LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’orgull és un sentiment dur, no es pot dir ni que és bo ni dolent, simplement és un sentiment més. Jo sóc i sempre he sigut molt orgullosa, sobretot amb els nois. Sóc de les que puc enfadar-me amb tu i tenir moltíssimes ganes de trucar-te o parlar-te per poder arreglar les coses, però no goso fer-ho, perquè penso: Si tu no ho fas, per què hauria de fer-ho jo? Tenir aquest orgull al llarg de la meva vida m’ha anat bé i malament a la vegada.

Els avantatges de tenir orgull principalment són que quan ets orgullós et sents més fort sentimentalment i per això ningú mai ha pogut aprofitar-se de mi i he pogut comprovar quines persones valien la pena realment i quines eren interessades o anaven al que anaven. Però clar, com totes les coses també té els seus desavantatges. A causa d’això he perdut el contacte amb moltíssima gent que realment m’importava, ja que podia estar sense parlar-los durant mesos i tot per culpa del meu gran orgull, i això no em permetia arreglar les coses i acabar amb els mals rotllos i poder finalment, reconciliar-me amb qui eren els meus amics.

Fins fa poc, no em vaig adonar del veritable mal que em feia ser tan orgullosa, ja que per culpa d’això, vaig estar a punt de perdre a la meva parella actual. Sincerament arriba un moment en aquesta vida que et ”menges” el teu orgull o et ”menges” les persones que t’importen i et rodegen. Ser orgullós no et fa ser una persona menys sensible ni menys dèbil, simplement hem de saber en quins moments actuar amb orgull davant de situacions que hem de ser forts i rectes i en quins moments deixar-lo apartat, com quan realment volem fer alguna cosa amb ganes i no hem de deixar de fer-la per culpa de l’orgull, ja que si actuem d’aquesta manera, totes aquestes accions ens faran separar-nos de la nostra gent.

Marta Morató

En el lloc que vivim tots estem acostumats a viure envoltats de flors i plantes i a vegades penso que no les valorem i no som conscients de quines meravelles ens rodegen. La natura ens ha concedit el gust de poder gaudir d’aquestes exquisides creacions i nosaltres ni tan sols ens parem a mirar-les.
L’altre dia la meva mare, una enamorada de les flors com jo, va anar a comprar un ram de margarites i unes roses de color rosa pastel per posar a la taula de centre de casa i, quan va arribar a casa amb el ram, les dues ens el vam quedar mirant amb una admiració increïble. Sembla impossible que per si soles es formin d’una manera tan perfecte i ideal. La seva olor, el tacte, els colors i la forma dels pètals fan de cada tipus de flor una creació única que les fa especials, úniques i totalment incomparables amb la resta de flors.
Les meves flors preferides són les roses blanques. Em crea admiració el seu color blanc immaculat i la perfecció dels seus pètals entrellaçats els uns sobre els altres quan encara no està oberta del tot. És una flor que transmet puresa i tranquil·litat, i la seva olor dolça i refrescant envaeix la sala d’estar de casa meva durant la primavera.
Cal que tots siguem conscients de les meravelles que ens envolten i sapiguem apreciar els tresors que la natura ens proporciona.

Mariola

“Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.” La definició de feminisme segons el diccionari. Crec que hi han molts malentesos al voltant d’aquesta paraula, i últimament molta gent l’entén com una paraula amb un sentit negatiu, com si fos una cosa dolenta ser feminista. Moltes persones pensen que si ets feminista, és que odies als homes, o només les dones poden ser feministes. Per mi ser feminista vol dir que a les dones se les tracti igual que als homes. Alguns diuen que ja no és necessari el feminisme als països del primer món perquè ja s’ha eliminat el masclisme. No és gaire difícil demostrar que no és veritat. Estadísticament, les dones dels Estats Units guanyen 70% del que guanyen els homes. Dels 44 presidents dels Estats Units, no han tingut ni una dona. La tieta del meu avi, que es va morir amb 103 anys, em va explicar que ella sempre votava per simple raó que havia viscut la lluita de les sufragistes per aconseguir el vot, i que si havien aconseguit aquest dret, el volia aprofitar.

Hi ha molta gent que no veu la quantitat de problemes en la societat actual. Sí que han millorat moltes coses, però encara ens queden moltes coses per millorar.

Danielle

L’ona és la gossa de casa i té 6 anys. És de raça Llaurador de color blanc i la vam adoptar a una protectora d’animals.

