’any que ve, és el que tinc més a prop i penso que és una molt bona escola. Tinc ganes de canviar d’aires, d’escola i de gent però a la vegada em fa pena. Em fa pena deixar de veure cada dia a tota aquella gent que porto veient des de primer de l’ESO, alguns des de l’Educació Infantil o fins i tot des de l’Escola Bressol.

En dos mesos tanquem una etapa de la nostra vida per donar lloc a una altra, estaré estudiant el que realment m’agrada, amb gent nova, escola nova, etc. Però mai deixaré de recordar a tota aquella gent que ha format part de la meva vida des que vaig entrar a l’escola.

Laia Solbes

Està asseguda a la sorra. Concentrada, la remou per afegir noves peces a la seva col·lecció. Es mira cada petxina, cada pedra, cada trosset de platja per més petit que sigui.
La humitat del mar li eriça la pell. El vent de Garbí li desendreça els cabells i ella, curosament, es col·loca els rinxols darrere l’orella. Es gira i ens busca amb la mirada. Té una expressió estranya, incòmoda, nerviosa. De cop i volta s’aixeca d’una revolada i comença a córrer cap a mi. Quan arriba s’asseu davant meu i obra la mà emocionada. Li brillen els ulls.
– Mira Paula, mira que maco! És mar.
– Mar? Això és vidre que s’ha arrodonit amb l’erosió de l’aigua.
– No, són trossets de mar, trossets d’aigua dura.
– I com ho saps?- li pregunto aguantant el riure.
– Perquè estaven dins l’aigua i són blaus com les onades.
– Tens raó, potser sí que són trossets de mar.

Somric, és impossible no fer-ho. Em fascina la manera que tenen els nens petits de veure el món, la capacitat de transformar el més vulgar en una cosa extraordinària, gairebé màgica.

Comença a fer vent. No deu faltar gaire perquè la meva mare ens obligui a marxar. La Judith es posarà trista i intentarà, per tots els mitjans possibles, allargar uns minuts més l’estada a la platja; perquè en el fons sap que aquest moment no es tornarà a repetir i que, potser, el pròxim dia que s’assegui a la sorra no trobarà cap trosset de mar.

Paula

Sempre he tingut molt mala presentació a l’hora d’entregar treballs o deures. Tinc mala lletra, no deixo marges, no utilitzo regle per subratllar el títol…

Sé que podria millorar la presentació sense masses problemes, però sempre he trobat que donar-li tanta importància a l’aparença de les coses i no al contingut és una cosa bastant trista que passa molt sovint en la nostra societat.

Prefereixo mil vegades conèixer una persona intel·ligent amb idees interessants i opinions significatius que una persona guapa. Penso lo mateix amb els treballs; prefereixo passar-me el temps fent els exercicis i pensant, que no passant les coses a net amb lletra perfecta. Segurament els meus professors argumentarien que és només que sóc vaga, i admeto que això forma una petita part, però sincerament crec que donar-li tanta importància a una cosa tan superficial és una cosa veritablement dolenta.

No penso canviar la meva presentació. Es podria dir que és una mena de protesta, però per mi és important, i sacrifico uns punts de les meves notes per aquesta protesta.

Danielle