LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El passat dissabte anava a veure al cine, després de portar gairebé un mes estrenada als Estats Units, l’adaptació cinematogràfica d’un dels millors musicals de Broadway: “Into the woods”. El film barreja els contes dels germans Grimm en un bosc. Explica la història d’un matrimoni de forners que no pot tenir fills a causa d’una maledicció de la seva veïna, una bruixa. Aquesta venjativa bruixa els donarà una oportunitat per desfer la maledicció. Per a això, hauran d’aconseguir quatre objectes: una vaca tan blanca com la llet, una caputxa vermella com la sang, uns flocs de cabell groc com la panotxa de blat de moro i una sabata daurada com l’or pur. Tot això ho trobaran al bosc. Els forners no estaran sols en el bosc: la golafre i petita Caputxeta Vermella creuarà també aquest bosc per anar a casa de la seva àvia. El jove Jack travessarà el bosc amb la seva vaca Blanqueta per aconseguir per ella un mínim de cinc monedes. La Ventafocs, d’altra banda, amb ganes d’assistir al ball, anirà al bosc a parlar amb l’arbre que és a la tomba de la seva mare morta, per demanar-li consell. A més, en una alta torre d’un lloc recòndit entre els arbres hi haurà la princesa Rapunzel, atrapada a l’espera que algú la visiti.

Als moments musicals, els actors brillen i sorprenen amb les seves veus, amb música enganxosa. I cal destacar especialment la fotografia. La suma d’aquests elements empenyerà a l’espectador, que deixarà de banda el món real i s’introduirà per complet en aquest bosc on passen coses diferents de les que passarien si es trobés fora d’ell. Un lloc que de dia sembla inofensiu, però de nit canvia. En aquests paisatges frondosos, verds i clars a l’alba, i foscos, tenebrosos amb un toc màgic al vespre. Els números musicals tots fantàstics. A “Into the woods” la clau serà passar a aquest lloc amb encant, al bosc que a tots deixarà commoguts. Una molt bona adaptació del musical al cinema, que combina a la perfecció els diàlegs amb les cançons. Per a mi, la millor cançó del film és, sense dubtar “the last midnight”, interpretada per a la gran Meryl Streep.

Un repartiment excel•lent: la brillant Meryl Streep que interpreta la malvada bruixa. Treu la seva gran veu, com ja ho va fer a “Mamma Mia”. El seu look de bruixa és realment espectacular. Entre els altres protagonistes es troben Emily Blunt i James Corden, que interpreten al matrimoni de forners, Blunt sorprèn amb una gran veu. Una altra de les protagonistes és Anna Kendrick, que és la Ventafocs. Chris Pine es posa en la pell del príncep, que barreja el toc galant amb el de bufó. Johnny Depp, que fa de la seva escena un dels moments estrella del film ficant-se en la pell del llop, té una aparició breu però intensa. La seva caracterització amb urpes i ullals, és espectacular. La seva parella de conte, Lilla Crawford, fent aquí el seu debut cinematogràfic com la bromista, golafre i amb caràcter Caputxeta Vermella, que acaba desobeint la seva mare i desviant-se del camí. Per completar el repartiment, cal esmentar Daniel Huttlestone, en el paper de Jack i la seva mare Tracey Ullman, a més, de la malvada madrastra de la Ventafocs, Christine Baranski.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E88rB2bRGVE[/youtube]

Gorka

Un moment, un instant, un petó, un bon dia, un hivern, un adéu, un perdó, una cançó, un viatge, un cap d’any… penso que la vida està formada d’això, de moments, moments que oblidem, als quals no donem importància, moments que no tornen, moments que no valorem.

Cada moment es únic, no es tornarà a repetir, no succeirà mai de la mateixa manera. Cap moment torna, cap, tot és únic i tenim moments especials cada segon de la nostra vida, poden ser moments tristos, moments desagradables, moments bonics, moments màgics. Jo penso que cada un, ens fa reflexionar, ens fa créixer i ens fa trobar la nostra essència.

No hem de deixar-los passar, sinó que hem de gaudir-los i valorar-los, perquè és el nostre moment, amb un d’ells que sigui bo ja ens pot canviar el dia per complet, pot fer d’allò més divertit, allò més trist o d’allò més trist, allò més divertit. Buscant que hi hagin moments bons, els dies són més equilibrats. Penso que la gent no els valora, que no hi pensa, que passa un dia rere l’altre, amb la rutina, i no es para a pensar en el valor d’un somriure, d’una mirada o d’una abraçada i li passen desapercebuts els bons moments que tenen cadascuna de les nostres vides.

