LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No em considero una gran viatgera, però mirant al passat, me’n adono que he viatjat bastant.
He visitat gairebé per tota Espanya incluides les illes Canàries, França, Portugal, Brasil, Malta, Andorra i pròximament Itàlia aquest estiu amb l’institut.
Tots els meus viatges han sigut purament de vacances, excepte l’últim a Malta el passat estiu que va ser per aprendre anglès tot i que també va tenir un caràcter de vacances i és un dels viatges que més m’agradaria repetir.
Si pogués escollir un lloc on anar a passar-hi un mes, aquest és Natal, Brasil, d’aquesta manera a part d’aprendre una altra llengua, podria conèixer i viure en una cultura diferent. Personalment em vaig enamorar d’aquell país tant diferent, la cultura de la platja, el sol el menjar i la beguda fresca; els paratges naturals i aquell clima tant perfecte, almenys pel meu gust.
Un altre viatge que m’ha marcat més com a experiència de la vida, i que és sense dubte inoblidable és el que vaig fer a Malta on el meu millor company era un desconegut, que a poc a poc ha anat esdevenint amic. El que em va agradar més va ser la llibertat de viatjar sola.
Un altre tipus de viatges molt diferents són els que faig amb el meu esplai, són d’aquells que et marquen. Recentment aquest cap de setmana n’hem fet un amb altres companys d’esplais diferents del Maresme. Hem visitat Carcassona, una ciutat medieval amb molt d’encant tot i que em va agradar molt més el de l’any passat al País Basc, ja podria ser pel fet que el temps no ens ha acompanyat o bé perquè el lloc on estava situat el càmping de Carcassona no estava en tan bon lloc.

En un futur m’agradaria viatjar a molts destins diferents i conèixer tots els llocs que estiguin al meu abast perquè això de viatjar és una de les coses que més m’agrada fer.

Ivet

La muerte es uno de los asuntos centrales del ser humano. Nadie puede dejar de pensar en ella, y siempre hay una opinión diferente al respecto. De algo podemos estar seguros, y es que nadie se puede librar de ella. Es ley de vida, nacemos para después morir. A mí, personalmente, es algo que me da mucho miedo. Me da miedo morir o que muera alguien cercano a mí. Es una de las peores sensaciones que se pueden sentir, y lo peor es que una vez ocurre, no hay marcha atrás.

Creo que no somos conscientes de que día a día “estamos en peligro” y que aunque pensemos que estamos protegidos, no es así. Un ejemplo es lo que acaba de ocurrir hace pocos días en Barcelona. Un niño de 13 años agredió a varias personas de su colegio y acabó con la vida de un profesor. Seguramente esas personas se levantaron pensando que ese día iba a ser como cualquier otro, que irían a trabajar o a estudiar, y que después regresarían a su casa, pero como decía, nunca sabes si todo puede cambiar de un momento a otro.  El profesor, no decidió si vivir o morir, simplemente le tocó a él.

La muerte es algo que no podemos escoger, que llega sin avisar, y que por desgracia, tenemos que aceptarla.

Valentina

Recordo aquell sis de gener de 2007 quan vaig pujar a ca l’àvia per celebrar el dia de Reis. Va ser la millor sorpresa que em vaig endur. Era un regal petit, inofensiu, però que tenia vida.

Estàvem el meu germà, el meu cosí i jo al menjador, quan de cop i volta van trucar a la porta. Com sempre, el meu avi va anar a obrir i de sobte va entrar un gosset, petit i molt alegre que venia cap a nosaltres. Va venir corrents i jo em vaig espantar molt. En un principi em feia por, ja que mai havia tingut un gos, però a poc a poc vaig agafar-li una estima immensa. Aquell mateix dia, cap dels tres volíem deixar anar de les nostres mans aquell gosset. Va acabar baldat. Amb la seva innocència i la seva bondat, va guanyar-se el cor de tots nosaltres.

La meva àvia va decidir que li posaria Black, ja que quan era jove va tenir un altre gos que també es deia Black. El primer Black va morir, i va deixar un buit enorme en el seu cor. A causa d’aquesta pèrdua, al cap de dos anys, va comprar un segon gos. Era un chow-chow, d’aquells amb la llengua blava, que li va posar Coqui. Com que era un gos gros i jo era petita, em portava sobre la seva esquena. M’ho passava tan bé… Quan jo tenia cinc o sis anys, el van haver de sacrificar. I després, va venir el segon Black, l’únic amb el qual recordo els moments que he passat. Me’n recordo perfectament que poc després de comprar-lo, pensàvem que era mut, ja que era un gos molt silenciós. Fins que un dia, va sonar l’alarma d’un despertador i es va posar a bordar. Ens va sobtar molt que bordés, ja que crèiem que era mut!

El Black és poruc, alegre, tranquil però a vegades molt actiu, i sobretot molt afectuós. És el millor gos que podria haver desitjat.

Lidia

Avui mateix, queden exactament dos mesos per acabar el curs. Seran dos mesos molt intensos, ja que d’aquí a poc és la festa major del poble i la setmana següent estarem carregats d’exàmens i recuperacions (per tant tots anirem molt estressats) i, finalment, el viatge a Venècia.

