LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Durant aquests últims dies el tema dels estudis ha estat molt esmentat i molt rellevant. Malgrat no saber exactament què vull estudiar, tinc molt clar que vull estudiar informàtica. Realment no m’importa gaire si és mitjançant mòduls o batxillerat, només vull estudiar el que a mi m’agrada i ser el que decideixi ser en un futur, treballar allà on pugui i guanyar-me la vida com se’m sigui possible; però prioritzant per sobre de tot la felicitat i la salut.

Abans de parlar sobre el futur, trobo una millor opció començar pel passat. Ja fa uns anys que vaig començar a jugar als videojocs. Suposo que és el més comú avui dia que els nens juguin amb les consoles i tot el tema, però en el meu cas no és com en el de tothom. Hi ha un cúmul de gent a qui li agrada jugar a diferents tipus de jocs, ja sigui per a consola o videojocs d’ordinador; el meu cas és el segon. El què vull dir amb això és que ja porto uns anys jugant a una diversa varietat de jocs i, degut a aquesta experiència que tant m’agrada, vull estudiar en un àmbit de la informàtica, més concretament en el dels videojocs. Si més no, el meu objectiu es arribar a crear i programar l’entorn d’un videojoc. Ja fa uns anys que tinc aquest objectiu. Tenint en compte els meus limitats coneixements en l’àmbit de la programació, m’agradaria tenir una bona base. Per aconseguir aquesta base de coneixements, he demanat al meu germà, el qual està fent una doble titulació d’enginyeria i de telecomunicacions a la universitat, els seus primers passos en la programació. Realment no és el que m’esperava, però encara i així m’agrada força i em fa moltíssima il·lusió tenir la idea de poder editar l’entorn d’un joc en línia públic al que jugo sovint.

Com havia esmentat al començament, últimament a classe es comenta molt el recorregut d’estudis que volem fer, i això m’ha donat una idea per escriure sobre el que realment m’agradaria fer, encara que no sàpiga exactament com es diu els estudis que voldria realitzar. Tinc clar que vull dissenyar i/o programar l’entorn dins d’un videojoc.

Enric

Jueves día 12 Marzo,  he visto volar a un pájaro en clase y me ha venido a la mente una frase que mucha gente dice en algunas películas o incluso en alguna ocasión. He oído decir demasiadas veces la dichosa frase diciendo que les gustaría ser libre como un pájaro, poder volar como un pájaro, poder ir donde uno quiera volando como si fuese un pájaro; y la verdad es que estoy cansado de oír ese “deseo”, por así decirlo, tantas veces cuando un pájaro no es libre de ir donde quiera.

Al menos a mí me parece que un pájaro, desafortunadamente, no es libre de volar donde él quiera. Se ve obligado a obedecer al calendario de la naturaleza y debe ir a zonas concretas para poder estar con los suyos. Con eso me refiero a la migración de una gran parte de las aves en ciertas estaciones y periodos de tiempo durante todo el año. También tengo entendido que los pájaros no suelen ir por sí mismos, sino que van en grupo. Por lo que, dicho esto, no entiendo por qué tanta gente tiene la costumbre de hacer dicho comentario de ser libre al igual que se supone que creen que son los pájaros, pues el animal más libre del planeta es el ser humano que, por desgracia, está acabando con la maravillosa vida que la naturaleza se había tomado tantos milenios en crear y cuidar.

Recuerdo haber pensado querer ser un águila o algún ave por el estilo, un animal veloz, ágil, feroz y, por si fuese poco, perspicaz y temido por muchos. Sin embargo, ahora que ya he visto como es la vida en esta etapa que es la adolescencia es posible que haya visto otra forma de ver la vida. Soy consciente del estereotipo de se ha ido creando con el tiempo sobre la rebeldía en la adolescencia o el típico cambio de humor repentino… A pesar de dichos cambios, realmente me siento muy confuso aún con la vasta información de hoy en día sobre cualquier cuestión que pueda tener. Supongo que aún no he tenido la oportunidad de ver la opción de “libertad” que cierta parte de la gente busca o desea. Ciertamente no me gustaría ser un pájaro por su limitada libertad, pero si me viera obligado a elegir un animal definitivamente elegiría el zorro; aunque ese ya es otro tema distinto al principal.