Quan va arribar a casa per primer cop estava molt espantada. Havia viscut una experiència molt difícil. Durant els seus primers mesos de vida va viure en un pis i no sortia massa sovint. Finalment va anar a parar a una protectora perquè la persona que la cuidava va agafar una malaltia i ja no podia fer-se’n càrrec. Quan va entrar a casa i va veure el jardí que tenia per córrer es va tornar boja. Va estar durant uns 5 minuts corrents sense parar en cercles.

Per mi l’Ona, encara que una mica pesada perquè a la mínima que sent un soroll ja està bordant o a la que et descuides ja està intentant buscar un lloc al sofà o al voral del llit per ajeure’s, és un membre més de la família. És una raça molt carinyosa i molt intel·ligent. Entenc que la majoria de persones invidents en tingui un com a gos pigall.
Sempre té un budell buit i si no vigilem s’engreixa de seguida. Per sort als meus pares els agrada anar a caminar i ella sempre hi va i això li va molt bé. També és molt juganera i li encanta l’aigua… en fi és un amor de gossa i ens fa molta companyia a tota la família.

Però l’únic més preocupant és que li ha sortit, ja fa uns quatre anys, que és al·lèrgica a un munt de plantes i arbres. Sempre hem d’anar amb la medicació de cortisona a sobre per si li agafa un atac i s’infla, ja que se li tancaria la gola i es podria ofegar. Encara recordo el primer atac un dia passejant per la muntanya: va menjar una planta, es va començar a inflar i ofegar, finalment es va desplomar. Tots pensàvem que s’havia mort. De seguida vam agafar el cotxe i la vam portar a l’hospital veterinari de Mataró i la van aconseguir salvar pels pèls. Dono gràcies de què no s’hagués mort.

Pol,

El primer cop que vaig anar a esquiar va ser a l’edat dels 4 anys amb la meva família a les pistes d’esquí de La Molina, a la Cerdanya. En aquells temps no en tenia ni idea d’esquiar, no és que ho recordi massa bé, sinó perquè m’ho han dit els meus familiars. Però a mesura que van anar passant els anys, gràcies a algun monitor i sobretot al meu pare que en sap molt d’aquest esport he anat millorant i ara sóc millor.
Com que ja en sé, mai em canso d’esquiar. Cada any hi vaig un parell de caps de setmana. Gràcies a això, l’esquí s’ha convertit en el meu esport preferit. M’apassiona i mentre estudiï la carrera d’informàtic, l’altra passió que tinc, no m’importaria poder treballar de monitor.

Sempre quan el meu pare em diu que anirem a esquiar el pròxim cap de setmana, em poso nerviós i salto d’alegria.

Però fa un parell d’anys que vaig decidir provar l’Snowboard i a partir d’aquell moment ja no he tornat a posar-me els esquis. Podríem dir que m’he passat a l’altre bàndol.
El primer cop que el vaig provar l’snowboard vaig pensar que no me’n sortiria perquè ho veia bastant complicat. Després de moltes caigudes, morrades i menjar més neu que mai, vaig acabar pillant el truc.
La segona vegada que vaig tornar a pujar sobre una taula va ser a l’esquiada de segon. Per prudència vaig posar-me en el grup de principiants però vaig veure que no era el meu lloc i l’endemà ja anava al grup més avançat i vaig gaudir un munt.
La veritat és que no tinc ganes de tornar a esquiar, l’Snowboard m’ha abduït. Per mi és més difícil i més entretingut que esquiar. Potser això és la causa de que ja no tingui ganes de posar-me els esquis.

Pol

De gran m’agradaria ser infermera perquè és una professió en la qual ajudes a persones que pateixen algun tipus de malaltia a curar-se o en el cas que siguin incurables, que tinguin una millor qualitat de vida. Penso que és una professió important i has de fer el teu treball amb ganes. No hi ha res més gratificant que veure una persona que abans estava malalta, i que s’ha curat gràcies a l’atenció i l’interès que has posat perquè això sigui possible. A més de tot això ha d’agradar-te molt ja que, en cas contrari, no et sentiràs a gust fent el que fas. Aquest treball, té molts avantatges com per exemple que ajudes a les persones joves i grans a millorar la seva salut en cas que ho necessitin. Però també hi ha aspectes negatius, ja que cada dia veus a persones que pateixen alguna malaltia que no es pot curar i tot i saber-ho, lluiten cada dia per intentar millorar la vida que tenen i no perden les forces per continuar endavant.

