LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa prop de dos anys, vaig començar a fer-me amb dues persones amb les que abans no havia tingut massa relació. Una, la coneixia des de petites, però no tenia gaire relació, i l’altre, és una de les millors persones que he conegut durant aquests quatre anys a l’institut. Aquestes dues persones especials per mi són l’Anna i la Marta.

A l’Anna la vaig conèixer millor quan anàvem a primària. Recordo que vam començar a parlar-nos a l’hora de menjador, ja que ella es quedava a dinar i jo també. Va ser a sisè quan vam començar a passar moltes més hores juntes. Ara a l’ESO, he coincidit amb ella a classe un o dos anys, no ho sé ben bé, però ara és quan més unides estem junt amb la Marta.

Respecte a la Marta, aaquest darrer any ens vam conèixer i a l’estiu vam estar molt en contacte. No estic segura però, crec que tot va començar quan ens asseiem en el mateix grupet d’amigues a l’hora del pati. La conec des de fa menys temps, però, tinc la mateixa confiança tant amb ella com amb l’Anna.

Aquest estiu, hem passat molts moments juntes, tan anant a la platja o a la piscina, com anant a Mataró o a Barcelona a passar el dia. Ha sigut un dels millors estius al seu costat. Espero passar-ne molts més amb elles perquè ha sigut inoblidable.

Ja tenim un munt de plans fets per tard o d’hora, poder-los fer i passar bones estones juntes. En tan poc temps hem compartit molts bons moments dignes per recordar tota la vida. Quan sigui gran m’agradaria recordar totes les bogeries que vam fer juntes, o que encara hem de fer.

Espero tenir-vos tempre al meu costat, us heu tornat essencials a la meva vida. Formeu part de mi. Us estimo.

Lídia

Això que us diré és obvi, tots ho sabeu. No passa res, són coses que passen, és molt normal no adonar-te d’aspectes que de veritat valen la pena, d’aspectes que s’han de valorar i tenir en compte, encara que després, a vegades, és massa tard. Hauríem de posar-hi ganes i pensar.. “Ostres!…com es desviu per mi i no ho tinc en compte! Inconscientment el que fa la majoria és allunyar aquella persona del seu costat”. Després la part oposada pensa en allò típic de “el temps ho diu tot”, però mentrestant hi ha persones que no es rendeixen, encara que en moments es vegin ofegades, però s’apliquen allò que es diu de  “quien la sigue la consigue”.

Tots tenim un límit, encara que hi ha persones que sembla que la paciència no se’ls hagi d’esgotar mai. Què vull dir amb això? Hi ha tres tipus de persones: les que a la mínima ja tenen ganes de tirar-li una cadira en tot el cap a l’altra, i que se n’adonin d’aquesta manera del que estan perdent o ja han perdut. D’altres que esperen que vingui tal inspiració divina que els hi digui què fer, com actuar, i per últim, aquelles que aguanten i aguanten, que sembla que tinguin una capacitat mental per suportar-ho tot.

Pots pensar en perdre o guanyar. Arribarà un punt on no només sorprendràs als demés, sinó que tu també et sorprendràs. Reaccionaràs d’una manera o d’una altra, tindràs unes conseqüències o unes altres, però parlant clar: un ha de tenir collons per arriscar-se!

Recorda que la satisfacció d’un mateix per les coses ben fetes no te la treu ningú. Desviure’s per allò que t’importa, les vegades que vulguis, en les condicions que sigui, això no té preu.

Valentina

Que bé em sento quan et tinc al meu davant, quan crec que no necessito res més que la possibilitat de creure’t. Quan perdo l’esperança tu estàs allà  tirant amunt, mai cap avall. M’agrada tenir-te allà, mig amagat, perquè sé que quan hagi de superar qualsevol situació difícil, tu sortirás per donar-me una altre imatge  que m’aporti coses bones i deixar passar, o millor dit, que fará que desaparegui el neguitós pensament de què tot sortirà malament.