Penso que sense els moments, la vida seria una rutina fosca, no hi hauria somriures ni plors, simplement, cada dia seria igual.

S’han de viure els moment de tot tipus i gaudir-los, perquè res és permanent, tot canvia, evoluciona, i s’han de saber valorar sempre en positiu.

Maria

M’agradaria ser entrenadora professional. Sempre m’ha agradat molt fer esport, especialment bàsquet.

Fa molt de temps que jugo a bàsquet, aproximadament nou anys. El bàsquet és un esport que sempre m’ha cridat l’atenció i practicant-lo he après moltíssimes coses.

Quan era petita, vaig practicar molts esports, com per exemple: natació, ball, gimnàstica artística, bàsquet… Encara em recordo de quan vaig trepitjar una pista de bàsquet per primer cop. Estava molt contenta de provar aquell esport, ja que cap dels anteriors m’agradava gaire. Així que vaig decidir apuntar-m’hi.

Els avantatges que té ser entrenador personal és que ajudes les persones a tenir un bon físic i una bona salut (fer esport és molt saludable). També aprofites i et mantens en forma tu mateix.

Un inconvenient que veig és que al final del dia segurament acabes molt cansada.

Ho tinc clar. Tinc moltes ganes de començar el Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Esports.

Laia Solbes

Puede que hoy en día vivamos en un mundo irracional, con muchas desigualdades, injusticias y en el que la mayoría de nosotros nos quedamos de brazos cruzados. Sin darnos cuenta siempre nos quejamos de lo que no tenemos, de lo que tienen las otras personas y tú no, o directamente nos quejamos porque sí, pero no pensamos que en  otra parte del mundo hay gente que no tiene un techo donde dormir, o cosas básicas como comida, luz o agua potable. En la mayoría de esos lugares la vida de una persona no tiene precio, los niños viven rodeados de violencia, violaciones y muchas otras cosas que nosotros no nos podemos imaginar  o vemos muy poco probables que eso nos pueda pasar en algún momento.

Por todas estas cosas, tenemos que valorar todo lo que tenemos y no preocuparnos por lo que nos falta, cuando en realidad la mayoría de veces es innecesario o simplemente lo queremos por puro ocio o para pasar el rato.

Fede

Fa poc vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt. De totes les que he vist, va ser la primera que em va fer reflexionar una mica sobre tot el que passa al meu voltant. Es titulava “la decisión de Anne”. Tractava sobre una família  on un dels fills estava malalt de càncer (leucèmia), llavors van tenir el tercer fill -una nena- per fer-li trasplantaments al fill malalt. Quan la nena té els 11 anys, posa una demanda als seus pares perquè no vol donar-li un ronyó a la seva germana: volia tenir la possibilitat de decidir quan voldria sotmetre’s a operacions tan delicades.

Fins aquí anava entenent la pel·lícula i em vaig posar a pensar què faria jo si estigués en aquesta situació; per una banda la nena tenia raó, a mi no m’hauria agradat estar sotmesa a un munt de cirurgies, encara que fos  per salvar-li la vida a la meva germana, sobretot si hi ha conseqüències per al meu cos i la meva vida. Però també vaig pensar que, encara que fos per obligació, m’hauria sotmès a l’operació: no m’agradaria tenir a la meva consciència la mort de la meva germana.

A la pel·lícula t’anaven explicant tots els fets des de el punt de vista de tots els integrants de la família. Al final va passar una cosa que no m’esperava: en realitat la nena no es volia negar a donar-li el ronyó, sinó que ho feia perquè la seva germana li ho va demanar: estava farta d’estar tota la vida a l’hospital. Per primer cop li vaig donar la raó a algú per voler morir-se i vaig pensar dues coses: la primera va ser que l’amor que li  tenia la nena a la seva germana era molt gran i que el que havia fet ho trobava molt bonic. La segona és que si jo hagués nascut amb una malaltia així també hauria volgut morir-me, no suportaria tant de sofriment i cirurgies sabent que em moriria igualment malgrat els esforços.

Avui dia estic molt  feliç de no patir una malaltia com aquesta, i de que ningú familiar o conegut meu la pateixi.

Nicole