LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa prop de dos anys, vaig començar a fer-me amb dues persones amb les que abans no havia tingut massa relació. Una, la coneixia des de petites, però no tenia gaire relació, i l’altre, és una de les millors persones que he conegut durant aquests quatre anys a l’institut. Aquestes dues persones especials per mi són l’Anna i la Marta.

A l’Anna la vaig conèixer millor quan anàvem a primària. Recordo que vam començar a parlar-nos a l’hora de menjador, ja que ella es quedava a dinar i jo també. Va ser a sisè quan vam començar a passar moltes més hores juntes. Ara a l’ESO, he coincidit amb ella a classe un o dos anys, no ho sé ben bé, però ara és quan més unides estem junt amb la Marta.

Respecte a la Marta, aaquest darrer any ens vam conèixer i a l’estiu vam estar molt en contacte. No estic segura però, crec que tot va començar quan ens asseiem en el mateix grupet d’amigues a l’hora del pati. La conec des de fa menys temps, però, tinc la mateixa confiança tant amb ella com amb l’Anna.

Aquest estiu, hem passat molts moments juntes, tan anant a la platja o a la piscina, com anant a Mataró o a Barcelona a passar el dia. Ha sigut un dels millors estius al seu costat. Espero passar-ne molts més amb elles perquè ha sigut inoblidable.

Ja tenim un munt de plans fets per tard o d’hora, poder-los fer i passar bones estones juntes. En tan poc temps hem compartit molts bons moments dignes per recordar tota la vida. Quan sigui gran m’agradaria recordar totes les bogeries que vam fer juntes, o que encara hem de fer.

Espero tenir-vos tempre al meu costat, us heu tornat essencials a la meva vida. Formeu part de mi. Us estimo.

Lídia

Això que us diré és obvi, tots ho sabeu. No passa res, són coses que passen, és molt normal no adonar-te d’aspectes que de veritat valen la pena, d’aspectes que s’han de valorar i tenir en compte, encara que després, a vegades, és massa tard. Hauríem de posar-hi ganes i pensar.. “Ostres!…com es desviu per mi i no ho tinc en compte! Inconscientment el que fa la majoria és allunyar aquella persona del seu costat”. Després la part oposada pensa en allò típic de “el temps ho diu tot”, però mentrestant hi ha persones que no es rendeixen, encara que en moments es vegin ofegades, però s’apliquen allò que es diu de  “quien la sigue la consigue”.

Tots tenim un límit, encara que hi ha persones que sembla que la paciència no se’ls hagi d’esgotar mai. Què vull dir amb això? Hi ha tres tipus de persones: les que a la mínima ja tenen ganes de tirar-li una cadira en tot el cap a l’altra, i que se n’adonin d’aquesta manera del que estan perdent o ja han perdut. D’altres que esperen que vingui tal inspiració divina que els hi digui què fer, com actuar, i per últim, aquelles que aguanten i aguanten, que sembla que tinguin una capacitat mental per suportar-ho tot.

Pots pensar en perdre o guanyar. Arribarà un punt on no només sorprendràs als demés, sinó que tu també et sorprendràs. Reaccionaràs d’una manera o d’una altra, tindràs unes conseqüències o unes altres, però parlant clar: un ha de tenir collons per arriscar-se!

Recorda que la satisfacció d’un mateix per les coses ben fetes no te la treu ningú. Desviure’s per allò que t’importa, les vegades que vulguis, en les condicions que sigui, això no té preu.

Valentina

Que bé em sento quan et tinc al meu davant, quan crec que no necessito res més que la possibilitat de creure’t. Quan perdo l’esperança tu estàs allà  tirant amunt, mai cap avall. M’agrada tenir-te allà, mig amagat, perquè sé que quan hagi de superar qualsevol situació difícil, tu sortirás per donar-me una altre imatge  que m’aporti coses bones i deixar passar, o millor dit, que fará que desaparegui el neguitós pensament de què tot sortirà malament.

Ets aquell que m’insisteix a aixecar-me cada cop que ensopego o a riure cada cop que em veig ensopida, aquell que impedeix que caigui en la desesperació o depressió davant les situacions. Quan m’allunyo fas que et pensi, i d’aquesta mateixa manera m’arrossegues per demanar-me que no em separi de tu quan més et necessito. Tu controles el meu orgull i me’l deixes mostrar a dosis petites, perquè aquest sentiment, encara que es consideri valuós, com una satisfacció personal és un sentiment excessiu de valoració d’un mateix per sobre dels altres, una actitud d’aquesta és la l’arrogància, termes negatius propis de la persona, i no s’ha de confondre amb tenir amor propi, dignitat i autoestima, perquè aquests són maneres d’autoconeixement, d’acceptar-te tal i com ets, de sentir-te especial, positiu i segur.

No et parlo d’una persona, et parlo de l’optimisme, allò que et fa veure el got mig ple, allò que et dona una empenta més per continuar endevant.

Valentina

Les amigues són una cosa molt important, són aquelles amb les que pots compartir qualsevol cosa, aquelles que sempre t’ajuden, amb les que pots ser tu mateixa.

Fa dos anys que vaig començar a anar amb dues nenes que en aquell moment no coneixia molt. Però jo estava passant una situació complicada, i elles em van acollir i em van ajudar molt. Al cap de poc ja érem molt amigues, parlàvem, quedàvem, estàvem sempre juntes… però sobretot aquest estiu hem estat molt unides. Vam anar de vacances juntes, quan no estàvem fora, quedàvem cada dia per anar a la platja o a la piscina, sopàvem, dinàvem i dormíem juntes com a germanes. Ara estem planejant diferents activitats futures per fer juntes, a més quedem molts dies per fer deures o estudiar juntes.

En definitiva, són unes de les millors coses que tinc en aquest moment. No les canviaria per res. Anna i Lídia.

Marta

Vilanova de Sau és un municipi de la comarca d’Osona que té 273 habitants, està situat al costat del Pantà de Sau on es practiquen molts esports aquàtics, i això fa que a l’estiu molts turistes hi vagin i visitin el poble. És on viu la meva àvia ara fa exactament onze anys. Abans vivia al Masnou però va decidir canviar d’aires i anar a viure prop de la muntanya, exactament a Vilanova de Sau que era on sempre havia volgut viure, ja que era el poble on sempre anava a estiuejar quan era petita. Està molt contenta d’haver-se mudat. A tota la família ens agrada el seu canvi, perquè és un poble molt bonic, tranquil i s’hi està molt bé.

Quan ella vivia al Masnou, tota la família podíem anar a veure-la sovint. Però des que viu a una hora i mitja de Barcelona no podem fer tot el viatge cada cap de setmana. Per això entre tota la família vam decidir que totes les celebracions de Nadal, aniversaris… les faríem a casa seva perquè així no només la veuríem a ella sinó que ens reuniríem tots plegats i ens ho passaríem millor.

Ja fa onze anys que celebrem tots els aniversaris, el Nadal i més celebracions a casa seva i la veritat és que ella està molt contenta de què anem a visitar-la i nosaltres d’anar-hi.

Carla Marco