LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agradaria ser entrenadora professional. Sempre m’ha agradat molt fer esport, especialment bàsquet.

Fa molt de temps que jugo a bàsquet, aproximadament nou anys. El bàsquet és un esport que sempre m’ha cridat l’atenció i practicant-lo he après moltíssimes coses.

Quan era petita, vaig practicar molts esports, com per exemple: natació, ball, gimnàstica artística, bàsquet… Encara em recordo de quan vaig trepitjar una pista de bàsquet per primer cop. Estava molt contenta de provar aquell esport, ja que cap dels anteriors m’agradava gaire. Així que vaig decidir apuntar-m’hi.

Els avantatges que té ser entrenador personal és que ajudes les persones a tenir un bon físic i una bona salut (fer esport és molt saludable). També aprofites i et mantens en forma tu mateix.

Un inconvenient que veig és que al final del dia segurament acabes molt cansada.

Ho tinc clar. Tinc moltes ganes de començar el Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Esports.

Laia Solbes

Puede que hoy en día vivamos en un mundo irracional, con muchas desigualdades, injusticias y en el que la mayoría de nosotros nos quedamos de brazos cruzados. Sin darnos cuenta siempre nos quejamos de lo que no tenemos, de lo que tienen las otras personas y tú no, o directamente nos quejamos porque sí, pero no pensamos que en  otra parte del mundo hay gente que no tiene un techo donde dormir, o cosas básicas como comida, luz o agua potable. En la mayoría de esos lugares la vida de una persona no tiene precio, los niños viven rodeados de violencia, violaciones y muchas otras cosas que nosotros no nos podemos imaginar  o vemos muy poco probables que eso nos pueda pasar en algún momento.

Por todas estas cosas, tenemos que valorar todo lo que tenemos y no preocuparnos por lo que nos falta, cuando en realidad la mayoría de veces es innecesario o simplemente lo queremos por puro ocio o para pasar el rato.

Fede

Fa poc vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt. De totes les que he vist, va ser la primera que em va fer reflexionar una mica sobre tot el que passa al meu voltant. Es titulava “la decisión de Anne”. Tractava sobre una família  on un dels fills estava malalt de càncer (leucèmia), llavors van tenir el tercer fill -una nena- per fer-li trasplantaments al fill malalt. Quan la nena té els 11 anys, posa una demanda als seus pares perquè no vol donar-li un ronyó a la seva germana: volia tenir la possibilitat de decidir quan voldria sotmetre’s a operacions tan delicades.

Fins aquí anava entenent la pel·lícula i em vaig posar a pensar què faria jo si estigués en aquesta situació; per una banda la nena tenia raó, a mi no m’hauria agradat estar sotmesa a un munt de cirurgies, encara que fos  per salvar-li la vida a la meva germana, sobretot si hi ha conseqüències per al meu cos i la meva vida. Però també vaig pensar que, encara que fos per obligació, m’hauria sotmès a l’operació: no m’agradaria tenir a la meva consciència la mort de la meva germana.

A la pel·lícula t’anaven explicant tots els fets des de el punt de vista de tots els integrants de la família. Al final va passar una cosa que no m’esperava: en realitat la nena no es volia negar a donar-li el ronyó, sinó que ho feia perquè la seva germana li ho va demanar: estava farta d’estar tota la vida a l’hospital. Per primer cop li vaig donar la raó a algú per voler morir-se i vaig pensar dues coses: la primera va ser que l’amor que li  tenia la nena a la seva germana era molt gran i que el que havia fet ho trobava molt bonic. La segona és que si jo hagués nascut amb una malaltia així també hauria volgut morir-me, no suportaria tant de sofriment i cirurgies sabent que em moriria igualment malgrat els esforços.

Avui dia estic molt  feliç de no patir una malaltia com aquesta, i de que ningú familiar o conegut meu la pateixi.

Nicole

Fa quatre anys, quan jo anava a sisè de primària no vam tenir carnaval a l’escola, per això amb les nenes de la classe vam decidir de fer les nostres disfresses i presentar-nos a la rua del poble. Vam estar un temps pensant què fer, de què podíem anar disfressades. Fins que una va proposar anar de menjar, i a totes ens va semblar molt bona idea. Vam decidir que cadascuna en seria un de diferent. Va quedar així: una d’entrepà de pollastre, una altra d’entrepà vegetal, una altra d’hamburguesa, una altra de pizza, i les dues ultimes de pots de quètxup i maionesa. Vam estar un mes sencer preparant les disfresses, amb cartons, paper de diari, cola, pintures… Tot ho fèiem nosaltres des de zero.