Después de lo comentado, me gustaría destacar el hecho de estereotipar las ideas sobre los animales, pues no son más que pequeñas partes de la felicidad que aspiramos a tener después de tanta rutina y tanta supuesta tecnología que nos sirve para avanzar aún a coste de la vida del planeta.

Enric

La setmana que ve comencem el treball de síntesi. L’any passat el vaig fer i la veritat és que em va ajudar molt a orientar-me en el que volia estudiar. Vam fer una sortida al saló de l’ensenyament on podies trobar informació sobre el que vols estudiar i a on. La majoria no pensa gaire en el que vol fer, és a dir, tots sabem que volem estudiar però pocs sabem a on podem continuar els estudis i el que haurem d’estudiar per treballar en el que ens agrada. Aquest treball ens ajudarà molt a tenir clar les idees i saber si realment volem continuar els estudis amb el que teníem pensat, també pot passar que amb aquest treball trobem alguna cosa que ens cridi l’atenció i acabem estudiant allò. En definitiva, és un treball que comporta molt de treball però que realment ens ajuda molt a aclarir les nostres idees.
Kevin

Avui, divendres 22 de febrer, quan he tornat de les classes tan rutinàries com sempre, tan repetitives, però de tant en tant, entretingudes; m’he trobat amb ma mare que acabava de tenir una entrevista amb la tutora. Res més obrir la porta de casa, amb el meu germà arribant al mateix moment que jo, ma mare em diu que tenim una conversa pendent. Jo, com de costum, dic que no hi ha cap problema i vaig cap a la cuina a dinar. Sense l’oportunitat d’haver acabat de dinar, ja havia vingut ma mare a tenir aquella “conversa” sobre la reunió amb la meva tutora… Jo cansat dels cinc dies de classe i els exàmens que corresponen, em disposo a seguir dinant mentre ella em comença a comentar el que ha hagut de sentir en la reunió.

Una vegada jo havia acabat de dinar, ella encara seguia amb la maleïda conversa… Que si no m’esforço suficient, que si a tal assignatura no vaig bé, que si no sé què… Però quan ha començat amb el tema del futur, a parlar de l’opció per la que optava en un passat sobre fer una enginyeria, com el meu germà, haig de saber matemàtiques, física i química… I que si segueixo així, no seré capaç de fer la carrera universitària, etc… En aquell moment ja m’havia cansat completament de la “conversa” (ella era l’única que parlava, així que no sé si es pot considerar conversa), però una vegada havia estat amb aquell tema, encara tenia un altre per seguir amargant-me el bon moment de satisfacció que dóna haver acabat les classes un divendres, comença a dir que no estudio una hora i mitja diària i que no presento tots els deures, i torna a repetir que no m’esforço. Jo, tot indignat, li dic com vol que estudiï una hora i mitja cada dia si, no tinc tant per estudiar. Quan tinc exàmens ja estudio el que trobo necessari que cal estudiar i, segons el meu punt de vista, al cap i a la fi són els meus estudis i sóc jo qui s’esfoça a estudiar i a aprovar els exàmens a diari, així que jo mateix decideixo el que haig d’estudiar i fins a quina nota escolar arribar. Estic fart de que sempre em diguin que no m’esforço i que no li dedico temps… I més quan es queixa de què no escric els textos d’ètica, que són deures, si, però si no sé de què escriure no se’m pot obligar a fer-ho. Si tantes ganes té que escrigui, aquí ja té un text sobre com se m’ha fet rebre aquesta “conversa”.

I jo que pensava que anava a ser un bon divendres…

Sóc d’aquell tipus de noia que sempre ha de tenir l’última paraula, que si vull puc ser la millor persona, però també la pitjor.

Em molesta molt haver de repetir una vegada darrere l’altra les mateixes coses, però en canvi m’encanta que me les repeteixin.

Necessito sentir-me sempre estimada i rodejada de gent, i sóc afectuosa, m’encanta fer petons i també necessito que em donin un cada dia.

No m’agrada gens que em facin mal i no suporto les mentides, però de vegades ho faig jo.

És possible que un dia em vegis la persona més feliç del món i l’endemà només tingui ganes de plorar.

Sóc de les que lluiten pel que volen i no paren fins aconseguir-ho.

Mai em decideixo per res, un dia vull una cosa i l’endemà puc voler tot el contrari.

Puc tenir milions de defectes, però no sóc de les que es rendeixen fàcilment.