Tinc moltes ganes de què arribi aquell 15 de juny tan esperat, d’arribar a l’escola trobar-me als meus companys i per fi marxar a l’aeroport direcció Bolonya. Serà un viatge especial, per recordar, ja que l’any que ve molts marxem del centre i probablement amb alguns perdrem el contacte. És un viatge que haurem de gaudir molt, ja que serà un record per a tota la vida.

El que més em preocupa ara és saber si m’agafaran al centre que vull anar l’any que ve, és el que tinc més a prop i penso que és una molt bona escola. Tinc ganes de canviar d’aires, d’escola i de gent però a la vegada em fa pena. Em fa pena deixar de veure cada dia a tota aquella gent que porto veient des de primer de l’ESO, alguns des de l’Educació Infantil o fins i tot des de l’Escola Bressol.

En dos mesos tanquem una etapa de la nostra vida per donar lloc a una altra, estaré estudiant el que realment m’agrada, amb gent nova, escola nova, etc. Però mai deixaré de recordar a tota aquella gent que ha format part de la meva vida des que vaig entrar a l’escola.

Laia Solbes

Està asseguda a la sorra. Concentrada, la remou per afegir noves peces a la seva col·lecció. Es mira cada petxina, cada pedra, cada trosset de platja per més petit que sigui.
La humitat del mar li eriça la pell. El vent de Garbí li desendreça els cabells i ella, curosament, es col·loca els rinxols darrere l’orella. Es gira i ens busca amb la mirada. Té una expressió estranya, incòmoda, nerviosa. De cop i volta s’aixeca d’una revolada i comença a córrer cap a mi. Quan arriba s’asseu davant meu i obra la mà emocionada. Li brillen els ulls.
– Mira Paula, mira que maco! És mar.
– Mar? Això és vidre que s’ha arrodonit amb l’erosió de l’aigua.
– No, són trossets de mar, trossets d’aigua dura.
– I com ho saps?- li pregunto aguantant el riure.
– Perquè estaven dins l’aigua i són blaus com les onades.
– Tens raó, potser sí que són trossets de mar.

Somric, és impossible no fer-ho. Em fascina la manera que tenen els nens petits de veure el món, la capacitat de transformar el més vulgar en una cosa extraordinària, gairebé màgica.

Comença a fer vent. No deu faltar gaire perquè la meva mare ens obligui a marxar. La Judith es posarà trista i intentarà, per tots els mitjans possibles, allargar uns minuts més l’estada a la platja; perquè en el fons sap que aquest moment no es tornarà a repetir i que, potser, el pròxim dia que s’assegui a la sorra no trobarà cap trosset de mar.

Paula

Sempre he tingut molt mala presentació a l’hora d’entregar treballs o deures. Tinc mala lletra, no deixo marges, no utilitzo regle per subratllar el títol…

Sé que podria millorar la presentació sense masses problemes, però sempre he trobat que donar-li tanta importància a l’aparença de les coses i no al contingut és una cosa bastant trista que passa molt sovint en la nostra societat.

Prefereixo mil vegades conèixer una persona intel·ligent amb idees interessants i opinions significatius que una persona guapa. Penso lo mateix amb els treballs; prefereixo passar-me el temps fent els exercicis i pensant, que no passant les coses a net amb lletra perfecta. Segurament els meus professors argumentarien que és només que sóc vaga, i admeto que això forma una petita part, però sincerament crec que donar-li tanta importància a una cosa tan superficial és una cosa veritablement dolenta.

No penso canviar la meva presentació. Es podria dir que és una mena de protesta, però per mi és important, i sacrifico uns punts de les meves notes per aquesta protesta.

Danielle

Cuando yo era pequeña mi abuela siempre me contaba una terrible historia que pasó donde ella vive Galicia. Ella aprovechaba la hora del baño para contarme la historia del Prestige.
El Prestige fue un barco que en el año 2002 durante un temporal en la costa gallega chocó contra unos arrecifes en la costa da morte (costa de la muerte). Este barco llevaba una carga de muchas toneladas de petróleo, con lo cual al chocar con el arrecife todo el petróleo se expandió por el mar llegando incluso a pocos metros de las casas de los vecinos. El desastre llegó ha provocar grandes perdidas ecológicas, se extendió desde la costa de Portugal hasta la costa Francesa. Galicia fue la más perjudicada ya que después del desastre no pudieron volver a pescar hasta pasados dos años.

Los marineros gallegos al ver que el gobierno no hacía nada para evitar la catástrofe y que la riqueza del mar de la que ellos vivían se estaba muriendo cogieron sus barcos de pesca y con sus propias manos y solo aparejos de pesca empezaron la limpieza del mar y de la costa, a ellos se les unió el resto de España, mucha gente fue a ayudar a limpiar las costas.
La perdida ecológica fue tan grande que todos los medios de comunicación a nivel mundial dieron la noticia durante mucho tiempo, fue una de las catástrofes ecológicas más grandes del país.

