LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La llibertat és un aspecte que considero essencial a les nostres vides. Podem sentir-la o no, però sempre està allà. Fins i tot les obligacions estan compostes d’aquesta. Prendre una decisió és actuar segons el que tu vols, i estàs triant tu; complir o no amb les obligacions que se t’imposen. Sí que és cert que si no fas el que se’t mana hauràs d’assumir les conseqüències que et comporti, ja que has sigut tu qui ha triat fer el que has fet.

Un exemple és l’estudi: molts adolescents ens queixem de que no volem estudiar però som nosaltres qui decidim fer-ho. Igual que hi ha persones que no estudien, per mandra o per motius personals, i són ells qui hauran d’assumir el que això els hi suposi; com ara presentar-se a les recuperacions.

Jo penso que el problema està en que la majoria ens queixem de que volem ser lliures i som nosaltres mateixos qui ens ho impedim, per por d’haver d’assumir les conseqüències que ens comportaria actuar lliurement.

Només nosaltres triem com actuem i som com volem ser, però cadascú mana sobre la seva vida i això pot suposar un excés de responsabilitat sobre un mateix. En aquest moment és on sovint decidim renunciar a ser lliures.

“Fer el que un vol és llibertat, i que t’agradi el que fas és felicitat”. No hem d’oblidar mai que la llibertat és imprescindible però que el més important en aquesta vida es ser feliç.

Mònica

La felicitat és un estat d’ànim que es produeix en una persona quan creu haver aconseguit una meta desitjada, i acostuma a anar aparellada amb la satisfacció i l’alegria. La felicitat normalment es considera positiva.

Molta gent diu o creu que la felicitat només s’aconsegueix quan algú té diners, és a dir, diuen que els diners porten la felicitat. Jo no crec que sigui així, ja que algú pot ser tant ric com vol però no ser tan feliç com un que no té gaires diners. En aquest aspecte hi ha opinions molt diverses. Per això cadascú ha de ser feliç a la seva manera fent el que li agrada sense que ningú l’interrompi.

Hi ha diverses teories del terme “felicitat”, però cadascuna d’elles està escrita des d’un punt de vista diferent. Per exemple, des del punt de vista de la filosofia, diu que ser feliç és ser autosuficient, és autorealitzar-se i també experimentar el plaer intel·lectual i físic i aconseguir evitar el sofriment.

Un dels estudis que estudia la felicitat, és la Piràmide de Maslow, que consisteix en una piràmide de les necessitats humanes que hem de complir per aconseguir ser feliços.

En conclusió, totes les persones són tan felices com ells decideixen ser-ho, ja que ningú decideix per ells. Cadascú és lliure com per escollir el que fer. Hem de ser feliços i deixar que la gent que ens envolta també ho sigui.

Lidia Calvet

Quan vaig baixar de l’autobús queia una pluja fina. Els dits se m’havien adormit feia estona i el meu nas començava a adquirir aquell to rosat tan característic dels dies freds. Mentre caminava carrer avall, vaig decidir entrar en una cafeteria per prendre alguna cosa i, sobretot, per guarir-me de la pluja.

En obrir la porta, unes campanetes que penjaven del sostre van emetre un so metàl·lic. Era un local petit, bastant senzill. Vaig seure en una de les taules del fons i vaig mirar el rellotge. Les 16:35. Encara faltaven 25 minuts perquè obrissin la llibreria. Vaig llançar una mirada al cambrer i es va acostar amb pas lent cap a mi.

No devia tenir més de 30 anys, però les ombres sota els ulls i l’aspror de les mans li conferien un aspecte envellit. A la camisa li faltava l’últim botó, fet que no ajudava gaire a millorar la seva aparença demacrada.

Em va preguntar què m’agradaria prendre amb la veu de qui ha repetit massa vegades una mateixa frase, o això em va semblar. Només va trigar un minut a portar-me el cafè. El líquid fumejava dins la tassa i abans de fer un glop vaig bufar una mica per refredar-lo. Quan me’l vaig acabar, vaig deixar els diners damunt la taula i vaig marxar.

Després de caminar durant una bona estona vaig veure la llibreria al final del carrer. Feia molts dies que tenia ganes de passejar entre les estanteries per triar un nou llibre. Em va costar decidir-me però finalment vaig endur-me’n un clàssic.