M’encanta fer riure a la gent. Sóc massa confiada amb desconeguts i moltes vegades desconfio de la gent que em rodeja.

Sempre estic ficada en problemes, però sé arreglar-me-les tot sola.

Puc ser una mentidera compulsiva, però em pot la consciència i acabo confessant sempre.

Puc arribar a ser la persona més boja del món, si m’ho proposo.

M’agrada cridar, cantar i molestar a la gent.

M’encanta ficar-me contra la gent que no suporto.

Em preocupo massa i em ratllo per qualsevol cosa…

Però i què? El secret de la vida està en no penedir-se de res i afrontar-la amb un somriure, encara que sigui difícil, perquè de vida només en tenim una i l’hem d’aprofitar al màxim.

No visquis per somiar, somia per viure.

Marta Morató

L’orgull és un sentiment dur, no es pot dir ni que és bo ni dolent, simplement és un sentiment més. Jo sóc i sempre he sigut molt orgullosa, sobretot amb els nois. Sóc de les que puc enfadar-me amb tu i tenir moltíssimes ganes de trucar-te o parlar-te per poder arreglar les coses, però no goso fer-ho, perquè penso: Si tu no ho fas, per què hauria de fer-ho jo? Tenir aquest orgull al llarg de la meva vida m’ha anat bé i malament a la vegada.

Els avantatges de tenir orgull principalment són que quan ets orgullós et sents més fort sentimentalment i per això ningú mai ha pogut aprofitar-se de mi i he pogut comprovar quines persones valien la pena realment i quines eren interessades o anaven al que anaven. Però clar, com totes les coses també té els seus desavantatges. A causa d’això he perdut el contacte amb moltíssima gent que realment m’importava, ja que podia estar sense parlar-los durant mesos i tot per culpa del meu gran orgull, i això no em permetia arreglar les coses i acabar amb els mals rotllos i poder finalment, reconciliar-me amb qui eren els meus amics.

Fins fa poc, no em vaig adonar del veritable mal que em feia ser tan orgullosa, ja que per culpa d’això, vaig estar a punt de perdre a la meva parella actual. Sincerament arriba un moment en aquesta vida que et ”menges” el teu orgull o et ”menges” les persones que t’importen i et rodegen. Ser orgullós no et fa ser una persona menys sensible ni menys dèbil, simplement hem de saber en quins moments actuar amb orgull davant de situacions que hem de ser forts i rectes i en quins moments deixar-lo apartat, com quan realment volem fer alguna cosa amb ganes i no hem de deixar de fer-la per culpa de l’orgull, ja que si actuem d’aquesta manera, totes aquestes accions ens faran separar-nos de la nostra gent.

Marta Morató

En el lloc que vivim tots estem acostumats a viure envoltats de flors i plantes i a vegades penso que no les valorem i no som conscients de quines meravelles ens rodegen. La natura ens ha concedit el gust de poder gaudir d’aquestes exquisides creacions i nosaltres ni tan sols ens parem a mirar-les.
L’altre dia la meva mare, una enamorada de les flors com jo, va anar a comprar un ram de margarites i unes roses de color rosa pastel per posar a la taula de centre de casa i, quan va arribar a casa amb el ram, les dues ens el vam quedar mirant amb una admiració increïble. Sembla impossible que per si soles es formin d’una manera tan perfecte i ideal. La seva olor, el tacte, els colors i la forma dels pètals fan de cada tipus de flor una creació única que les fa especials, úniques i totalment incomparables amb la resta de flors.
Les meves flors preferides són les roses blanques. Em crea admiració el seu color blanc immaculat i la perfecció dels seus pètals entrellaçats els uns sobre els altres quan encara no està oberta del tot. És una flor que transmet puresa i tranquil·litat, i la seva olor dolça i refrescant envaeix la sala d’estar de casa meva durant la primavera.
Cal que tots siguem conscients de les meravelles que ens envolten i sapiguem apreciar els tresors que la natura ens proporciona.