Gracias a mi abuela y su forma divertida de narrarme esta historia consiguió que me pusiera en la piel de los muchos voluntarios que fueron a ayudar en esta catástrofe. A través del cuento de mi abuela consiguió que me trasladara al momento de los hechos: “La espuma de mi bañera era el petróleo del Prestige, en el que estaban atrapados los peces y muchas aves. Mi tarea era rescatar esos animales con la ayuda de mi esponja”.

Iria

Fa dues setmanes va arribar un nou membre a la família, una gosseta de raça dàlmata de dos mesos. Va arribar des de Cadiz perquè no vàrem trobar-ne per la zona. No estàvem segurs del que fèiem, però vam decidir arriscar-nos. Feia temps que en buscàvem una d’aquesta raça en concret perquè sempre ens havia semblat especial i no en volíem cap altra. El nom ja el teníem decidit feia temps, es diria Bimba.

Vaig arribar de l’institut molt il·lusionada i la Bimba ja m’esperava, tremolosa i molt cansada del viatge tan llarg de la nit anterior. Era més petita del que ens havíem pensat que seria i ens va semblar una preciositat. Era molt grassoneta, i la feien molt especial les taques que li envoltaven els ulls. De seguida va agafar confiança i a partir de llavors no ha parat de jugar i córrer pel jardí de casa.

De seguida que va arribar vàrem comprovar que era sorda. Tampoc va ser una gran sorpresa perquè ja ens havíem informat sobre la raça i ja sabíem que tenia un percentatge elevat de ser-ho. Al principi ens va semblar que ens seria molt difícil ensenyar-la però ha estat tot el contrari, ha après molt ràpid amb els signes tot i ser tan petita.

Amb només dues setmanes de tenir-la ens sembla que ha crescut una barbaritat i ja s’ha convertit en un membre imprescindible de la nostra família.

Mariola

He comès molts errors. He plorat per qui no es mereixia ni una llàgrima meva i he rigut amb falses amistats en les quals confiava. He ensopegat més de tres vegades amb la mateixa pedra i quan pensava que ja no ho faria més, vaig caure a la quarta. He perdonat molt, massa. He callat ”t’estimos” que per inseguretat i por mai van arribar a ser dits, m’he enamorat de qui no em mereixia i he lluitat per qui no em valorava. Hi ha dies que m’he despertat amb ganes de menjar-me el món i altres que semblava que el món em menges a mi. He cridat amb totes les meves forces per treure tota la meva ràbia, m’he barallat amb qui no devia i he lluitat per aconseguir els meus reptes. He callat veritats per no fer mal. He sortit sense ganes de festa i he tornat amb els peus morts i afònica de tant ballar i cantar. Hi ha dies que dormia només per poder veure en els meus somnis la persona que desitjava i dies en què no podia dormir pensant que l’endemà la tindria al meu costat. He passat per fases, bones i dolentes. He estat una nena immadura i insensible i he madurat a base de pals. He cregut en l’impossible fins que em van destrossar els meus objectius. He abraçat i he valorat persones que vaig pensar que mai em farien mal i he acabat adonant-me que no es mereixien ni el tacte de la meva pell. He cantat a la dutxa fins que el meu coll no podia més. Hi ha hagut dies que em sentia preciosa i altres que no volia ni mirar-me al mirall i només tenia ganes de trencar-lo a base de cops. He gaudit de petits detalls … I he après a poc a poc en què consisteix la vida. No em penso penedir de res i intento afrontar-ho tot amb un somriure, ningú es mereix veure les meves llàgrimes.

Imagina que per un moment ho tens tot… Quina sensació més bonica veritat? Això seria massa fàcil, has de lluitar pel que vols, pensa en les persones que et recolzen i demostra a tothom que tu pots amb tot, qualsevol somni es pot fer realitat, no hi ha res impossible. Les coses més maques i que més ens agraden de la vida són les úniques que s’acaben, per això no perdis més el temps i gaudeix al màxim, que la vida són dos dies i el primer ja l’hem viscut.

Marta Morató

Actualment, vivim en un món on ens guiem per les modes. Quan dic això em refereixo a què si unes sabates es posen de moda, tens la necessitat de comprar-te-les i no pares d’insistir fins que no les aconsegueixes. No només amb les sabates sinó amb qualsevol tipus de roba, objectes, mòbils… Jo no crec que sigui una cosa dolenta guiar-se per modes, però sovint ens fem influenciables i com que tots els teus amics ho tenen tu no pots ser diferent. I la majoria de les vegades un cop ho has aconseguit et deixa d’agradar o simplement busques un altre objectiu per aconseguir.

El món hi ha moltes maneres de dividir-lo, crec que una d’elles és aquella gent que viu per comprar-se el més nou i segueix totes les modes, i l’altre és aquella que es conforma amb el que té i que no es deixa influenciar per la societat. Això no vol dir que si surten unes sabates, una jaqueta o qualsevol altra cosa no se la compri.

Jo no dic que una cosa estigui bé i l’altra malament, cadascú té la seva opinió però crec que cada vegada més la societat es deixa influenciar per les tendències que hi ha. I molta gent pensarà tot el contrari, però per sort hi ha diferents opinions, si no tots seríem iguals!

Sara