LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

En totes les cultures s’han portat polseres: com a complement, fetes amb tot tipus de metalls i robes, com regals d’amor, d’avantpassats o d’esclaus. Jo les porto com a records.

La primera polsera que vaig tenir, la vaig comprar en un viatge a Eivissa, en un mercat de hippies. El noi que les feia em va demanar el meu nom i, seguidament, es va oferir a fer-me-la. Aquest viatge és el primer record que tinc d’agafar un avió.

La segona que vaig tenir, la vaig trobar a l’aigua d’una platja de Calella, estava nedant i vaig veure una cosa que brillava, em vaig enfonsar i vaig agafar aquella polsera, me la vaig posar, i no me l’he tornat a treure.

La història de la tercera, m’encanta, estàvem de viatge a Formentera i vam anar amb un vaixell del millor amic del meu pare. Al matí, mentre tots estàvem dormint, vaig sentir uns cops a la finestra de la meva habitació, vaig sortir a fora tota adormida i em vaig trobar amb quatre nens en una llanxa, em van treure unes polseres fetes per ells i me les van oferir. Eren molt boniques, estaven fetes de petxines, així que vaig despertar a la meva mare perquè em donés un euro, i els la vaig comprar.

La quarta me la va regalar la meva àvia, és senzilla, té un sol penjant, ja que ella sempre em deia solet quan era petita.

Quasi totes les coses materials que tinc tenen una història, i aquestes són les que aprecio més.

Maria

Avui és 24 de Desembre. És un dia especial, ple de màgia i il·lusió. Els més petits esperen impacients la visita del Pare Noel i els regals de Tió. Durant el dia, alimenten el Tió perquè a la nit, els portin molts regals. Ahir, passejava per Mataró i vaig passar per davant d’un escenari on hi havia un Pare Noel assegut en una cadira, rodejat de nens petits, que el miraven amb il·lusió. I és que, això és el bàsic del Nadal, la il·lusió. El Nadal, és una època de festes que se celebren en família, prop de la llar de foc. Dinars, família, nadales, llums de Nadal, Tió, Pare Noel, Reis i regals; en resum, això és en el que consisteix el Nadal.

Recordo quan era petita, la Nit de Nadal era el meu dia preferit de l’any. De fet, ho eren totes les festes de Nadal. M’encantava, sobretot, el moment en què aixecàvem la manta vermella del Tió i veia la gran pila de regals amb el meu nom. Era un moment màgic. A més a més, d’ençà que era molt petita, en festes de Nadal, sempre he anat a casa dels avis, i els ajudo a preparar el pessebre, decorar l’arbre de Nadal, preparar els canapès, i el dinar. Crec, que el que més m’agrada de tot, és això. Passar més temps amb la família, compartir experiències i riure una estona, menjar tots junts, i estar fins altes hores de la nit jugant a cartes o xerrant.

Però el Nadal, també és una època on normalment es troben a faltar els familiars, amics o coneguts que ja no hi són. En veritat, sempre es troben a faltar, però especialment en aquells dies, és on més es nota la seva absència. Quan t’asseus a la taula, i veus aquella cadira que abans havia estat ocupada, i ara és buida; els típics comentaris que ell sempre feia a taula, i que ara ningú fa. Però, aquells són dies que passes amb tota la família reunida, i entre uns i els altres et recolzen, i no se’t fa tan dur pensar en els que no hi són.

Laia Casero

La tradició dels Reis Mags és una de les més boniques que hi ha al llarg de les festes nadalenques i és estimada per tothom, especialment pels nens i nenes, que porten mesos esperant el matí del dia 6, que és un dels dies que més matinen de tot l’any.

Els carrers de tots els barris, pobles i ciutats s’omplen de famílies per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials. Carrosses amb diferents decoracions avisen que els Reis Mags estan a punt de passar i tots els nens van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen.

Els Patges Reials passen i recullen les cartes que els infants, plens d’il·lusió, han escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos.

Un cop acabada la cavalcada és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en el balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, es deixa una mica de menjar pel Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit. Si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil).

I arriba el moment de posar-se a dormir… si els nervis ho permeten!

Des del moments que els més petits obren els ulls són conscients que aquesta nit han passat els reis i que el menjador deu estar ple de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis… quan es descobreixen tots els regals.

Paquets i paquets de regals, amb els noms dels destinataris i carbó per a aquells que no han estat del tot bons o que han fet alguna entremaliadura durant l’any.

Andrea

Moltes vegades ens han preguntat quina ens agradaria que fos la nostra professió. No és una pregunta simple de contestar perquè has de fer el que a tu t’agradi de veritat. Quan era petita i m’ho preguntaven jo sempre deia que volia ser perruquera perquè sempre pentinava a les nines i m’ho passava d’allò més bé, o veterinària perquè m’encantaven els animals.

La vida ha anat passant i els meus pensaments són molt diferents. A aquesta edat hi ha gent que encara no sap que li agradaria ser però jo tinc la sort de saber-ho. M’agradaria molt ser professora d’educació infantil. Per mi és una cosa especial, ja que tinc un cert afecte per als nens petits.

