LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’any passat vaig passar quatre dies a casa d’una amiga, això va ser perquè vam decidir que aniríem juntes al Holi festival, un festival amb música on es tiren uns polvos de colors. Vaig dormir amb ella, ja que la meva família se’n va anar de vacances i ja havíem comprat les entrades.

El Holi festival se celebra com a representació d’una festa de l’índia, on es tiren colors i llencen coets per celebrar l’entrada de la primavera, l’època dels colors i la felicitat. Per això, aquest festival ha acabat fent-se a més de dues-centes ciutats de tot el món, imitant aquesta tradició. I com a gran ciutat, també es va celebrar a Barcelona, a una plaça al costat de les fonts de Montjuïc.

En arribar allà, vestides de blanc i amb flors al cap, tal com es representa la primavera, ja que surt el sol, la calor i les flors neixen, ens van donar les bosses amb els polvos de colors. Aquests els podies tirar quan volguessis, però a més, a cada hora punta, tots les tiràvem a la vegada. També hi havia música en directe a un escenari molt gran on tothom es volia apropar, nosaltres no vam aconseguir-ho. Vam estar ballant molta estona, però més tard, va venir la seva mare a buscar-nos. En sortir, estàvem totes plenes de colors, i ens vam fer unes fotos davant les fonts, tothom ens mirava quan passava. En acabar, després d’espolsar-nos molt bé per poder entrar al cotxe, vam tornar a casa.

Va ser un dia inoblidable, ens ho vam passar molt bé, vam ballar molt i vam acabar plenes de colors. Aquest any anirem a un festival semblant, però aquest cop hi ha un recorregut on et tiren els colors i només et donen una bossa. Però aquest any anirem moltes més, per tant ens ho passarem molt millor.

Marta

Dime cuántas noches llevo durmiendo a tu lado, que yo hace ya tiempo que perdí la cuenta, será porque a tu lado pierdo la noción del tiempo y lo encuentro normal después de tantas madrugadas contigo y del sentimiento que me transmiten tus besos. Rodeada en tus enormes brazos me siento protegida de este mundo tan cruel, me hacen sentirme segura y me dan esas ganas de seguir adelante cuando otros brazos no son capaces de hacerlo. Y te quiero más que ayer pero menos que mañana, haces que cada día los sentimientos aumenten a gran velocidad, y ten claro que quiero estar mucho tiempo más a tu lado en cada despertar, quiero que lo primero que vean mis ojos cada mañana sea tu preciosa carita, quiero ser la culpable de todas las sonrisas, quiero ser una de las personas más importantes cuando sientas que tu mundo se esté derrumbando, que allí estaré para ayudarte. Quiero peleas seguidas de reconciliaciones para hacernos más fuertes, quiero hacerme vieja a tu lado, quiero escuchar los “te quiero” a todas horas, quiero abrazarte cuando faltan palabras y escucharte cuando no, quiero ser la única que tenga la suerte de tener tus besos. Prométeme no olvidarte de lo esencial que te has vuelto para mí.

Laia Solbes

En general sempre he sigut una persona bastant activa, i amb set anys em vaig apuntar a bàsquet. Estava mirant les Olimpíades i em vaig inspirar. Vaig estar uns cinc anys jugant a bàsquet, però al final em vaig avorrir, no sé què va passar però ja no m’interessava. Just acabat el bàsquet, em vaig apuntar a gimnàstica artística, i vaig estar molt bé durant un any i mig, però em va passar el mateix; em vaig avorrir. Vaig passar uns mesos sense fer res i em vaig posar molt impacient: volia fer alguna cosa però no trobava res interessant. Tot seguit van obrir un rocòdrom aquí, a Vilassar. Vaig començar a escalar i em va encantar. És un esport que no només s’ha de fer força, també es necessita flexibilitat, i, sobretot, tècnica. És un esport mental. Has de pensar en com faràs tots els passos, si són preses petites, com t’equilibraràs, i has de superar la por. Si fas búlder (escalada en parets petites amb matalassos a sota) no fa tanta por, però a vegades estàs a quatre metres del terra agafada d’una presa de la mida d’una ungla. Si fas escalada amb corda, has d’aprendre a confiar en la corda i amb l’assegurador, però sense confiar-hi massa perquè sempre s’ha d’anar amb atenció, perquè si t’equivoques, pot ser mortal.