Vaig arribar a la parada amb el temps just de treure els diners i entregar-li al conductor. Després de recórrer el llarg passadís de l’autobús fins als últims seients, vaig obrir el llibre i en vaig llegir les primeres línies.

Paula

Porten des que som petits preguntant-nos què volem ser de grans. De petits responíem coses com astronauta, princesa, perruquera, medallista d’or…, però ara que som més grans volen una resposta seria. No és una pregunta fàcil de contestar, perquè has de fer una professió que a tu t’agradi, et sentis còmode, que et faci feliç.

Tot i això, jo tinc més o menys clar el que escolliré, sempre he volgut ajudar a la gent, fer alguna cosa de cara a la gent, per això he decidit que vull estudiar infermeria. Crec que és un bon treball i que estaria a gust fent-lo, al principi vaig pensar de fer una altra cosa que no fos de salut, perquè sóc molt aprensiva a la sang. Però després, em vaig adonar que això es pot superar, si un vol.

Estic bastant segura del que vull escollir i espero arribar-hi i, així, aconseguir ser allò que m’agradaria, superant tots els obstacles que em pugui trobar pel camí amb alegria i il·lusió.

Maria

Mi abuela es una de las personas más importantes en mi vida. Ella es alegre, tierna, amable, un poco quejica pero sobre todo muy luchadora. Es un ejemplo de superación día a día.

La he visto reír a carcajadas, la he escuchado cuando hablaba sobre sus recuerdos de la niñez… También me ha regañado cuando hacía las cosas mal, pero nunca ha faltado tiempo para que me diga lo que he hecho bien. Cuando las cosas me salen mal, ella siempre está allí para darme fuerzas, y también para demostrarme que si quiero, puedo, como ha hecho en muchas ocasiones.

A pesar de sus problemas en las rodillas, en las muñecas y todas sus quejas, siempre supo ser fuerte, aguantar y seguir adelante. Para mí es una luchadora en toda regla.

Yaya, decirte que muchas gracias por estar siempre a mi lado, por ser el refugio que a veces necesito y sobre todo por aconsejarme cuando te lo pido. Por esto y por muchas cosas más, eres la mejor.

Te escribo esto para desearte un feliz cumpleaños y para que puedas estar orgullosa de tu nieta. Te quiero.

Lidia Calvet

Ginestar és un poble de la província de Tarragona, que només té 819 habitants. Els meus avis paterns van decidir anar-hi a viure, a mi no em semblava gaire bona idea, ja que això implicava que hauria de passar mig estiu allà.

No mentiré, un cop portava allà una setmana d’estiu, ja vaig fer amics i amigues junt amb la meva germana, no era tan mala idea com pensava. Era un bon poble pels meus avis, ja que hi ha poca circulació de cotxes, pocs habitants. Pel poble passava el riu Ebre i això el feia una mica especial, el lloc de trobada era el “embarcador” del riu, allà he viscut molts moments que mai oblidaré i he fet amistat amb gent meravellosa.

Estiuejar al poble dels avis no era tan dolent com pensava, ara trobo a faltar aquests moments, ja que es van traslladar a Premià de Mar per problemes de salut.

Laia Solbes

Em penso que tots sabem que és el bullying, per si algú no ho sap: qualsevol forma de maltractar a una persona psicològicament, verbalment o físicament. Ara ja tots donarem per entès el que és. Ara bé, em sembla que tenim la sort de no saber com se sent realment una persona quan està en aquesta situació.

Fa unes setmanes, vaig veure un documental a la tele en el qual parlaven sobre el bullying. Un documental on veies a gent que havia patit aquesta mena d’assetjament i era capaç d’explicar la situació en la qual havia estat per molt dur que fos. És indignant el fet que una nena de 12 anys hagi d’arribar a suïcidar-se per culpa de què uns nens de la mateixa edat que ella, se’n riuen perquè porta ulleres o perquè no té el cos perfecte. Aquest món està ple de persones sense vergonya i capaces de fer mal a altres amb la finalitat de riure-se’n d’ells, perquè no els porta cap benefici més. Vivim en un món on tothom és molt superficial, i importa més que tinguis el cos d’una model que no que ajudis als que no poden viure o que estimis o valoris a les persones pel seu interior.

Penso que no hauríem de fer mai una cosa d’aquestes a algú perquè pot ser el pitjor per a ell i a nosaltres tampoc ens portarà cap benefici. Hem vingut a aquest món per estimar-nos, ajudar els que ho necessitin i beneficiar a tothom.

Elisenda