Alguns del avantatges que té ser professora és que treballes amb nens, jugues amb ells, es diverteixen, però sobretot aprenen i això és el que m’il·lusiona a mi, poder ensenyar moltes coses. Realment no només aprenen els nens sinó que els professors també aprenen valors i aprenen a estar amb gent de tot tipus.

Alguns dels inconvenients de ser professora de nens petits és que t’has de fer cura d’ells i si estan malalts i vomiten ho has de netejar, si es fan pipi o caca els has de canviar o si es porten malament, els has de cridar l’atenció i pot ser que et sigui una cosa difícil perquè et pots sentir malament per haver-lo cridat.

Realment tampoc sé si en un futur canviaré d’opinió i la meva vida anirà cap a un altre camí però encara tinc temps per pensar cap a quins estudis em decantaré i la feina que trobaré.

Elisenda

Una de les coses que més m’agrada la sobretaula. S’aprenen moltes coses, es parla de política, de la gent, la família, diferents opinions i diferents històries.
La meva família és molt nombrosa, hi ha diverses edats, d’1 any a 90 anys així que ja podeu imaginar la quantitat d’històries per explicar i coses a ensenyar que hi ha. Fa poc que m’he unit a la sobretaula, perquè abans dinava a la taula dels petits però sempre m’apropava per veure del que parlaven.

Com anava dient s’aprenen moltes coses, per exemple l’altre dia, el dinar de Nadal, vaig començar a pensar en com vivien els meus avis a la seva època, en les guerres que han viscut, que feien quan vivien en la dictadura… I li vaig preguntar a la meva àvia tot això, em va explicar moltes coses que jo no sabia, ja que mai m’han parlat sobre aquestes coses perquè els meus pares eren molt petits encara per saber el que passava.

La meva mare sempre ha fet sobretaula a casa, és un dels moments que tenim per nosaltres, ens expliquem què hem fet durant el dia i així tots sabem de tots.
El que vull dir és que m’agrada molt fer la sobretaula amb la família, o fins i tot amb les amigues. És una de les coses que més m’agrada dels dinars familiars.

Iria

Para muchas personas, el día 31 de Diciembre, es un día muy importante, porque dejas atrás un año lleno de emociones, experiencias, errores, baches que has superado, risas, gente nueva que has conocido, las amistades que están contigo día a día y comienzas un año nuevo, que no sabes lo que te puede pasar, y esperas que todo te vaya bien, nunca se sabe cómo te puede ir un año. A mí me especialmente es el día que más me gusta de todas las vacaciones de Navidad, porque después de estar días sin ver a tus amigas o amigos, llega ese día y por fin los vas a poder ver y celebrar con ellos el comienzo de otro año.

El año pasado me acuerdo que era el primer año que me dejaban salir con mis amigos después de las uvas, Judit y yo deseábamos que tocaran las 12 campanadas, para poder irnos a celebrar con nuestros amigos el fin de año. Espero que este año se vuelva a repetir y sea mejor.

Andrea

Desde que era pequeñita me ha gustado bailar, cuando tenía 6 años mi madre me apuntó al típico casal que duraba 2 semanas y recuerdo que por la tarde siempre venia una profesora y nos enseñaba algunos pasos de baile, a mí me llamó la atención y le dije a mi madre que quería hacer baile y al principio me gustó mucho pero al final de 2 meses o menos me cansé de ir cada tarde a bailar.

Cuando me desapunté de baile, me empezó a gustar el teatro, así que me apunté, pero tampoco estuve mucho tiempo. Un día vino una amiga mía y me dijo de apuntarnos a flamenco, a mí la idea no me disgustó pero, eso de ir con un vestido, una peineta en la cabeza y sentir la música flamenca… No. Así que no lo hice y estuve tiempo sin hacer nada.

Cuando tenía 11 años, mi madre me llevó a una escuela de baile, entonces fue cuando me empezó a gustar el baile, iba cada tarde con muchas ganas y decidida a mejorar los pasos de baile para que saliera todo perfecto en el festival que hacían cada verano. Pero pasó algo malo, y es que, mis padres decidieron mudarse a Barcelona, entonces tuve que dejar el baile y todo, me costó muchísimo irme de allí y volver a Barcelona, donde ya había vivido. Al principio me acuerdo que me enfadé bastante con mis padres.

Estuve desde los 12 años hasta los 14 sin hacer nada, porque no quería apuntarme a baile, aunque me encantaba, pero no quería que me hicieran otra vez lo mismo. Una amiga mía, me insistió en apuntarnos a funky juvenil, fuimos a probar y cuando probé aquella clase, después de haber estado años sin bailar, fue algo muy raro, volví a sentir la ilusión que tenía a los 11 años.

A día de hoy sigo bailando y he probado diferentes tipos de baile: funky juvenil, hip hop, batuka, salsa, bachata, reggaeton…, etc. Si estoy triste o me preocupa algo, lo único que me alegra es pensar que tengo baile, ahí se me olvida todo lo malo, solo pienso en la coreografía y en sentir la música. Por eso puedo decir que para mí, el baile es más que un deporte.

Andrea