LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És innegable el benefici que han comportat les xarxes socials, en l’aspecte de l’enorme facilitat que aporten per a la comunicació intercontinental i el trasllat en temps real de la informació. Però en els últims anys han portat desordres i fins riscos per als usuaris i per als qui els envolten.

Per principi, les noves generacions, cada vegada més obeses, no aconsegueixen desenganxar-se del seient davant del monitor del seu ordinador, altres no s’enlairen els seus dits dels seus mòbils i blackberrys, perdent no sol temps d’interacció real amb humans tangibles, especialment els seus familiars, sinó també postergant les seves tasques i estudis per preferir seguir obsessivament la menor tonteria que aparegui en alguna d’aquestes xarxes socials, arribant en la majoria dels casos a caure en la compulsió i obsessió, llavors es parla ja d’addicció a les xarxes socials. Aquesta malaltia augmenta enormement, i milers de persones perden no solament matèries escolars, algunes l’any escolar per complet i fins i tot el treball, quan desatenen en la seva totalitat els seus deures per atendre qualsevol novetat en les xarxes, encara que sigui una cosa totalment absurda.

D’altra banda, també augmenten els casos de joves agredits per altres usuaris, els qui els assetgen i pugen fotos o vídeos humiliants dels seus incautes víctimes, que les més de les vegades, donen informació privada a qualsevol que vulgui interactuar amb elles, sense pensar abans, i només s’assabenten del vídeo o foto, quan un altre conegut els envia la informació. És llavors que s’adonen del seu error, però massa tard: la seva imatge està danyada i és gairebé impossible d’esborrar l’Internet. Per això és millor fer servir les xarxes socials, només per al que van ser fetes, però cuidant no caure en l’addicció ni descuidar els estudis. Poden ser molt entretingudes, però al final, hi ha el món real, i per sobreviure en ell es necessiten coneixements reals, fora de la realitat virtual.

Andrea

El meu germà petit es diu Santiago, té 8 i anys i sense cap dubte és una de les persones més importants a la meva vida.

Quan me mare ens va donar la notícia de que estava embarassada no m’ho vaig prendre gaire bé. Jo no volia tenir un altre germà, ja que a casa ja érem tres i pensava que sent quatre tot seria molt caòtic. Però m’equivocava totalment, ja que, com he dit abans, es una peça clau en la meva vida.

Com tots els germans, ens barallem constantment, ens cridem, ens molestem i molts cops no ens suportem. Però ell, encara que sigui petit, és el primer que em fa una abraçada quan em veu trista, és el primer que es preocupa per mi i m’intenta fer riure a totes hores. Té un cor enorme, quasi mai s’enfada i es comporta com si ja fos tot un adolescent. Si que es veritat que molts cops és fa pesat perquè mai es queda quiet, sempre s’ha d’estar movent, o ha d’estar jugant, saltant, cridant… Però en el fons m’encanta veure com és feliç, m’encanta veure com va creixent i aprenent cada dia, però sobretot m’encanta saber que tant els meus germans com jo, som les persones en les quals es fixa i intenta d’alguna manera “ser com nosaltres”.

En resum puc dir que, qui té un germà, té un tresor.

Valentina

El passat 8 de març, es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. Un dia en homenatge a les dones lluitadores que durant anys i anys han lluitat pels seus drets, per la igualtat, i per la llibertat. Aquest dia se celebra el 8 de març, ja que fa molts anys, va morir un total de 140 dones en una fàbrica de Nova York.