Ets aquell que m’insisteix a aixecar-me cada cop que ensopego o a riure cada cop que em veig ensopida, aquell que impedeix que caigui en la desesperació o depressió davant les situacions. Quan m’allunyo fas que et pensi, i d’aquesta mateixa manera m’arrossegues per demanar-me que no em separi de tu quan més et necessito. Tu controles el meu orgull i me’l deixes mostrar a dosis petites, perquè aquest sentiment, encara que es consideri valuós, com una satisfacció personal és un sentiment excessiu de valoració d’un mateix per sobre dels altres, una actitud d’aquesta és la l’arrogància, termes negatius propis de la persona, i no s’ha de confondre amb tenir amor propi, dignitat i autoestima, perquè aquests són maneres d’autoconeixement, d’acceptar-te tal i com ets, de sentir-te especial, positiu i segur.

No et parlo d’una persona, et parlo de l’optimisme, allò que et fa veure el got mig ple, allò que et dona una empenta més per continuar endevant.

Valentina

Les amigues són una cosa molt important, són aquelles amb les que pots compartir qualsevol cosa, aquelles que sempre t’ajuden, amb les que pots ser tu mateixa.

Fa dos anys que vaig començar a anar amb dues nenes que en aquell moment no coneixia molt. Però jo estava passant una situació complicada, i elles em van acollir i em van ajudar molt. Al cap de poc ja érem molt amigues, parlàvem, quedàvem, estàvem sempre juntes… però sobretot aquest estiu hem estat molt unides. Vam anar de vacances juntes, quan no estàvem fora, quedàvem cada dia per anar a la platja o a la piscina, sopàvem, dinàvem i dormíem juntes com a germanes. Ara estem planejant diferents activitats futures per fer juntes, a més quedem molts dies per fer deures o estudiar juntes.

En definitiva, són unes de les millors coses que tinc en aquest moment. No les canviaria per res. Anna i Lídia.

Marta

Vilanova de Sau és un municipi de la comarca d’Osona que té 273 habitants, està situat al costat del Pantà de Sau on es practiquen molts esports aquàtics, i això fa que a l’estiu molts turistes hi vagin i visitin el poble. És on viu la meva àvia ara fa exactament onze anys. Abans vivia al Masnou però va decidir canviar d’aires i anar a viure prop de la muntanya, exactament a Vilanova de Sau que era on sempre havia volgut viure, ja que era el poble on sempre anava a estiuejar quan era petita. Està molt contenta d’haver-se mudat. A tota la família ens agrada el seu canvi, perquè és un poble molt bonic, tranquil i s’hi està molt bé.

Quan ella vivia al Masnou, tota la família podíem anar a veure-la sovint. Però des que viu a una hora i mitja de Barcelona no podem fer tot el viatge cada cap de setmana. Per això entre tota la família vam decidir que totes les celebracions de Nadal, aniversaris… les faríem a casa seva perquè així no només la veuríem a ella sinó que ens reuniríem tots plegats i ens ho passaríem millor.

Ja fa onze anys que celebrem tots els aniversaris, el Nadal i més celebracions a casa seva i la veritat és que ella està molt contenta de què anem a visitar-la i nosaltres d’anar-hi.

Carla Marco

Recuerden bien esta fecha: siete de febrero de dos mil quince. Este día se recordará siempre por el 4-0 que le endosó el Atlético al Real Madrid. Algo que no ocurría desde la década de los setenta, algo histórico.

El partido se diputaba en el Vicente Calderón a las 16:00 horas. Decidimos yo y mi padre ir a casa de mis tíos culés a ver el derbi madrileño porque en esta ocasión ambos queríamos que ganará el mismo equipo: el Atlético de Madrid.

Al encender la televisión nos pudimos dar cuenta que el ambiente en el campo era el ideal para disfrutar de una tarde histórica: todos los aficionados cantaban el himno rojiblanco una y otra vez sin parar.

El partido empezó con un dominio claro por parte de los locales. A base de garra y de fe llegó el primer gol, lo anotó Tiago a pase del delantero croata. El Atlético siguió presionando y después de una genialidad de Saúl llegó el segundo. Este salió al campo sustituyendo al lesionado Koke. A continuación, el Madrid empezó a cerrar a los locales en su propio campo, pero los merengues no tuvieron apenas ocasiones de gol. Con este 2-0 se llegó al descanso.