Danielle

A veces van llegando esas fechas que para toda la familia eran muy importantes, te das cuenta que ya no tienen tanta importancia, ya que la gente que hacía posible esos días ya no está.

Ya hace dos años desde aquel último adiós que le dije a mi padre, aquella tarde cuando lo fui a ver al hospital no me imaginé en ningún momento que iba a ser el último abrazo y el último te quiero. Muchas veces me arrepiento de haberle chillado o contestado mal. Cuanto daría por un simple abrazo de aquellos que me daba, o cuando yo pasaba al lado del sofá y me cogía la mano.

He escuchado a mucha gente decir “qué bien estaría sin padres!” o incluso jóvenes decir “qué pesados!”, solo pienso las veces que lo he dicho yo, y lo que daría ahora por tener a mi lado a mi padre. Puedes tener amigos y preferir estar con ellos, pero los amigos no van a estar toda la vida, es la familia que está tanto en lo buen como en lo malo.

Míriam

Vam marxar quan jo tenia quatre anys. Vam sortir del port de Toronto tots; els meus pares, la meva germana i jo, en un barco de vuit metres sense motor perquè ja ens havíem cansat d’esperar al mecànic. Vam sortir del port amb les veles posades, i no vam tenir motor fins a arribar a Oswego, Nova York , tres després. Havíem parat allà i era impossible tirar endavant, ja que a continuació venien els canals que baixen de Nova York fins al riu Hudson, i per canals no es pot navegar amb vela. Un home tenia un un motor de dos temps i de set cavalls, construït a l’any 1983. Era un dels millors motors que hem tingut. Era de marca Suzuki, i com conseqüència, va ser anomenada Suzy Key. Era tan senzill que tothom el sabia arreglar, cosa que facilitava molt la vida. Ens trobàvem amb gent que s’havia gastat milers de dòlars en els seus motors de 100+ cavalls que feien menys que nosaltres. Els meus pares són navegadors amb vela, per tres raons fonamentals; és millor per l’ambient, és més barat i, sobretot, és més divertit. Crec que m’han passat el gen de navegant. La Suzy Key es va espatllar fa uns anys, després d’un hivern canadenc especialment dur, ja sé que sona estrany tenir-li carinyo a un motor però em va saber greu quan el vam llençar.

Danielle

Aquest any, com que estem a quart d’ESO, a final de curs farem un gran viatge a Venècia. Tots tenim moltes ganes d’anar-hi perquè ens divertirem molt, descobrirem un lloc nou, estarem amb els amics i, ja posats, ens omplirem de pizza. També ens alegrem perquè el viatge representarà el final de curs. Ja haurem acabat totalment i serem lliures de l’institut. Però a una part de mi tot això li fa pena. No el final de la feina, això sí que no ho trobaré a faltar, m’entristeix que serà l’acomiadament.

Estem a quart i aquest any s’acaben moltes coses. S’acaba l’ESO, l’educació obligatòria; com diu el tòpic, es tanca una etapa. Comença el camí cap a les nostres vides adultes i podrem escollir per fi el que volem fer. Passarem de ser un grup a anar cadascú pel seu camí, creuant els dits per sortir-nos. Jo marxaré perquè vull trobar un ensenyament més artístic i també em ve de gust canviar d’aires i descobrir coses noves, potser millors, potser pitjors. Aquests dies, els meus pares i jo hem estat mirant programes perquè l’any que ve pugui anar a estudiar a Canadà. Així, podré aprendre a parlar fluidament un idioma, a ser més independent i podré descobrir coses noves, maneres noves de fer les coses. També estem mirant zones properes a on la Danielle anirà a viure. Tinc moltes ganes de marxar i de viure noves experiències!