Al llarg de la història, el paper de la dona s’ha limitat a fer feines de casa i cuidar dels nens, o bé treballar en condicions precàries per guanyar la meitat de sou de què l’home guanya. Amb el pas del temps, les dones s’han manifestat, han lluitat amb totes les seves forces per canviar la situació. Fa molts anys, ni tan sols es permetia que les dones votessin, fins que després de moltes revoltes, manifestacions i anys de dura batalla, es va aprovar el dret que la dona també pogués votar. I aquest és només un dels exemples de la valentia de les dones al llarg de la història.
Avui dia, les dones juguen un paper important en la societat, tenen els mateixos treballs que els homes, se les considera igual de poderoses i capaces que als homes. Sembla mentida, però, que encara i així, encara es visquin certes desigualtats entre homes i dones. La societat actual, segueix sent una mica desigual, a pesar de les millores en els drets de les dones al llarg de la historia. Clars exemples de la desigualtat que es viu encara són, el fet que la dona ocupi llocs de menys responsabilitat laboral, que cobri menys que els homes, que un tant per cent més alt de dones, deixi el treball per cuidar dels fills, que la societat tingui l’estereotip que les dones són qui s’ocupen de la casa i dels fills, i molts més.
Inclús, a hores d’ara, a alguns països, hi ha lleis més aviat masclistes, que prenen drets a les dones, i creen una gran desigualtat entre homes i dones. En llocs com aquells, a més a més, la societat infravalora la capacitat de les dones, i se les tracta com a un ser inferior a l’home. Allà especialment, és on s’ha de lluitar encara més per aconseguir la igualtat i la llibertat.

Dies com aquest, demostren que les dones som capaces de tot, hem de seguir l’exemple de milers i milers de dones que durant segles s’han manifestat i han lluitat per la igualtat i els drets.

Laia Casero

Es una de las mejores personas que conozco, y además la quiero muchísimo. Lo sabe todo sobre mi, y yo sobre ella, nos lo contamos absolutamente todo. Me apoya en la situación que sea.
Hay veces que hago cosas que no le gustan, o le digo cosas que le pueden sentar mal, pero no le importa, me entiende y me ayuda si hace falta.
Hace casi tres años que la conozco, y la verdad me encantó conocerla. Si ahora me faltara, me faltaría el apoyo de ella, y me sentiría muy rara. Muchas veces tenemos nuestras discusiones y nuestros baches, pero apenas tardamos en hablarnos y solucionarlo.
Muchas veces ella me dice que no confíe en alguien, y si lo hago, al final acaba siendo como ella me dijo, o que incluso yo le diga que pondría la mano en el fuego por alguien que sé que no me fallará, y ella me dice que no, finalmente sale como ella dijo y me acabo quemando. Me dejo llevar por las cosas que me dice la gente y me fío muy fácilmente.
Por ella sí que pondría la mano en el fuego, sé que no me fallará para nada y que siempre estará ahí.
Ella me conoce si estoy bien o estoy mal por mucho que quiera ocultarlo delante de mucha gente, ya que no me apetece que lo sepa todo el mundo, pero ella me lo nota.
Es como una más de la familia, y yo una más de la suya.

Celia

A esta edad, todo está cambiando y todo ha cambiado, hay veces que nos dicen “Como has cambiado!” ya que llevan tiempo sin vernos. Pero tú, no te das cuenta ya que día tras día no te lo notas, pero si miras fotografías de años atrás, te darás cuenta de que has cambiado, y seguramente bastante.
El tiempo pasa muy rápido, más de lo que nos pensamos, hace nada acabábamos de empezar el curso y pensábamos que no acabaríamos nunca, ya que se nos haría muy pesado, pero ahora te paras a pensar y solo faltan cuatro meses para acabarlo.
Las personas que te pensabas que estarían ahí para todo y durante toda la vida, seguramente no están todas ellas ya que te vas dando cuenta poco a poco de cómo es la gente. Y personas con las que apenas hablabas ahora incluso forman parte de tu vida porque te has dado cuenta de cómo son también. A medida que vamos creciendo, nos daremos cuenta de más cosas, e iremos cambiando todavía más.

Celia

Durant aquests últims dies el tema dels estudis ha estat molt esmentat i molt rellevant. Malgrat no saber exactament què vull estudiar, tinc molt clar que vull estudiar informàtica. Realment no m’importa gaire si és mitjançant mòduls o batxillerat, només vull estudiar el que a mi m’agrada i ser el que decideixi ser en un futur, treballar allà on pugui i guanyar-me la vida com se’m sigui possible; però prioritzant per sobre de tot la felicitat i la salut.