En la segunda mitad, el Madrid saltó al campo con ganas de recortar distancias, pero los colchoneros supieron aguantar las embestidas blancas. Después, Griezmann anotó el tercer gol a pase de Saúl. Justo después el español fue sustituido por Raúl García por una lesión en la rodilla. Cuando quedaba un cuarto de hora para finalizar el encuentro entró al campo Torres en sustitución de Griezmann. El de Fuenlabrada asistió a Mandžukić para hacer el definitivo 4-0.

En conclusión, cerré el sábado de la mejor manera posible. También me di cuenta que si siguen demostrando esta constancia y este compañerismo los del Cholo pueden volver a ser campeones.

Víctor

Hay días en los que me siento hundida, sin ganas de seguir adelante, con una mirada que expresa toda mi tristeza y el miedo de seguir cometiendo los mismos errores. Cuando los días empiezan así, solo deseo que haya una razón que me haga sonreír una vez más y me haga olvidar todas las preocupaciones. Reconozco que le doy demasiadas vueltas a la cosas, no sé por qué, si la mayoría de ellas no me importan, pero aun así siguen debatiéndose en mi mente.

Estas preocupaciones  se suelen tener por culpa del amor, de la incomprensión de los tuyos… es triste saber que la gente que más quieres es la que menos te apoya cuando más los necesitas, que ellos siempre quieran tener la razón de todo y vean las cosas como ellos quieren sin ponerse en tu piel. Llega un momento que te das cuenta del valor de la gente que tienes a tu lado, en los peores momentos es cuando te das cuenta de ello y darías cualquier cosa para sentirte comprendida y apoyada.

Una vez me dijeron que lo mejor que podía  hacer en esos días grises  es dejarme ayudar por los que me quieren, dejar que me saquen una sonrisa con cada tontería. Muchas veces tenemos que derrumbar para reconstruir y eso precisamente es la solución, pero sabemos que no es fácil olvidar las cosas que nos ocurren, al menos deberíamos de intentarlo y sentirnos satisfechos de que podemos luchar por nosotros mismos.

Dunia

L’infantesa és una part molt important de les nostres vides. És aquell moment en què ens formem com a persones, i depenent de com hagi estat influeix el nostre caràcter. És una època essencial, som innocents, no tenim experiència i tot just ens comencem a preparar pel que ens pugui deparar la vida en un futur.

Personalment crec que he tingut una infantesa molt feliç, tots aquells records que, malauradament, només som capaços de recordar vagament. De vegades pot sembla una etapa fins i tot borrosa, ja que els aconteixaments passen molt ràpidament i som massa petits per arribar a entendre-ho. Però els moments més importants són aquells que mai s’obliden. Com per exemple el primer dia d’escola, la majoria de nens no han passat mai una jornada sencera sense els seus pares, i ara els deixen en un lloc completament nou per a ells, on hauran d’aprendre a espavilar-se sols. Aquell és un dels únics matins que no hi ha son, tots contemplen amb els ulls ben oberts totes aquelles aules acolorides que els rodegen. Potser alguns els hi costa més que els altres acostumar-s’hi, però al final aquella escola acabarà sent un lloc molt especial per a tots ells. No n’estic segura de si es podria arribar a dir que en aquell moment l’únic que sentíem eren nervis, ja que realment crec que cap de nosaltres entenia gaire bé el que passava.

En conclusió, els primers anys de les nostres vides són molt importants encara que no recordem gran part d’ells. Diria que són els  més influents en el que serà la nostra personalitat. L’entorn, les amistats, els pares, són factors que ens afecten encara que no ens n’adonem.

Laia

El passat dissabte anava a veure al cine, després de portar gairebé un mes estrenada als Estats Units, l’adaptació cinematogràfica d’un dels millors musicals de Broadway: “Into the woods”. El film barreja els contes dels germans Grimm en un bosc. Explica la història d’un matrimoni de forners que no pot tenir fills a causa d’una maledicció de la seva veïna, una bruixa. Aquesta venjativa bruixa els donarà una oportunitat per desfer la maledicció. Per a això, hauran d’aconseguir quatre objectes: una vaca tan blanca com la llet, una caputxa vermella com la sang, uns flocs de cabell groc com la panotxa de blat de moro i una sabata daurada com l’or pur. Tot això ho trobaran al bosc. Els forners no estaran sols en el bosc: la golafre i petita Caputxeta Vermella creuarà també aquest bosc per anar a casa de la seva àvia. El jove Jack travessarà el bosc amb la seva vaca Blanqueta per aconseguir per ella un mínim de cinc monedes. La Ventafocs, d’altra banda, amb ganes d’assistir al ball, anirà al bosc a parlar amb l’arbre que és a la tomba de la seva mare morta, per demanar-li consell. A més, en una alta torre d’un lloc recòndit entre els arbres hi haurà la princesa Rapunzel, atrapada a l’espera que algú la visiti.