Però em fa pena de acomiadar-me dels meus bons amics, alguns dels quals conec des d’abans de complir els tres anys, quan pràcticament anàvem amb bolquers i no sabíem el que ens esperava. O de nous companys i companyes que he conegut i que, amb el temps, hem anat veient que tenim moltes coses en comú. Espero no perdre mai el contacte amb ells i retrobar-nos tots d’aquí uns deu anys per veure com van les nostres vides i com hem canviat des de que érem uns adolescents, unes petites persones inexpertes a l’institut. Sempre ens uniran tots aquests anys i records que compartim.

Blanca

Fa ja alguns dies, la Paula, la Danielle i jo vam anar a veure una pel·lícula a Barcelona perquè era el dia de l’espectador. La pel·lícula es titula Whiplash i aquest any ha guanyat l’Oscar al millor actor secundari. Tracta d’un noi jove que aspira a ser el millor bateria de jazz de la història. Amb aquesta meta, entra a la big band del millor conservatori de música d’Estats Units. El director del big band és un home molt estricte que en tot moment busca la perfecció i fins i tot arriba a maltractar als seus alumnes tan física com anímicament. Però el protagonista, amb la seva meta per davant, es sotmet a les ordres del director i toca fins que li sagnen les mans. No vull espatllar el final de la pel·lícula per si cap dels meus lectors té ganes d’anar-la a veure, però sí diré que els últims quinze minuts són musicals, intensos i realitzadors. Tot i així, em pregunto si tot el patiment del noi bateria val la pena.

Com a músic puc entendre la meta que el protagonista de Whiplash té a la seva vida. Voler ser concertista o una persona i innovadora dins de la música suposa ser ambiciós i perseverant, perquè poca gent ho aconsegueix d’una manera que realment importi. Però la decisió de seguir el que t’apassiona és una gran responsabilitat i un gran treball. Jo hi ha dies en els que penso si no em podria agradar una altra cosa que no comportés perdre part del meu temps lliure practicant o estudiant per un futur del que no estic segura que tindré, si realment val la pena. Però llavors estic tocant el piano i sé que aquesta és la meva vida, i que no em sentiria feliç sense la música ni sense el treball que faig, amb el qual sóc conscient que m’estic guanyant el que pugui venir després.

En un moment de la pel·lícula Whiplash, el protagonista està parlant amb el director de la big band sobre el que comporta ser un bon músic i les tècniques que el senyor utilitza per ensenyar. El director li pregunta al noi si no li ha sigut útil tot l’esforç que ell l’ha obligat  fer. Ell li respon que sí, que ara és millor bateria que abans, però, no hi ha un límit? Un límit de deixar a les persones arribar fins a on puguin? Arriba un moment que ja no importa el dia a dia, sinó un futur en el que siguis un bon músic, com si cada moment que vius no valgués res.

Crec que el truc està en buscar l’equilibri. En preocupar-te pel que vindrà després i pel que estàs vivint ara mateix. Combinar el que t’agrada amb les teves obligacions. Trobar un límit en el que diguis “Fins aquí puc” i sentir-te satisfet amb un mateix. Algun dia, o ara mateix, ens sentirem feliços. Potser queda cursi aquí, però en una peli que m’encantava quan era petita deien: “La vida és escalar. Però la vista és genial”. Potser alguns de vosaltres ja sabeu de quina parlo.

Per cert, aquell dia, amb la Dani, la Paula i jo corrent pel metro perquè arribàvem tard a la pel·lícula i cantant cançons a la plaça de la Virreina de Gràcia va ser un d’aquells dies per recordar que cada dia compta.