Abans de parlar sobre el futur, trobo una millor opció començar pel passat. Ja fa uns anys que vaig començar a jugar als videojocs. Suposo que és el més comú avui dia que els nens juguin amb les consoles i tot el tema, però en el meu cas no és com en el de tothom. Hi ha un cúmul de gent a qui li agrada jugar a diferents tipus de jocs, ja sigui per a consola o videojocs d’ordinador; el meu cas és el segon. El què vull dir amb això és que ja porto uns anys jugant a una diversa varietat de jocs i, degut a aquesta experiència que tant m’agrada, vull estudiar en un àmbit de la informàtica, més concretament en el dels videojocs. Si més no, el meu objectiu es arribar a crear i programar l’entorn d’un videojoc. Ja fa uns anys que tinc aquest objectiu. Tenint en compte els meus limitats coneixements en l’àmbit de la programació, m’agradaria tenir una bona base. Per aconseguir aquesta base de coneixements, he demanat al meu germà, el qual està fent una doble titulació d’enginyeria i de telecomunicacions a la universitat, els seus primers passos en la programació. Realment no és el que m’esperava, però encara i així m’agrada força i em fa moltíssima il·lusió tenir la idea de poder editar l’entorn d’un joc en línia públic al que jugo sovint.

Com havia esmentat al començament, últimament a classe es comenta molt el recorregut d’estudis que volem fer, i això m’ha donat una idea per escriure sobre el que realment m’agradaria fer, encara que no sàpiga exactament com es diu els estudis que voldria realitzar. Tinc clar que vull dissenyar i/o programar l’entorn dins d’un videojoc.

Enric

Jueves día 12 Marzo,  he visto volar a un pájaro en clase y me ha venido a la mente una frase que mucha gente dice en algunas películas o incluso en alguna ocasión. He oído decir demasiadas veces la dichosa frase diciendo que les gustaría ser libre como un pájaro, poder volar como un pájaro, poder ir donde uno quiera volando como si fuese un pájaro; y la verdad es que estoy cansado de oír ese “deseo”, por así decirlo, tantas veces cuando un pájaro no es libre de ir donde quiera.

Al menos a mí me parece que un pájaro, desafortunadamente, no es libre de volar donde él quiera. Se ve obligado a obedecer al calendario de la naturaleza y debe ir a zonas concretas para poder estar con los suyos. Con eso me refiero a la migración de una gran parte de las aves en ciertas estaciones y periodos de tiempo durante todo el año. También tengo entendido que los pájaros no suelen ir por sí mismos, sino que van en grupo. Por lo que, dicho esto, no entiendo por qué tanta gente tiene la costumbre de hacer dicho comentario de ser libre al igual que se supone que creen que son los pájaros, pues el animal más libre del planeta es el ser humano que, por desgracia, está acabando con la maravillosa vida que la naturaleza se había tomado tantos milenios en crear y cuidar.

Recuerdo haber pensado querer ser un águila o algún ave por el estilo, un animal veloz, ágil, feroz y, por si fuese poco, perspicaz y temido por muchos. Sin embargo, ahora que ya he visto como es la vida en esta etapa que es la adolescencia es posible que haya visto otra forma de ver la vida. Soy consciente del estereotipo de se ha ido creando con el tiempo sobre la rebeldía en la adolescencia o el típico cambio de humor repentino… A pesar de dichos cambios, realmente me siento muy confuso aún con la vasta información de hoy en día sobre cualquier cuestión que pueda tener. Supongo que aún no he tenido la oportunidad de ver la opción de “libertad” que cierta parte de la gente busca o desea. Ciertamente no me gustaría ser un pájaro por su limitada libertad, pero si me viera obligado a elegir un animal definitivamente elegiría el zorro; aunque ese ya es otro tema distinto al principal.

Después de lo comentado, me gustaría destacar el hecho de estereotipar las ideas sobre los animales, pues no son más que pequeñas partes de la felicidad que aspiramos a tener después de tanta rutina y tanta supuesta tecnología que nos sirve para avanzar aún a coste de la vida del planeta.

Enric

La setmana que ve comencem el treball de síntesi. L’any passat el vaig fer i la veritat és que em va ajudar molt a orientar-me en el que volia estudiar. Vam fer una sortida al saló de l’ensenyament on podies trobar informació sobre el que vols estudiar i a on. La majoria no pensa gaire en el que vol fer, és a dir, tots sabem que volem estudiar però pocs sabem a on podem continuar els estudis i el que haurem d’estudiar per treballar en el que ens agrada. Aquest treball ens ajudarà molt a tenir clar les idees i saber si realment volem continuar els estudis amb el que teníem pensat, també pot passar que amb aquest treball trobem alguna cosa que ens cridi l’atenció i acabem estudiant allò. En definitiva, és un treball que comporta molt de treball però que realment ens ajuda molt a aclarir les nostres idees.
Kevin

