LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Són mil moments d’amor els que hem compartit, són mil instants junts i moltes paraules en què ens hem dit amb amor el que sentim. Potser mai deixem de dir-nos el que ens volem, el que ens estimem, el que esperem, l’amor és així: mai apareix el cansament, ni desapareix la màgia.
I jo vull que segueixi així, perquè amb cada paraula, amb cada síl·laba, amb cada so que surt dels teus llavis m’enamoro, i encara que ja conegui la teva veu, cada vegada que l’escolto torno a tremolar i em torno a enamorar de tu, una i mil vegades. Així que procuraré ficar-me en els teus somnis i en els teus pensaments, complint les teves esperances i estant al teu costat a cada instant.

T’estimo.

El dia 28 de Febrer vaig anar a esquiar a la Masella el cap de setmana amb els meus pares i el meu germà. Vam sortir de Vilassar a les set del matí per poder arribar a les pistes ben aviat, ja que són dues hores de viatge i, si no, no aprofitaríem el dia.

El viatge es va fer llarg però per fi vam arribar a les pistes. Primer vam llogar el material i seguidament vam començar a esquiar. Anàvem parant de tant en tant per menjar alguna cosa però no ens entreteníem perquè, si no, perdíem el temps i no podríem esquiar tot el que ens agradaria, ja que les pistes les tanquen a les cinc de la tarda, que exactament va ser quan vàrem marxar cap a l’hotel que havíem reservat a Alp, un petit poble on hi viu poquíssima gent i està a dotze quilòmetres de la Masella. Aquella tarda vàrem berenar i sopar al poble i després vam anar a dormir perquè estàvem cansats.

L’endemà, ens vam aixecar i vam baixar a esmorzar al mateix hotel i ràpidament vam tornar a les pistes, però aquest cop vam escollir anar a la Molina perquè estava de camí a casa i així a la nit no hauríem de fer tanta caravana amb el cotxe.

Carla

Quim Masferrer és “El Foraster”, un monologuista ambulant que recorre els pobles de Catalunya amb menys de mil habitants.

Cada dilluns a la nit el Forester va a un poble diferent i allà s’hi passa quaranta-vuit hores en les quals coneix el màxim de persones que pot, visita el més important i fa entrevistes als veïns. Després d’aquests dos dies en Quim reuneix al teatre del poble a tots els veïns i realitza un monòleg personalitzat i fet a mida sobre el poble que ha visitat i els seus habitants, on explica la seva experiència i totes les curiositats que li han explicat. En aquest programa els veïns són al mateix temps el públic i els protagonistes, ja que tots hi són presents quan el Foraster està fent el monòleg i tots poden aparèixer en qualsevol moment.

El Foraster és un programa amb el qual pots conèixer molts poblets que segurament no hauràs sentit mai el seu nom i gràcies al programa no sols tindràs la possibilitat de saber-ne el nom sinó també de saber profundament com és i també com són els seus habitants. Com diu Quim Masferrer: “Potser no hi has estat mai, però segur que després de veure’ls, els voldràs conèixer en persona. Jo faig de caçador de poblets i ells fan d’ells. Cada poble és, en el fons, Catalunya en miniatura”.

Carla

Camino pel carrer i veig a tota la gent amb el cap mirant avall, fent servir el mòbil. Penso que és estrany, ningú parla amb ningú, però alhora penso que de vegades jo també faig el mateix, caminar sense fixar-me en res, amb els ulls fixos en la pantalla tàctil del telèfon.
Aquesta situació no només l’he viscut jo, és una cosa que passa a qualsevol persona constantment. Però és agradable veure que això passa constantment? Crec que no, però no podem canviar el comportament ni els actes dels altres. Per al que no fa servir el mòbil, és com caminar sol pel carrer sense qui hi hagi ningú més, però per al que va parlant pel telèfon, és estar xerrant amb els amics com si estiguessin al seu costat. Per què parlar amb un desconegut, quan podem estar amb contacte de la gent que coneixem de veritat? Això és el que pensa la gent que va enganxada al mòbil pel carrer.
El mòbil ens permet tenir un ordinador de la grandària de la mà humana sempre amb nosaltres, i ho aprofitem al màxim. Si pots buscar per Internet un dubte que tens, per què esperar a arribar a casa, quan pots fer-ho mentre estàs al supermercat comprant el sopar?
Seguirem igual al llarg del temps, empitjorarà la situació amb els mòbils o començarem a saber distingir quan fer-lo servir i quan no cal? Només el temps ho sabrà, però si continuem com fins ara, arribarà un dia en què no sabrem viure sense tenir el mòbil al nostre abast, i serà llavors quan ens adonem de tot el que es pot fer si aixeques els ulls de la pantalla.