Marta

Sempre des de ben petita m’han preguntat què m’agradaria ser. La veritat és que encara no ho tinc del tot clar però veig que tinc habilitats pel dibuix i doncs m’agradaria estudiar disseny gràfic, il·lustració i fins i tot animació, en definitiva qualsevol disciplina relacionada amb el dibuix, tot i que també em crida l’atenció el món dels audiovisuals. El meu avi Joan era un magnífic dibuixant i des que tinc ús de raó veia com em feia dibuixos espectaculars de les pel·lícules Disney que més m’agradaven. Ell i la meva mare, que també va heretar el seu do, són els que em van aportar l’afició pel dibuix i els ho estic molt agraïda.

Ara, amb tants deures i coses que estudiar, gairebé no tinc temps per practicar, però a la mínima que puc em poso a dibuixar.

Si decideixo estudiar el batxillerat artístic hauré d’anar a un altre institut i em sap greu deixar a les meves amigues, me les estimo molt, però la vida segueix i he d’estudiar el que a mi m’agrada…

Anna

Moltes vegades parlant amb el Fandom en el que jo estic, ens adonem compte que res és igual, que els nostres ídols s’estan fent grans i aquella família que al principi estava unida, s’està separant. Moltes ja no pensen en aquelles ‘germanes’ que ho estan passant malament i quan alguna necessita un favor, només pensant en parlar amb ídols o fer mal a la gent.

Però també estan aquelles que aconsegueixen treure’t un somriure o dir-te que per molt que costi no et donis per vençuda. Jo sóc d’aquelles que no sempre està somrient i que moltes vegades necessita el consell de gent diferent de mi.

Dintre de poc arriba el concert a Barcelona i gràcies a moltes d’elles he pogut convèncer a ma mare per tenir l’entrada, perquè elles m’han ajudat a poder anar.

En els grups de WhatsApp hi ha gent de tota Espanya, però a les que més haig de donar les gràcies és a la gent de Barcelona, per les abraçades que em donen i pels somriures que em treuen. Gràcies a ella jo sóc més forta.

Fa uns dos anys, vaig anar amb els meus pares i el meu germà a Disneyland París. Feia temps que voliem fer aquest viatge i vam decidir anar-hi i celebrar l’aniversari del meu pare allà. Tots estàvem molt ilusionats i quan vam arribar-hi ens vam dirigir cap a l’hotel per deixar tot l’equipatge. Després vam anar a dinar i per la tarda, al parc de Disney en autobús. Un cop allà, vam gaudir de les diferents atraccions que ens oferia el parc. Al dia següent vam anar a visitar París ens vam menjar un crep davant de la Torre Eiffel. Durant els altres dos dies del nostre viatge vam anar al parc de Disney un altre cop. Hi havia moltes botigues on podies comprar-te records i tot era molt maco. L’única cosa que no em va agradar va ser el menjar. Però la veritat és que ens ho vam passar molt bé i m’agradaria repetir un viatge com aquest perquè aquestes vacances es van fer molt curtes.

Marta

Aquests últims dies a la classe ens hem anat informant sobre què podem seguir estudiant en acabar l’ESO, ja que estem al punt final d’aquest viatge i ara ens en toca començar un altre que segur que serà més difícil i compromès. Realment hi ha una quantitat d’opcions infinita entre les que només pots escollir-ne una.

De fet, jo ja fa tems que tinc clara la meva opció i cada dia n’estic més convençuda. M’agradaria estudiar l’Enginyeria d’Energies Renovables, ja que és un sector que està creixent molt en els últims anys i que crec que és necessari per al moment que està vivint el planeta. Dins d’aquest sector hi ha moltes branques i encara no sé exactament a quina vull anar a parar, però m’agradaria el sector d’implantació dels recursos renovables a empreses o la construcció i dissenys de cases ecològiques. Crec que encara no és un sector massa conegut però que cal que ho sigui. Personalment em considero una enamorada del planeta Terra i cadascú fent el que pugui ha d’ajudar a millorar-ne l’estat. Crec que la feina que he escollit realment serà satisfactòria i que pot ser molt i molt interessant.

Crec que el sector ecològic és un dels sectors que hauria de seguir creixent més en els pròxims anys, ja que si nosaltres som els responsables dels desastres ambientals causats a la natura, també hem de ser nosaltres els que intentem rectificar i millorar les condicions del planeta on vivim. Hem de ser conscients que encara ara podem arreglar tota la destrucció provocada, això si, amb molt d’esforç i dedicació, i sobretot estimació al nostre planeta Terra.

Mariola