Als moments musicals, els actors brillen i sorprenen amb les seves veus, amb música enganxosa. I cal destacar especialment la fotografia. La suma d’aquests elements empenyerà a l’espectador, que deixarà de banda el món real i s’introduirà per complet en aquest bosc on passen coses diferents de les que passarien si es trobés fora d’ell. Un lloc que de dia sembla inofensiu, però de nit canvia. En aquests paisatges frondosos, verds i clars a l’alba, i foscos, tenebrosos amb un toc màgic al vespre. Els números musicals tots fantàstics. A “Into the woods” la clau serà passar a aquest lloc amb encant, al bosc que a tots deixarà commoguts. Una molt bona adaptació del musical al cinema, que combina a la perfecció els diàlegs amb les cançons. Per a mi, la millor cançó del film és, sense dubtar “the last midnight”, interpretada per a la gran Meryl Streep.

Un repartiment excel•lent: la brillant Meryl Streep que interpreta la malvada bruixa. Treu la seva gran veu, com ja ho va fer a “Mamma Mia”. El seu look de bruixa és realment espectacular. Entre els altres protagonistes es troben Emily Blunt i James Corden, que interpreten al matrimoni de forners, Blunt sorprèn amb una gran veu. Una altra de les protagonistes és Anna Kendrick, que és la Ventafocs. Chris Pine es posa en la pell del príncep, que barreja el toc galant amb el de bufó. Johnny Depp, que fa de la seva escena un dels moments estrella del film ficant-se en la pell del llop, té una aparició breu però intensa. La seva caracterització amb urpes i ullals, és espectacular. La seva parella de conte, Lilla Crawford, fent aquí el seu debut cinematogràfic com la bromista, golafre i amb caràcter Caputxeta Vermella, que acaba desobeint la seva mare i desviant-se del camí. Per completar el repartiment, cal esmentar Daniel Huttlestone, en el paper de Jack i la seva mare Tracey Ullman, a més, de la malvada madrastra de la Ventafocs, Christine Baranski.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E88rB2bRGVE[/youtube]

Gorka

Un moment, un instant, un petó, un bon dia, un hivern, un adéu, un perdó, una cançó, un viatge, un cap d’any… penso que la vida està formada d’això, de moments, moments que oblidem, als quals no donem importància, moments que no tornen, moments que no valorem.

Cada moment es únic, no es tornarà a repetir, no succeirà mai de la mateixa manera. Cap moment torna, cap, tot és únic i tenim moments especials cada segon de la nostra vida, poden ser moments tristos, moments desagradables, moments bonics, moments màgics. Jo penso que cada un, ens fa reflexionar, ens fa créixer i ens fa trobar la nostra essència.

No hem de deixar-los passar, sinó que hem de gaudir-los i valorar-los, perquè és el nostre moment, amb un d’ells que sigui bo ja ens pot canviar el dia per complet, pot fer d’allò més divertit, allò més trist o d’allò més trist, allò més divertit. Buscant que hi hagin moments bons, els dies són més equilibrats. Penso que la gent no els valora, que no hi pensa, que passa un dia rere l’altre, amb la rutina, i no es para a pensar en el valor d’un somriure, d’una mirada o d’una abraçada i li passen desapercebuts els bons moments que tenen cadascuna de les nostres vides.

Penso que sense els moments, la vida seria una rutina fosca, no hi hauria somriures ni plors, simplement, cada dia seria igual.

S’han de viure els moment de tot tipus i gaudir-los, perquè res és permanent, tot canvia, evoluciona, i s’han de saber valorar sempre en positiu.

Maria