Roger

He estat donant-li moltes voltes al cap sobre què dimonis podria escriure aquest text, però poc a poc vaig anar agafant una idea i finalment em vaig decantar a escriure una mica sobre el nostre futur. Últimament, a l’escola hem estat profunditzant bastant sobre aquest tema, és a dir, de la manera que nosaltres, el jovent, voldríem encaminar la nostra vida. De fet, el treball de recerca d’aquest any es centra bàsicament en això.

El que voldria esmentar, és que penso que ens fan decidir el llarg recorregut de la nostra vida quan ni tant sols representa que hem arribat a la meitat d’aquesta. La realitat és que havent passat 16 inútils anys, segueixo pensant que al meu cap encara se li fa difícil això d’escollir una futura professió a la qual ens hi dedicarem durant tota una vida. Els 18, als 18 anys seria l’edat perfecte per a escollir el que un vol fer. Això ho relaciono també amb altres coses. Per què per poder tenir un vehicle, o per poder decidir el cent per cent sobre un mateix cal esperar-se a la majoria d’edat i a l’hora de decidir tota la vida que ens queda ja ens obliguen a fer-ho anys abans? Em sobta, però puc afirmar que per la gran majoria de persones, és una pregunta sense cap tipus de resposta argumentada. Per què? No ho sé.

Dario

La llibertat és un aspecte que considero essencial a les nostres vides. Podem sentir-la o no, però sempre està allà. Fins i tot les obligacions estan compostes d’aquesta. Prendre una decisió és actuar segons el que tu vols, i estàs triant tu; complir o no amb les obligacions que se t’imposen. Sí que és cert que si no fas el que se’t mana hauràs d’assumir les conseqüències que et comporti, ja que has sigut tu qui ha triat fer el que has fet.

Un exemple és l’estudi: molts adolescents ens queixem de que no volem estudiar però som nosaltres qui decidim fer-ho. Igual que hi ha persones que no estudien, per mandra o per motius personals, i són ells qui hauran d’assumir el que això els hi suposi; com ara presentar-se a les recuperacions.

Jo penso que el problema està en que la majoria ens queixem de que volem ser lliures i som nosaltres mateixos qui ens ho impedim, per por d’haver d’assumir les conseqüències que ens comportaria actuar lliurement.

Només nosaltres triem com actuem i som com volem ser, però cadascú mana sobre la seva vida i això pot suposar un excés de responsabilitat sobre un mateix. En aquest moment és on sovint decidim renunciar a ser lliures.

“Fer el que un vol és llibertat, i que t’agradi el que fas és felicitat”. No hem d’oblidar mai que la llibertat és imprescindible però que el més important en aquesta vida es ser feliç.

Mònica

La felicitat és un estat d’ànim que es produeix en una persona quan creu haver aconseguit una meta desitjada, i acostuma a anar aparellada amb la satisfacció i l’alegria. La felicitat normalment es considera positiva.

Molta gent diu o creu que la felicitat només s’aconsegueix quan algú té diners, és a dir, diuen que els diners porten la felicitat. Jo no crec que sigui així, ja que algú pot ser tant ric com vol però no ser tan feliç com un que no té gaires diners. En aquest aspecte hi ha opinions molt diverses. Per això cadascú ha de ser feliç a la seva manera fent el que li agrada sense que ningú l’interrompi.

Hi ha diverses teories del terme “felicitat”, però cadascuna d’elles està escrita des d’un punt de vista diferent. Per exemple, des del punt de vista de la filosofia, diu que ser feliç és ser autosuficient, és autorealitzar-se i també experimentar el plaer intel·lectual i físic i aconseguir evitar el sofriment.