Va arribar el dia de carnaval, ens tocava anar a la rua del poble, ens presentàvem al concurs de nens. Vam abrigar-nos, vam posar-nos les disfresses i vam baixar cap a la plaça de l’ajuntament. En arribar allà, tothom es girava, la veritat és que eren les millors disfresses, tot i que només teníem 11 i 12 anys. Vam guanyar el concurs, ens van donar una bossa de llaminadures. Totes estàvem molt contentes, ja que el nostre esforç havia tingut recompensa. Vam decidir que l’any següent també ens hi presentaríem juntes, però amb una disfressa encara millor!

Marta

Eren les sis de la tarda i amb algunes amigues vam decidir anar a Mataró Parc i jugar una partida a la bolera. En arribar ens vam dir que com que érem majors de dotze anys no ens podien posar les balles al costat. La Sara ja començava a posar cares de preocupada perquè pensava que no faria cap punt.

Així doncs, vam començar la partida: la Sara, l’Elisenda i jo. Feia ja bastant temps que les tres no trepitjàvem la bolera. La primera a tirar va ser la Sara i després vaig tirar jo. Les dues boles se’n van anar al costat sense tirar cap bitlle. Tot seguit, va tirar l’Elisenda i va aconseguir tirar-ne un. Com que hi ha una pantalla on et van posant la puntuació que fas, ens vam adonar que cadascuna havia de tirar dues vegades.

Això volia dir que la Sara tenia zero punts i jo un que me l’havia fet l’Elisenda. Vam continuar jugant i al joc estava molt emocionant entre la Sara i jo, ja que portàvem la mateixa puntuació i era l’última ronda.

Finalment, la Sara va fer quaranta-set punts, l’Elisenda en va fer cinquanta-vuit i jo en vaig fer quaranta. Com es notava que feia temps que no hi jugàvem.

Blanca Sala

Dicen que todo lo bueno se acaba como en un cuento, y este cuento de hadas se olvidó por dentro (de las tapas). Que todo se cura según va pasando el tiempo, pero de mis horas muertas hay minutos de silencio. No quiero tu cielo si no puedo volar, si no hay alas, ni ganas de flotar, si no hay nada que celebrar, ni luchas de pijama y almohada, ni las duchas que solo dejan cal. La vida es un tobogán, donde si subes quieren verte caer o bajar, pero nadie disfrutar del placer. Quiero mentiras de jarabe que me sepan mal, que me sienten bien, que me cierren las heridas de ayer. Si el mundo termina que nos pille dormidos, para que soñemos con lo que en la vida tuvimos.

Siento que el corazón del uso me ha dado de sí, desatado y dilatado, de tanto latir por ti. Que te vaya bien, nada más puedo decir. He dejado, pero no de quererte, que te he olvidado, pero no de mi mente, que siempre te tendré presente, desde la hora del primer beso hasta el día de mi muerte. Hablo de los primeros besos que nos dimos, los últimos versos que te escribo.
Dime, que al menos seremos amigos, aunque nunca lo fuimos, pero algo más que meros conocidos que van al cine. Siempre dije ‘no vivas del recuerdo’, que el pasado es un lastre, pero este peso no recuerda ese viaje. Así que deja que yo lleve a cuestas lo nuestro como equipaje, a rastras como un parche, para este sastre. Quise ser sencillo, no sincero. Por eso digo que me quedo con lo bueno. Por eso pido que alguien te haga ver el cielo, pero lejos, porque disfrazamos el ‘adiós’ con un ‘hasta luego’. Si renacemos y nos encontramos en otra vida, dame una torta sin mediar palabra en la mejilla, para que sepa que si duele es porque siento, y si me tratas como un perro fui animal de compañía. Y voy a caer, si te duele a ti, a mí más me va a doler, pero aprenderé a seguir.
Que te vaya bien, nada más puedo decir.

Alba