LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest any, com que estem a quart d’ESO, a final de curs farem un gran viatge a Venècia. Tots tenim moltes ganes d’anar-hi perquè ens divertirem molt, descobrirem un lloc nou, estarem amb els amics i, ja posats, ens omplirem de pizza. També ens alegrem perquè el viatge representarà el final de curs. Ja haurem acabat totalment i serem lliures de l’institut. Però a una part de mi tot això li fa pena. No el final de la feina, això sí que no ho trobaré a faltar, m’entristeix que serà l’acomiadament.

Estem a quart i aquest any s’acaben moltes coses. S’acaba l’ESO, l’educació obligatòria; com diu el tòpic, es tanca una etapa. Comença el camí cap a les nostres vides adultes i podrem escollir per fi el que volem fer. Passarem de ser un grup a anar cadascú pel seu camí, creuant els dits per sortir-nos. Jo marxaré perquè vull trobar un ensenyament més artístic i també em ve de gust canviar d’aires i descobrir coses noves, potser millors, potser pitjors. Aquests dies, els meus pares i jo hem estat mirant programes perquè l’any que ve pugui anar a estudiar a Canadà. Així, podré aprendre a parlar fluidament un idioma, a ser més independent i podré descobrir coses noves, maneres noves de fer les coses. També estem mirant zones properes a on la Danielle anirà a viure. Tinc moltes ganes de marxar i de viure noves experiències!

Però em fa pena de acomiadar-me dels meus bons amics, alguns dels quals conec des d’abans de complir els tres anys, quan pràcticament anàvem amb bolquers i no sabíem el que ens esperava. O de nous companys i companyes que he conegut i que, amb el temps, hem anat veient que tenim moltes coses en comú. Espero no perdre mai el contacte amb ells i retrobar-nos tots d’aquí uns deu anys per veure com van les nostres vides i com hem canviat des de que érem uns adolescents, unes petites persones inexpertes a l’institut. Sempre ens uniran tots aquests anys i records que compartim.

Blanca

Fa ja alguns dies, la Paula, la Danielle i jo vam anar a veure una pel·lícula a Barcelona perquè era el dia de l’espectador. La pel·lícula es titula Whiplash i aquest any ha guanyat l’Oscar al millor actor secundari. Tracta d’un noi jove que aspira a ser el millor bateria de jazz de la història. Amb aquesta meta, entra a la big band del millor conservatori de música d’Estats Units. El director del big band és un home molt estricte que en tot moment busca la perfecció i fins i tot arriba a maltractar als seus alumnes tan física com anímicament. Però el protagonista, amb la seva meta per davant, es sotmet a les ordres del director i toca fins que li sagnen les mans. No vull espatllar el final de la pel·lícula per si cap dels meus lectors té ganes d’anar-la a veure, però sí diré que els últims quinze minuts són musicals, intensos i realitzadors. Tot i així, em pregunto si tot el patiment del noi bateria val la pena.

Com a músic puc entendre la meta que el protagonista de Whiplash té a la seva vida. Voler ser concertista o una persona i innovadora dins de la música suposa ser ambiciós i perseverant, perquè poca gent ho aconsegueix d’una manera que realment importi. Però la decisió de seguir el que t’apassiona és una gran responsabilitat i un gran treball. Jo hi ha dies en els que penso si no em podria agradar una altra cosa que no comportés perdre part del meu temps lliure practicant o estudiant per un futur del que no estic segura que tindré, si realment val la pena. Però llavors estic tocant el piano i sé que aquesta és la meva vida, i que no em sentiria feliç sense la música ni sense el treball que faig, amb el qual sóc conscient que m’estic guanyant el que pugui venir després.

En un moment de la pel·lícula Whiplash, el protagonista està parlant amb el director de la big band sobre el que comporta ser un bon músic i les tècniques que el senyor utilitza per ensenyar. El director li pregunta al noi si no li ha sigut útil tot l’esforç que ell l’ha obligat  fer. Ell li respon que sí, que ara és millor bateria que abans, però, no hi ha un límit? Un límit de deixar a les persones arribar fins a on puguin? Arriba un moment que ja no importa el dia a dia, sinó un futur en el que siguis un bon músic, com si cada moment que vius no valgués res.

Crec que el truc està en buscar l’equilibri. En preocupar-te pel que vindrà després i pel que estàs vivint ara mateix. Combinar el que t’agrada amb les teves obligacions. Trobar un límit en el que diguis “Fins aquí puc” i sentir-te satisfet amb un mateix. Algun dia, o ara mateix, ens sentirem feliços. Potser queda cursi aquí, però en una peli que m’encantava quan era petita deien: “La vida és escalar. Però la vista és genial”. Potser alguns de vosaltres ja sabeu de quina parlo.

Per cert, aquell dia, amb la Dani, la Paula i jo corrent pel metro perquè arribàvem tard a la pel·lícula i cantant cançons a la plaça de la Virreina de Gràcia va ser un d’aquells dies per recordar que cada dia compta.

Blanca

Fa uns dos anys, el meu pares i jo ens vam canviar de casa. Va ser un fort xoc per a mi perquè havia viscut en el mateix lloc tota la meva vida i tenia molt bons records tancats allà que no volia perdre. El canvi no em va anar bé. Els primers dies a la casa nova vaig començar a tenir claustrofòbia. En aquell moment, tot el meu món estava canviant i no volia perdre també un lloc en el que em sentia segura. Després de tot aquest temps, encara no m’he acostumat a estar aquí, on visc ara. Simplement no ho sento casa meva. Encara hi ha dies en els que em desperto i espero veure la meva antiga habitació.

Per aquesta i suposo que per altres raons, desitjo sortir d’aquí, viure gran aventures. Sovint, quan parlo de que vull estudiar composició, una carrera que s’imparteix millor en el estranger, la gent em sol proposar opcions per no haver d’anar gaire lluny. Però jo vull anar lluny. Vull veure Nova York, la ciutat més artística del món, i treballar dur per tenir una oportunitat. Vull viatjar pel món i vull descobrir, vull conèixer i vull jutjar. I algun dia, després de molt voltar, vull trobar un lloc que en que digui “Això és casa meva” i de veritat ho senti com una llar.

Aquí escric un fragment d’una cançó que m’agrada molt de la Gabrielle Aplin titulada Home. Us recomano que l’escolteu.

Because they say home is
Where your heart is set in stone
Is where you go when you’re alone
Is where you go to rest your bones
It’s not just where you lay your head
It’s not just where you make your bed
As long as we’re together, does it matter where we go?
Home

Blanca