Un dels estudis que estudia la felicitat, és la Piràmide de Maslow, que consisteix en una piràmide de les necessitats humanes que hem de complir per aconseguir ser feliços.

En conclusió, totes les persones són tan felices com ells decideixen ser-ho, ja que ningú decideix per ells. Cadascú és lliure com per escollir el que fer. Hem de ser feliços i deixar que la gent que ens envolta també ho sigui.

Lidia Calvet

Quan vaig baixar de l’autobús queia una pluja fina. Els dits se m’havien adormit feia estona i el meu nas començava a adquirir aquell to rosat tan característic dels dies freds. Mentre caminava carrer avall, vaig decidir entrar en una cafeteria per prendre alguna cosa i, sobretot, per guarir-me de la pluja.

En obrir la porta, unes campanetes que penjaven del sostre van emetre un so metàl·lic. Era un local petit, bastant senzill. Vaig seure en una de les taules del fons i vaig mirar el rellotge. Les 16:35. Encara faltaven 25 minuts perquè obrissin la llibreria. Vaig llançar una mirada al cambrer i es va acostar amb pas lent cap a mi.

No devia tenir més de 30 anys, però les ombres sota els ulls i l’aspror de les mans li conferien un aspecte envellit. A la camisa li faltava l’últim botó, fet que no ajudava gaire a millorar la seva aparença demacrada.

Em va preguntar què m’agradaria prendre amb la veu de qui ha repetit massa vegades una mateixa frase, o això em va semblar. Només va trigar un minut a portar-me el cafè. El líquid fumejava dins la tassa i abans de fer un glop vaig bufar una mica per refredar-lo. Quan me’l vaig acabar, vaig deixar els diners damunt la taula i vaig marxar.

Després de caminar durant una bona estona vaig veure la llibreria al final del carrer. Feia molts dies que tenia ganes de passejar entre les estanteries per triar un nou llibre. Em va costar decidir-me però finalment vaig endur-me’n un clàssic.

Vaig arribar a la parada amb el temps just de treure els diners i entregar-li al conductor. Després de recórrer el llarg passadís de l’autobús fins als últims seients, vaig obrir el llibre i en vaig llegir les primeres línies.

Paula

Porten des que som petits preguntant-nos què volem ser de grans. De petits responíem coses com astronauta, princesa, perruquera, medallista d’or…, però ara que som més grans volen una resposta seria. No és una pregunta fàcil de contestar, perquè has de fer una professió que a tu t’agradi, et sentis còmode, que et faci feliç.

Tot i això, jo tinc més o menys clar el que escolliré, sempre he volgut ajudar a la gent, fer alguna cosa de cara a la gent, per això he decidit que vull estudiar infermeria. Crec que és un bon treball i que estaria a gust fent-lo, al principi vaig pensar de fer una altra cosa que no fos de salut, perquè sóc molt aprensiva a la sang. Però després, em vaig adonar que això es pot superar, si un vol.

Estic bastant segura del que vull escollir i espero arribar-hi i, així, aconseguir ser allò que m’agradaria, superant tots els obstacles que em pugui trobar pel camí amb alegria i il·lusió.

Maria

Mi abuela es una de las personas más importantes en mi vida. Ella es alegre, tierna, amable, un poco quejica pero sobre todo muy luchadora. Es un ejemplo de superación día a día.

La he visto reír a carcajadas, la he escuchado cuando hablaba sobre sus recuerdos de la niñez… También me ha regañado cuando hacía las cosas mal, pero nunca ha faltado tiempo para que me diga lo que he hecho bien. Cuando las cosas me salen mal, ella siempre está allí para darme fuerzas, y también para demostrarme que si quiero, puedo, como ha hecho en muchas ocasiones.

A pesar de sus problemas en las rodillas, en las muñecas y todas sus quejas, siempre supo ser fuerte, aguantar y seguir adelante. Para mí es una luchadora en toda regla.

Yaya, decirte que muchas gracias por estar siempre a mi lado, por ser el refugio que a veces necesito y sobre todo por aconsejarme cuando te lo pido. Por esto y por muchas cosas más, eres la mejor.

Te escribo esto para desearte un feliz cumpleaños y para que puedas estar orgullosa de tu nieta. Te quiero.

Lidia Calvet