Blanca

Fa uns dos anys, el meu pares i jo ens vam canviar de casa. Va ser un fort xoc per a mi perquè havia viscut en el mateix lloc tota la meva vida i tenia molt bons records tancats allà que no volia perdre. El canvi no em va anar bé. Els primers dies a la casa nova vaig començar a tenir claustrofòbia. En aquell moment, tot el meu món estava canviant i no volia perdre també un lloc en el que em sentia segura. Després de tot aquest temps, encara no m’he acostumat a estar aquí, on visc ara. Simplement no ho sento casa meva. Encara hi ha dies en els que em desperto i espero veure la meva antiga habitació.

Per aquesta i suposo que per altres raons, desitjo sortir d’aquí, viure gran aventures. Sovint, quan parlo de que vull estudiar composició, una carrera que s’imparteix millor en el estranger, la gent em sol proposar opcions per no haver d’anar gaire lluny. Però jo vull anar lluny. Vull veure Nova York, la ciutat més artística del món, i treballar dur per tenir una oportunitat. Vull viatjar pel món i vull descobrir, vull conèixer i vull jutjar. I algun dia, després de molt voltar, vull trobar un lloc que en que digui “Això és casa meva” i de veritat ho senti com una llar.

Aquí escric un fragment d’una cançó que m’agrada molt de la Gabrielle Aplin titulada Home. Us recomano que l’escolteu.

Because they say home is
Where your heart is set in stone
Is where you go when you’re alone
Is where you go to rest your bones
It’s not just where you lay your head
It’s not just where you make your bed
As long as we’re together, does it matter where we go?
Home

Blanca

Una experiencia inolvidable y que recordaré durante muchos años es la esquiada que hice en segundo de secundaria. Se quedó grabada en mi mente por todas las anécdotas que viví durante esos tres días tan intensos y espectaculares. Tengo que reconocer que en septiembre no tenía claro si quería ir a esquiar a Andorra. No lo tenía claro porque nunca había practicado ese deporte y no sabía si me iba a gustar. Al final, después de que todos me hablaran muy bien del esquí decidí decir que sí.

Cuando quedaban pocos días el nerviosismo iba en aumento y solo hacía que contar el tiempo restante. Cuando me levanté a las cinco de la mañana para ir a coger el autobús estaba muy inquieto porque sabía que solo quedaban unas escasas horas para estar en Andorra. Allí viví algunas anécdotas muy importantes para mí. Una de ellas fue ir a Caldea. Es más que un spa y distinto de un balneario. Me acuerdo que junto a mis amigos disfruté como un niño chico. Guardo un gran recuerdo de aquella noche y me gustaría poder volver de Venecia con una anécdota tan buena como esa.

En conclusión, estoy muy contento de haber podido gozar de una estancia tan fructífera en Andorra. También espero que en Venecia me lo pase tan bien como me lo pasé cuando iba a segundo de secundaria.

Víctor

Des de ja fa uns anys, quan els meus pares, familiars, amics, professors em pregunten què vull ser de gran jo ja ho tinc clar.

El futur que a mi m’agradaria fer és un cicle formatiu de grau mitjà d’informàtica i més endavant fer-ne un de grau superior d’animació 3D, jocs i entorns interactius. Finalment acabar els meus estudis en una carrera universitària per ampliar els meus coneixements. La raó què vulgui anar per aquest camí i no per batxillerat, en la meva opinió, és perquè la informàtica i tot aquest entorn es faria de manera molt per sobre en el batxillerat, és a dir, molt en general i jo el que vull és fer el que m’agrada d’una manera més específica i detallada. A més a més, una altra raó de què opti per un cicle formatiu és que em dóna l’opció de fer pràctiques laborals en una empresa, mentre estudies. Encara que també penso que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat hauria de fer un estudi per replantejar-se si algunes de les assignatures de les quals s’imparteixen encara a batxillerat haurien d’adaptar-se a la societat d’avui en dia.

Després dels estudis, m’agradaria treballar a l’estranger, en una empresa de videojocs, de cinema o d’ordinadors, ja que les millors o les que venen més avui dia són fora de Catalunya, però el lloc on vulgui treballar, ja veurem on serà. Potser d’aquí a uns anys, les empreses canvien i tenim més oportunitats en el nostre propi país.

Pol