LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En general sempre he sigut una persona bastant activa, i amb set anys em vaig apuntar a bàsquet. Estava mirant les Olimpíades i em vaig inspirar. Vaig estar uns cinc anys jugant a bàsquet, però al final em vaig avorrir, no sé què va passar però ja no m’interessava. Just acabat el bàsquet, em vaig apuntar a gimnàstica artística, i vaig estar molt bé durant un any i mig, però em va passar el mateix; em vaig avorrir. Vaig passar uns mesos sense fer res i em vaig posar molt impacient: volia fer alguna cosa però no trobava res interessant. Tot seguit van obrir un rocòdrom aquí, a Vilassar. Vaig començar a escalar i em va encantar. És un esport que no només s’ha de fer força, també es necessita flexibilitat, i, sobretot, tècnica. És un esport mental. Has de pensar en com faràs tots els passos, si són preses petites, com t’equilibraràs, i has de superar la por. Si fas búlder (escalada en parets petites amb matalassos a sota) no fa tanta por, però a vegades estàs a quatre metres del terra agafada d’una presa de la mida d’una ungla. Si fas escalada amb corda, has d’aprendre a confiar en la corda i amb l’assegurador, però sense confiar-hi massa perquè sempre s’ha d’anar amb atenció, perquè si t’equivoques, pot ser mortal.

Danielle