Avui, divendres 22 de febrer, quan he tornat de les classes tan rutinàries com sempre, tan repetitives, però de tant en tant, entretingudes; m’he trobat amb ma mare que acabava de tenir una entrevista amb la tutora. Res més obrir la porta de casa, amb el meu germà arribant al mateix moment que jo, ma mare em diu que tenim una conversa pendent. Jo, com de costum, dic que no hi ha cap problema i vaig cap a la cuina a dinar. Sense l’oportunitat d’haver acabat de dinar, ja havia vingut ma mare a tenir aquella “conversa” sobre la reunió amb la meva tutora… Jo cansat dels cinc dies de classe i els exàmens que corresponen, em disposo a seguir dinant mentre ella em comença a comentar el que ha hagut de sentir en la reunió.

Una vegada jo havia acabat de dinar, ella encara seguia amb la maleïda conversa… Que si no m’esforço suficient, que si a tal assignatura no vaig bé, que si no sé què… Però quan ha començat amb el tema del futur, a parlar de l’opció per la que optava en un passat sobre fer una enginyeria, com el meu germà, haig de saber matemàtiques, física i química… I que si segueixo així, no seré capaç de fer la carrera universitària, etc… En aquell moment ja m’havia cansat completament de la “conversa” (ella era l’única que parlava, així que no sé si es pot considerar conversa), però una vegada havia estat amb aquell tema, encara tenia un altre per seguir amargant-me el bon moment de satisfacció que dóna haver acabat les classes un divendres, comença a dir que no estudio una hora i mitja diària i que no presento tots els deures, i torna a repetir que no m’esforço. Jo, tot indignat, li dic com vol que estudiï una hora i mitja cada dia si, no tinc tant per estudiar. Quan tinc exàmens ja estudio el que trobo necessari que cal estudiar i, segons el meu punt de vista, al cap i a la fi són els meus estudis i sóc jo qui s’esfoça a estudiar i a aprovar els exàmens a diari, així que jo mateix decideixo el que haig d’estudiar i fins a quina nota escolar arribar. Estic fart de que sempre em diguin que no m’esforço i que no li dedico temps… I més quan es queixa de què no escric els textos d’ètica, que són deures, si, però si no sé de què escriure no se’m pot obligar a fer-ho. Si tantes ganes té que escrigui, aquí ja té un text sobre com se m’ha fet rebre aquesta “conversa”.

I jo que pensava que anava a ser un bon divendres…

Sóc d’aquell tipus de noia que sempre ha de tenir l’última paraula, que si vull puc ser la millor persona, però també la pitjor.

Em molesta molt haver de repetir una vegada darrere l’altra les mateixes coses, però en canvi m’encanta que me les repeteixin.

Necessito sentir-me sempre estimada i rodejada de gent, i sóc afectuosa, m’encanta fer petons i també necessito que em donin un cada dia.

No m’agrada gens que em facin mal i no suporto les mentides, però de vegades ho faig jo.

És possible que un dia em vegis la persona més feliç del món i l’endemà només tingui ganes de plorar.

Sóc de les que lluiten pel que volen i no paren fins aconseguir-ho.

Mai em decideixo per res, un dia vull una cosa i l’endemà puc voler tot el contrari.

Puc tenir milions de defectes, però no sóc de les que es rendeixen fàcilment.

M’encanta fer riure a la gent. Sóc massa confiada amb desconeguts i moltes vegades desconfio de la gent que em rodeja.

Sempre estic ficada en problemes, però sé arreglar-me-les tot sola.

Puc ser una mentidera compulsiva, però em pot la consciència i acabo confessant sempre.

Puc arribar a ser la persona més boja del món, si m’ho proposo.

M’agrada cridar, cantar i molestar a la gent.

M’encanta ficar-me contra la gent que no suporto.

Em preocupo massa i em ratllo per qualsevol cosa…

Però i què? El secret de la vida està en no penedir-se de res i afrontar-la amb un somriure, encara que sigui difícil, perquè de vida només en tenim una i l’hem d’aprofitar al màxim.

No visquis per somiar, somia per viure.

Marta Morató