Mariola

“Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.” La definició de feminisme segons el diccionari. Crec que hi han molts malentesos al voltant d’aquesta paraula, i últimament molta gent l’entén com una paraula amb un sentit negatiu, com si fos una cosa dolenta ser feminista. Moltes persones pensen que si ets feminista, és que odies als homes, o només les dones poden ser feministes. Per mi ser feminista vol dir que a les dones se les tracti igual que als homes. Alguns diuen que ja no és necessari el feminisme als països del primer món perquè ja s’ha eliminat el masclisme. No és gaire difícil demostrar que no és veritat. Estadísticament, les dones dels Estats Units guanyen 70% del que guanyen els homes. Dels 44 presidents dels Estats Units, no han tingut ni una dona. La tieta del meu avi, que es va morir amb 103 anys, em va explicar que ella sempre votava per simple raó que havia viscut la lluita de les sufragistes per aconseguir el vot, i que si havien aconseguit aquest dret, el volia aprofitar.

Hi ha molta gent que no veu la quantitat de problemes en la societat actual. Sí que han millorat moltes coses, però encara ens queden moltes coses per millorar.

Danielle

L’ona és la gossa de casa i té 6 anys. És de raça Llaurador de color blanc i la vam adoptar a una protectora d’animals.

Quan va arribar a casa per primer cop estava molt espantada. Havia viscut una experiència molt difícil. Durant els seus primers mesos de vida va viure en un pis i no sortia massa sovint. Finalment va anar a parar a una protectora perquè la persona que la cuidava va agafar una malaltia i ja no podia fer-se’n càrrec. Quan va entrar a casa i va veure el jardí que tenia per córrer es va tornar boja. Va estar durant uns 5 minuts corrents sense parar en cercles.

Per mi l’Ona, encara que una mica pesada perquè a la mínima que sent un soroll ja està bordant o a la que et descuides ja està intentant buscar un lloc al sofà o al voral del llit per ajeure’s, és un membre més de la família. És una raça molt carinyosa i molt intel·ligent. Entenc que la majoria de persones invidents en tingui un com a gos pigall.
Sempre té un budell buit i si no vigilem s’engreixa de seguida. Per sort als meus pares els agrada anar a caminar i ella sempre hi va i això li va molt bé. També és molt juganera i li encanta l’aigua… en fi és un amor de gossa i ens fa molta companyia a tota la família.

Però l’únic més preocupant és que li ha sortit, ja fa uns quatre anys, que és al·lèrgica a un munt de plantes i arbres. Sempre hem d’anar amb la medicació de cortisona a sobre per si li agafa un atac i s’infla, ja que se li tancaria la gola i es podria ofegar. Encara recordo el primer atac un dia passejant per la muntanya: va menjar una planta, es va començar a inflar i ofegar, finalment es va desplomar. Tots pensàvem que s’havia mort. De seguida vam agafar el cotxe i la vam portar a l’hospital veterinari de Mataró i la van aconseguir salvar pels pèls. Dono gràcies de què no s’hagués mort.

Pol,

El primer cop que vaig anar a esquiar va ser a l’edat dels 4 anys amb la meva família a les pistes d’esquí de La Molina, a la Cerdanya. En aquells temps no en tenia ni idea d’esquiar, no és que ho recordi massa bé, sinó perquè m’ho han dit els meus familiars. Però a mesura que van anar passant els anys, gràcies a algun monitor i sobretot al meu pare que en sap molt d’aquest esport he anat millorant i ara sóc millor.
Com que ja en sé, mai em canso d’esquiar. Cada any hi vaig un parell de caps de setmana. Gràcies a això, l’esquí s’ha convertit en el meu esport preferit. M’apassiona i mentre estudiï la carrera d’informàtic, l’altra passió que tinc, no m’importaria poder treballar de monitor.

Sempre quan el meu pare em diu que anirem a esquiar el pròxim cap de setmana, em poso nerviós i salto d’alegria.

Però fa un parell d’anys que vaig decidir provar l’Snowboard i a partir d’aquell moment ja no he tornat a posar-me els esquis. Podríem dir que m’he passat a l’altre bàndol.
El primer cop que el vaig provar l’snowboard vaig pensar que no me’n sortiria perquè ho veia bastant complicat. Després de moltes caigudes, morrades i menjar més neu que mai, vaig acabar pillant el truc.
La segona vegada que vaig tornar a pujar sobre una taula va ser a l’esquiada de segon. Per prudència vaig posar-me en el grup de principiants però vaig veure que no era el meu lloc i l’endemà ja anava al grup més avançat i vaig gaudir un munt.
La veritat és que no tinc ganes de tornar a esquiar, l’Snowboard m’ha abduït. Per mi és més difícil i més entretingut que esquiar. Potser això és la causa de que ja no tingui ganes de posar-me els esquis.

Pol